El besavi de Ramon Agenjo va ser el fundador d'Estrella Damm. Ell, des de fa més de quaranta anys, també hi treballa: és vicepresident i director de la Fundació Damm. Parlem de com, fugint de la guerra, els seus familiars van crear aquesta marca, i del pes que avui en dia té en la cultura de Catalunya. Només cal fixar-s'hi: no hi ha festival que no estigui patrocinat per ells, o influencer que no faci un vídeo amb un quinto al costat.
¿D'on vens?
Soc nascut a Barcelona, però l'interessant és la vida de la meva família.
S'escapaven d'una guerra.
El meu besavi, Joseph Damm, que era cerveser, el 1870 ho va deixar per escapar-se de les guerres franco-prussianes. Primer va arribar a Barcelona el seu cosí, August Kuentzmann Damm, i després, ell. Un cop aquí, els dos, que volien fer negoci, van començar a preguntar: "Els que es dediquen a fer mobles com van?" "Ui, treballen molt". "I els de les moquetes?" "Ui, treballen molt". I van dir: "És igual si treballen o no, el que volem saber és si els hi funciona", i els van respondre: "És que en català treballar molt és sinònim de facturació".
I van dir: ens quedem a Catalunya.
Sí. I com que sabien fer cervesa, van fer una fàbrica. El primer en arribar va ser August Kuentzmann, per això hem fet la cervesa AK Damm, però el verdader fundador és Joseph Damm, perquè si no, les cerveses no es dirien Damm sinó Kuentzmann. I va anar així: el meu besavi va fundar la Damm, la meva àvia va estar dins del consell d'administració, el meu pare, també, i a mi, que estudiava a l'estranger, em van dir: "Vine a la Damm a treballar": vaig entrar aquí per un estiu i hi porto quaranta-quatre anys.
D'una guerra apareix aquest camí.
La guerra és terrible i et canvia la vida. Però sí, hi ha refugiats que venen aquí amb divuit anys perquè els estan matant allà, i de sobte s'enamoren d'algú d'aquí i fan una família.
¿L'empresa segueix sent de la família?
No tant. Damm té quatre-cents accionistes, però el soci majoritari de llarg és la família Carceller, que es dedicaven al petroli. També hi ha la família Doctor Oetker, tothom diu: "El de les pizzes!", sí, però tenen molts més negocis. I després, molt lluny, venim la família Agenjo i Armadàs, que ens movem entre el 5 i el 10 per cent del capital. Però les famílies importants són la Carceller i l'Oetker.
¿Quants litres de cervesa es venen l'any?
Uns mil tres-cents milions, sobretot a Catalunya, però també molt a fora. La fàbrica més gran d'Europa la gent es pensa que està a Bèlgica o Alemanya, però està al Prat. Tenim fàbriques a València, a Múrcia, a Màlaga, a Portugal, n'acabem de comprar una a Anglaterra. També fem uns sis-cents milions de litres d'aigua l'any, i uns cinc-cents milions de litres de refrescos. I també tenim Cacaolat, en soc el president.
¿Damm és una de les empreses més importants de Catalunya?
No, n'hi ha que ho són més, com La Caixa, però sí, estaria entre les quinze top de Catalunya. Facturem uns dos mil milions d'euros. Hi treballen unes sis mil persones. També fem els entrepans Rodilla, que tenen unes dues-centes cafateries a Madrid. En aquesta fàbrica on som abans s'hi feia cervesa, i ara són oficines on treballen unes mil persones. També tenim cent-cinquanta metres cervesers: químics, farmacèutics i biòlegs que en defineixen les fórmules. De fet, la primera mestra cervesera de Damm era una dona.
Tu que has viscut en aquesta família, ¿quines coses has tingut presents a l'hora de fer un negoci?
Els meus avantpassats que no tenien diners deien: "Preferim tenir un trosset d'una gran companyia que un tros molt gran d'una companyia petita".
Sembla que hagi de ser al revés.
Exacte. Vam començar tenint el cent per cent de la companyia i ara potser en tenim el sis o el set, però d'una gran. No et pots pensar que ets el rei del mambo: sempre hi ha gent millor que tu. El meu president és molt intel·ligent i segur que és millor empresari que jo. De fet, això ho saben molt bé els pilots de motos: vaig primer però veig que el de darrere meu va molt més ràpid, per tant, si el deixo passar potser quedo segon, i en canvi si estic sempre al davant, m'avançaran cinc de cop.
O sigui, un dels secrets és que és millor ser el segon que el primer.
Un dels secrets és que el líder ha de ser el millor, no el que es digui Pepito o Manolito.
Però n'està ple, de persones que estan al capdavant i són tontes.
El líder ha de ser el més llest, i això no acostuma a passar. Damm és de cinc famílies, però funciona com una empresa familiar: no es pensa en el pròxim mes sinó en els pròxims cinc o deu anys.
¿Quin esperit de treball em diries que hi ha?
El senyor Carceller diu: "Quan has format la gent, has de tenir la tranquil·litat que són molt bons". És com un director d'orquestra: no cal ni que agafi la batuta, toquen sols. El secret és tenir especialistes. I que quan el president hagi de decidir alguna cosa, pregunti al que en sap més d'allò en concret. De fermentacions jo en sé quatre coses; de maquinària industrial, molt poc; en canvi potser en sé de finances. I fixa-t'hi, això és un dels altres secrets: soc directiu de la companyia, però a la vegada en soc accionista. I quan sec a la taula de les decisions he de pensar què és més bo per la companyia, no pas per a mi. Per això aquesta companyia d'aquí tres anys farà 150 anys.
¿Per saber apartar-te de l'ego?
Les persones ens morim, les companyies, no. El meu besavi ja no hi és, el meu avi ja no hi és, el meu pare ja no hi és. Hi soc jo. I d'aquí un temps, si Déu vol, hi serà meva filla. Si fos dels directius que diuen: "Si no estic aquí, l'empresa se'n va a la porra", seria un desastre.
Que depengui de tu és un error.
És un gran error. Les empreses han de funcionar amb un equip sabent que canviarà: és com el Barça, abans hi havia el Messi i ara hi ha el Xavi.
Ningú és imprescindible.
En absolut.
L'altre dia escoltava: fa més Damm per la cultura que la conselleria de Cultura.
Això és una broma que va fer el Ferran Mascarell, que va dir: "Jo no soc el conseller de cultura, el conseller de cultura és el Ramon Agenjo".
Damm és a tot arreu: veus un concert i està patrocinat per Damm, un festival, també.
És que les coses no s'aprenen en un dia. A vegades ve un conseller que fa un any estava treballant en una altra cosa, i el posen a treballar en cultura. En canvi la Damm, com que treballa molt a llarg termini, fa molts anys que està en moltes institucions culturals. T'explicaré una cosa que és imprescindible perquè n'entenguis el funcionament: Damm té dues carpetes, una és la del negoci i l'altra, la del mecenatge. Quan arriba un projecte que és negoci (per exemple, el Barça, el Cruïlla, el Primavera Sound), diem: això és negoci, i se'n va al departament de patrocinis que depèn de màrqueting.
Els que fan peles i els que no.
Exacte. Però ve el Palau de la Música i diu: "Ens agradaria que Damm ens ajudés". I aleshores diem: ¿al Palau vendrem cervesa? No. ¿Però hi hem de ser? I tant. Perquè és la tradició cultural catalana, és país, té un edifici increïble: el fiquem a la carpeta de la Fundació Damm, que mai preguntarà al Palau quantes cerveses ha venut, o on ha aparegut el logo. En el cas del patrocini, sí. Damm el que fa amb les institucions culturals és que no només els dona diners, sinó que s'involucra amb el seu patronat. Per exemple, jo soc vicepresident del Palau de la Música i patró del conservatori del Liceu, de la Fundació Macba, de la Universitat Ramon Llull. Tinc cinquanta-cinc càrrecs, i molts estan arrelats a la cultura.
En el fons, sort del que és privat, perquè si es depengués només del que és públic, hi ha moltes coses a Catalunya que no es farien, ¿oi?
Sí, suposo que és així. Ahir em trobava amb el cas d'una gent que volen fer un espai per a cinema i teatre, i la Generalitat i l'Ajuntament els ajudaran. És fantàstic, però és una iniciativa privada: si no haguessin anat a explicar-los aquest projecte, no s'hauria fet. Normalment les iniciatives són més privades que públiques. Després reben ajudes de les institucions públiques, com és el cas del Liceu, i està molt bé, però sempre hi ha d'haver una persona que empenyi.
Catalunya necessita mecenes, ¿oi?
¿Catalunya té mecenes? Sí. ¿Té els mecenes que hauria de tenir? No. Fa cent anys n'hi havia molts més que ara.
¿I què ha passat?
Molts empresaris no tenen aquest neguit d'ajudar. Et dono un cas espectacular: Sergi Ferrer-Salat és el mecenes per excel·lència. Dius: escolta, n'hi ha que donen més. Sí, però ell dona el cinquanta per cent dels seus beneficis. Això no ho fa ningú a Espanya.
I els qui no fan això...
Se'ls gasten amb un iot, el Ferrari, la vinya de no sé què. No cal ser mecenes de cultura, ho pots ser d'esport, d'investigació mèdica. Hi ha moltes grans companyies que no en volen saber res, de tot això. I a sobre, alguns polítics es pensen que els que som mecenes ho fem pel reconeixement. ¿Per què ajudem el conservatori del Liceu? Perquè és bo per al país: és una institució que té 186 anys. I el segon error: pensen que volem desgravar. "Aquests senyors ajuden perquè s'estalvien molts impostos". I dic: si tinc deu euros a la butxaca i els dono a una institució, en desgravo el quaranta per cent, que són quatre euros. Per tant, he pagat deu però m'ha costat sis. Si aquests deu euros no els dono a mecenatge i me'ls poso a la butxaca, en tinc deu. I deu és més que sis. Per tant, la millor manera d'estalviar-se impostos és no fer res. Si Damm deixés de fer de mecenes, vendria la mateixa cervesa.
I la majoria de coses que es fan a cultura patirien.
Sí. El país patiria. Se'n ressentirien el Palau de la Música, l'Auditori, el Liceu, el TNC, el Teatre Lliure, el Museu d'Art Nacional de Catalunya, el Macba...
Hi ha un punt que sembla que el que feu hagi de correspondre al Govern.
No, no té diners per fer-ho. Per tant, el Govern hauria de ser el primer interessat que existeixin projectes político-privats. A Damm en tenim cent. Noranta-set són amb altres, com el Palau de la Música. Però també en tenim tres de nostres: el Club de Futbol Damm, és d'alta competició, juguem contra el Barça, i només és formatiu, els agafem dels vuit anys i als divuit, i és cent per cent gratuït. Tenim dos cents cinquanta jugadors i noranta persones treballant-hi, i ara estem fent una ciutat esportiva i hi posarem dotze milions d'euros, que és una bestiesa. El segon projecte és el Club de Pàdel Damm, el tenim a Madrid i funciona com el de futbol: és formatiu, d'alta competició i cent per cent gratuït. El millor jugador del món ha sortit de la nostra escola. I el tercer projecte és l'arxiu històric de la Damm. Quan han de fer una pel·lícula dels anys cinquanta, ens demanen ampolles o gots del 1910. En tenim del 1876, també.
Heu aconseguit que Damm caigui bé. Si hi ha el problema del Mediterrani, us feu còmplices de la solució del problema.
Perquè ens ho creiem. El president de la companyia va venir un dia als directius i va dir: "Crearé un departament de medi ambient i el portaré jo". Si l'hagués adjudicat a baix de tot, no s'ho creuria ningú, però si el fa a dalt, t'asseguro que funciona. A Damm estem molt obsessionats amb aquest tema: intentem reduir els plàstics, produir el màxim amb energies no renovables. Les llaunes es recuperen al cent per cent. El plàstic, també, però t'he de ser sincer: ¿Aconseguirem que a Europa es recuperin els cent per cent de tots els residus? Sí. Al món, no.
Els bars i restaurants estaven tots mig cremats amb la pandèmia.
Vaig explicar als polítics que darrere d'un bar hi ha un senyor que fa de cambrer, suposem que guanya 1.500 euros al mes. D'aquests, 800 són la nòmina, i 700, les propines. Si aquest senyor pel covid l'envies a casa seva, el deixes fet pols. No pot mantenir la seva família. Vam anar als polítics i els vam dir que ens havien d'ajudar a posar terrasses, perquè la gent es contagiava més en un lloc tancat que en un d'obert. Tot i així es van tancar molts bars, però menys dels que haurien tancat si Damm i la Coca-cola no haguessin fet tanta força a les institucions públiques per defensar aquests llocs de treball dels cambrers.
¿Per què teniu, sobretot, interès per la cultura?
Perquè els països amb una bona cultura es comporten millor davant d'un problema. A Japó s'han encarat millor al covid perquè és un país culte. A Europa, també: quan s'ha dit a la gent que es quedés a casa, s'hi han quedat. S'entén el missatge i hi ha empatia. ¿A la Damm li agrada la cultura? Sí. ¿Ven cervesa la cultura? No. Però, ¿per què li agrada el Liceu o l'Auditori de Sant Cugat? Perquè fa millors persones. ¿L'ésser humà necessita la cultura per viure? No. Necessita aigua, aliments, aixopluc. Però el dia que un senyor va agafar la seva mà i va deixar la petjada en una cova, va néixer la cultura. Un ocell no pot entendre una simfonia de Beethoven, una vaca no pot llegir un llibre, una papallona no pot interpretar una poesia: els éssers humans, sí. Per això estem obessionats que existeixi la Fundació Catalunya Cultura, per empènyer les empreses a col·laborar amb la cultura.
Una persona que té molts diners em deia: jo no sé escriure ni sé tocar el violoncel, però amb els diners puc fer possible que creïn. Al final la cultura no la fan només els artistes, sinó els que donen suport als artistes.
¿Per què existeix el modernisme a Catalunya? Pels mecenes. Al MNAC hi ha la col·lecció Cambó. Tothom pensa que en morir va deixar-la al museu, i no, va comprar la col·lecció per al museu.
¿Quin missatge final em donaries?
Que cal tornar a la societat el que la societat t'ha donat. Jo soc un privilegiat: he nascut en una bona família, he pogut estudiar. M'ha anat molt bé. L'obligació de qualsevol empresari és tornar a la societat allò bo que ha rebut: si aquest any et vols comprar un Mercedes, agafa un Volkswagen, i la diferència la dones a una escola que vol anar a París a veure museus. Això no vol dir "que bo que soc", és: haig de fer-ho. ¿Que tinc pocs diners? La meva família a finals del segle XIX en tenia pocs, però ajudava un museu. La societat civil és capaç de fer coses que les institucions públiques no poden fer. ¿El Palau de la Música per què es va crear? Perquè a Barcelona hi havia gent que volien un edifici per cantar. Als estrangers quan els ensenyo el Palau els dic: "¿Diríeu que aquest gran edifici té un gran cor?" I et diuen: "Home, clar". I els dic: "No té cap cor; el cor és qui té l'edifici". Els cantants de l'Orfeó Català van posar diners per poder fer aquell edifici, i per tant, en són els propietaris.
Imagina't el que podem fer.
Exacte, si ets capaç de fer el Palau de la Música, ets capaç de tot. I no és qüestió de tenir molts diners: agafar uns avis d'excursió un dia al mes i portar-los en cotxe a Rupit ja és una forma de mecenatge. És tenir present l'altre. Veig que el meu net té un grup de música en què toquen molt bé: pago la benzina i els hotels perquè faci una gira pels pobles per aquí. No val la pena, ¿això?
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
