Redacció
Zita Máté (Nagykanizsa, 1969) ha viscut una vida marcada pel plurilingüisme i ara es dedica a acompanyar famílies i mestres. Costa imaginar l’arquitectura interior del seu cap, una mena de Babel ordenat i acollidor. Si la llengua ens determina, ¿quina mena de persona és aquella que té tantes llengües per adreçar-se al món? O a l’inrevés: ¿com li parla el món a algú que és capaç d’entendre’l a través de tantes llengües? Zita Máté va néixer en una regió multicultural a tocar de tres fronteres amb diferents països. Un aiguabarreig de llengües i cultures. La seva primera tesi a la facultat de literatura comparada a Budapest la va dedicar a un autor plurilingüe, Ödön von Horváth. Més tard, es va enamorar d’un català i van venir a viure a Barcelona (on diuen que som bilingües). Aquí va començar a treballar al Col·legi Alemany, amb l’esperança de poder millorar el seu castellà i aprendre català, idiomes que les seves dues filles dominen, així com l’alemany, l’hongarès i l’anglès. A Barcelona va continuar estudiant a l’UAB, a la facultat de Traducció i Interpretació d’alemany/rus-castellà, però no en va tenir prou. Es va especialitzar en didàctica de la llengua i la literatura per portar-ho al terreny d’alumnes plurilingües. Casa seva és el primer laboratori d’aquest camp d’estudi apassionant.
¿Hi ha llengües fàcils i difícils?
El nivell de dificultat d'una llengua depèn de la distància amb la llengua materna. No només en el sentit lingüístic, sinó també cultural. Per a un nounat no hi ha llengua difícil o fàcil i tampoc per als infants que estan envoltats de diferents llengües. Sembla que ho tenen més fàcil els que volen aprendre alguna llengua amb parentiu. Però justament són ells els més propensos a prestar paraules o expressions entre les seves llengües. El seu entorn, encara que només en parli una, ja els entén i d'aquesta manera estan menys motivats a emplenar el forat, de manera que busquen l'expressió en la seva altra llengua. Aquest tipus de préstec és absolutament normal en el desenvolupament dels infants plurilingües. El que és decisiu és la reacció del seu entorn. I com a pares o professors, sovint no els ajudem gaire…
L'espifiem…
Sí, i les pífies poden ser de dues menes: si no permeten absolutament l'ús de préstecs de vocabulari de l'altra llengua del nen, ja que així delimiten l'aprenentatge en la llengua pròpia, obligant-lo a expressar-se amb un vocabulari més restrictiu o a callar.
Ho faig contínuament amb els castellanismes. Deixo que digui “horn” quan hauria de dir “forn”. ¿He de mossegar-me la llengua? Això és
molt difícil…
Segur que pots (riu). L’altre error seria no repetir el que acaba de dir el teu fill o filla, reformulant-li les frases correctament.
¿I si no ho fem?
Es fossilitzen els errors. Llavors, quan arribin a l'escriptura, el problema s'aguditzarà. Una altra cosa és quan les llengües que parla el nen són molt diferents. Llavors prendre prestat és gairebé imposible si parlen amb persones que no coneixen la seva altra llengua. Així que en aquesta fase hi ha nens que semblen més calladets, massa calladets i tot, cosa que preocupa el seu entorn. La frase és “a aquest nen li passa alguna cosa, que no digui res”. Jo els contesto que aquesta és una fase amb nom i tot: el període de silenci. I que no han d’oblidar que no és una fase inactiva, sinó que els nens estan acumulant un coneixement que més endavant necessitaran per expressar-se.
Tinc una neboda que va créixer en un entorn plurilingüe (pare i mare bilingües, sonaven quatre llengües diferents a casa). Va trigar molt a parlar. Tots estàvem preocupats i pensàvem que potser tenia alguna cosa.Algú ens va explicar que era normal... Aquell “és normal” que tranquil·litza tan poc a vegades...
Lamentablement, la reacció més habitual quan els pares o els educadors perceben una cosa que no els sembla normal en el desenvolupament lingüístic del nen, és reduir o recomanar reduir el nombre de llengües. La solució, però, no ha de ser aquesta. Segons les investigacions, el cost emocional passa factura a la família, si un dels pares renuncia a la possibilitat de poder parlar amb el seu fill en la seva llengua materna. També és important que en cas de dubtar que el nen tingui un trastorn de parla, s’adrecin a un professional que conegui les característiques particulars del desenvolupament de llengua dels plurilingües. Per no confondre una cosa amb l’altra, bàsicament: no és el mateix un trastorn de parla en un entorn monolingüe que el procés d’aprenentatge d’un plurilingüe.
Expliqui’m com s’ho han fet, a casa, perquè les seves filles puguin parlar tants idiomes. ¿És la mateixa didàctica, la que es pot fer servir amb les primeres o segones (o terceres!) llengües? En el seu cas, tenim un pare que parla català i castellà (materns) i alemany amb fluïdesa com a tercera llengua. I vostè, que parla hongarès (matern) i alemany, així com el castellà i el català com a llengües apreses.
Les meves dues filles tenien trajectòries molt diferents en aprendre les seves quatre llengües “maternes”. Considero important destacar-ho perquè no hi ha un únic camí que porta a l’èxit. El cas és que totes dues necessitaven un suport diferent. És clar que hi ha regles més generals que van ser útils de seguir per a totes dues, però no es podia utilitzar el mateix mètode, perquè fent-ho així no haurien tingut el mateix nivell de resultat. Els nens plurilingües, si tenen contacte amb els diferents idiomes des que neixen o des de molt petits, semblen aprendre'ls com qualsevol nen monolingüe aprèn el seu únic idioma. Tot i això, no és ben bé així. No és com sembla, fins i tot quan són idiomes molt propers entre ells. Els nens son esponges, sí, però no tant. D’aquesta manera, en arribar a l'edat escolar és útil reforçar el suport amb el tipus d'ajut típic per aprendre un segon idioma. Degut a que els nens no senten els seus idiomes per separat durant vint-i-quatre hores, sinó cadascun en un temps limitat, és normal que no sempre n'hi hagi prou amb l'input ambiental perquè en treguin conclusions gramaticals o lingüístiques. Les llengües maternes s’han de reforçar.
Que sigui una llengua materna no vol dir que s’aprengui de manera espontània...
Més o menys. A casa es reforça la base lingüística. A més, quan aprenen la seva "segona llengua materna" a l'escola, pot passar que l'explicació que reben els resulti insuficient, si aquesta base lingüística no és prou forta. I si transmetre la nostra llengua materna és el problema més gran, llavors abordem els errors dels nens amb curiositat! Aprendrem molt d'aquesta manera, no només sobre l'altre idioma, sinó també sobre el nostre.
¿Quines son les principals inquietuds de les mares i pares amb realitats semblants?
A alguns dels pares que venen a les meves consultes els costa distanciar-se de les pròpies experiències negatives d'aprendre llengües. La majoria vol que els seus fills s'integrin i tinguin futur al nou país. Saben com els ha costat a ells i s'hi projecten. S'imaginen que els obstacles dels seus fills seran els mateixos que van tenir ells. S'obliden que la generació següent té un entorn molt diferent quant a les llengües. En aquest sentit, avui dia els nens tenen molts més avantatges. Moltes vegades també hi ha la por que els seus fills no aprenguin la seva llengua d'origen i em demanen ajuda perquè això no passi.
Bé, hi ha famílies i famílies amb altres preocupacions. ¿Creus que el que has après i ensenyat al Col·legi Alemany es podria aplicar a qualsevol centre educatiu? (Penso en els meus veïns de Salt, per exemple, amb una realitat social molt diferent).
El talent i les capacitats estan igualment repartits entre els nens, sigui quin sigui el seu origen. La resta, allò que s'aprèn, incloent-hi les llengües, depèn del nen, però també dels seus pares, de l’escola i de la societat. De la seva tasca conjunta. Només coneixent bé una comunitat saps que no és una realitat homogènia. No són tots ni bons, ni dolents (més o menys donats a aprendre) sinó un conjunt de persones amb aptituds i coneixements diferents. Hi ha molts factors que influeixen en la comunicació, i una bona comunicació facilita l'aprenentatge. Evidentment que el nivell sociocultural influeix en l'èxit d'aprenentatge de llengües, però és un factor modificable. Amb la informació als pares sobre com podrien donar suport millor als seus fills i, paral·lelament, amb formació als professors sobre el plurilingüisme o sobre com treballar amb grups heterogenis lingüísticament. Tot això sense oblidar-nos del coneixement d'altres cultures i la capacitat d'explicar la pròpia. Sembla obvi, però no ho és.
I parlant d’obvietats, ja sé que em dirà que no, però... ¿Hi ha alguna fórmula per educar amb èxit en un entorn plurilingüe?
Miri, l'aprenentatge plurilingüe és una dinàmica en què el desenvolupament de les llengües assembla a una muntanya russa amb diverses pistes interconnectades. És normal que els nens de vegades necessitin més suport, vull dir. El més important és que de cada representant de les seves llengües rebin l'input més ric i que ningú no consideri enemics els altres parlants o llengües. L'altre no és responsable del que nosaltres no hem ensenyat al nostre fill o alumne de la nostra llengua.
¿És veritat que els infants plurilingües, al principi, no solen destacar en cap llengua a l’escola? He sentit que, fins i tot, tenen vertaderes dificultats d’aprenentatge, cosa que provoca molta frustració al seu entorn... ¿Per què passa això?
Ningú neix parlant. Tots necessitem un període de silenci fins a pronunciar les primeres paraules. Així s'anomenen els mesos de quan aprenem els elements musicals de la llengua: la part fonètica, l'entonació, el ritme de la conversa, les emocions que l'acompanyen. Aquests i, a més, la noció de l’estructura gramatical son necessàries per crear les primeres frases. Com més allunyades són les llengües en aquests aspectes, més llarg pot ser el període de silenci, i pot dependre també de més factors. Simplement pel caràcter del nen o dels seus pares, per exemple: si són introvertits o extravertits, si eviten riscos o els abracen, etc.
¿Hi ha prejudicis negatius sobre el plurilingüisme? ¿Com afecten aquests prejudicis al desenvolupament dels infants?
Cada país té una política i una tradició lingüística i això influeix en el nivell d'esperit obert dels seus ciutadans. Hi ha prejudicis selectius també, és a dir, que contemplen avantatges amb certes llengües. La meva filla em va explicar fa anys que, un dia, un professor va preguntar a classe si hi havia alumnes que parlaven altres llengües a part de les impartides a l'escola. Quan els nens anaven contestant, el professor va reaccionar molt diferent amb unes que amb altres. El coneixement d'algunes llengües li semblava un gran mèrit, mentre constatava sense cap atenció especial la menció d'altres. Potser se li hauria d’explicar que des del punt de vista cognitiu cada llengua té el mateix valor. Permeteu-me que ho expliqui amb un exemple. En les llengües finoúgriques la categoria del complement directe és molt destacada. Així que és molt fàcil també identificar-lo a la frase. No és així en català. La meva filla, en explicar-li a casa com podria aprofitar aquest coneixement extret del bon nivell de l'hongarès, va aconseguir en el seu examen d'aquest tema millor resultat que els nens que tenien molt més dominant el català a casa. Els nens catalanoparlants podrien treure millor nota a l'ortografia en castellà. Pensa en la “h” a l'inici de les paraules en què en català hi ha una clarament escoltable “f” com forn-horno, fill-hijo, formiga-hormiga...
¿El bilingüisme és plurilingüisme? En aquest sentit: ¿penses que els catalans som plurilingües quan dubtem que siguem bilingües? ¿És la llengua materna/factor identitari determinant per marcar el grau de plurilingüisme?
Bé, hi ha teories, que contemplen el bilingüisme com un tipus de plurilingüisme. Diuen que la competència plurilingüe comença a partir de la segona llengua. Per exemple, l'aprenentatge de l'anglès: serà més fàcil per a una persona ja bilingüe que per a una persona monolingüe. La identitat dels plurilingües és un tema molt complex. D'una banda, identificar-te amb la llengua i la cultura facilita l'aprenentatge. D'altra banda, el coneixement d'alt nivell d'una llengua no comporta imprescindiblement la identificació amb la cultura. En canvi, també és possible que una persona s'identifiqui amb una cultura, la llengua de la qual no domina.
Pregunta sobre “erosió lingüística”: ¿Què hem de fer si sentim un infant utilitzar en una mateixa frase paraules/fórmules de diferents llengües? Ho dic perquè em veig corregint constantment els meus fills (ara ja sé que no ho he de fer). Però això no treu que com a catalana em molesta la contaminació lingüística que té una llengua minoritzada com la nostra... ¿Barregem les coses? ¿He de deixar que el meu fill faci servir barbarismes i construccions gramaticals d’una altra llengua a l’espera que ell mateix aprengui a usar-les en un futur?
Em crida l’atenció el seu ús de terminologia: parla d’erosió, de contaminació, de barreja, de barbarisme. Imagineu-vos –tal com li he esmentat el cas de llengües més llunyanes–: si d'un dia a l'altre anés a viure amb la seva filla a... no ho sé, Xangai, la seva filla aprendria mandarí a l’escola. En tornar a casa no li podria explicar el que han fet en mandarí sinó només en català. Hauria de parlar d'activitats que mai ha fet amb vostè. No li quedaria altre remei que explicar-li amb un vocabulari més reduït en català o no li comentaria res, ja que no li serviria prestar expressions de mandarí si no les entendria. No us facilitaria la feina d'ensenyar-li català a l'estranger ja que no tindria l'oportunitat ni de reformular les seves frases, ni afegir explicacions d'un element lingüístic o d'un altre.
Però parlem de llengües properes, com el català i el castellà. No hi ha conflicte entre el català i el mandarí. ¿Diu que ja em puc treure les mans del cap quan sento parlar catanyol a casa?
Se les pot treure. És un avantatge per a les dues llengües: n'afavoreix el domini. Sempre que al darrere hi siguin vostè i l'escola.
A casa tenim molt marge de millora amb l’anglès. ¿Som els pares el primers que hauríem de posar-nos les piles en llengües per acompanyar-los en el seu desenvolupament?
A l'edat escolar podeu explicar en català o castellà els deures d'anglès, per exemple. És útil lligar el nou coneixement a allò ja conegut. No oblideu que un bon coneixement de la gramàtica de la llengua materna facilita l'aprenentatge de segones llengües. És a l'escola on haurien d'aprendre anglès. Allí tenen el personal preparat per ensenyar-los llengües estrangeres. No us poseu tanta pressió. A casa hi ajuda molt si veuen que nosaltres no tenim por a l'ús de l'anglès, encara que amb errors, i que després dediquem esforços a millorar la nostra pròpia competència. Així els donem un bon exemple. O estar interessats en què estan estudiant. Això també els generarà més ganes d'estudiar. Aquests són alguns exemples de la quantitat d'idees que hi ha per donar suport i motivar els fills als estudis. N’hi ha tants!
Per acabar, una d’existencial: Si la llengua que parlem ens determina... ¿com son les persones plurilingües i què poden aportar a la societat?
A les persones plurilingües els determinen diverses cultures alhora. La seva proporció no depèn només del nivell de llengua sinó també del nivell d'absorció en la cultura d'una o de l'altra. Solen conèixer molt bé des de dins les cultures la llengua de les quals van aprendre des de petits i en comparació als monolingües, ells tenen la capacitat de veure-les també des de fora. I això és realment un do. Aquesta mirada és útil per a l'economia i també per a l'art o per a la diplomàcia. Imagineu-vos que Catalunya pugui ser explicada d'aquesta manera. Per persones que la coneixen molt bé i poden explicar-la intel·ligiblement a l’altre. Al de fora. Després farà falta que se'ls escolti, és clar.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
