Redacció
Fem un joc: a veure qui és més català, qui ha nascut a Catalunya i té darrere seu vuit generacions que avalen la seva catalanitat o qui ha nascut aquí, amb pare i mare andalusos, però sent i defensa la llengua i la cultura nacional, més fins i tot que qui té la genètica 100% catalana? És el mar de fons a la primera novel·la de Sergi Belbel, Morir-ne disset (Edicions Proa), guanyadora del darrer Premi Sant Jordi. El jurat n'ha valorat que es tracta d’una “història ludocriminal, amarada d’humor negre i amb traces de roman a clef, que dessacralitza, des de la sàtira, la llengua i la literatura en una tradició que l’agermana amb veus com Francesc Trabal i la Colla de Sabadell”.
Morir-ne disset és la història d’Ernest Calvo, que relata en primera persona i des de la seva infantesa, les contradiccions de ser fill d’immigrants integrat en la cultura catalana, però sentint-se sempre exclòs i inferior a la resta de companys per no tenir prou gens catalans a la sang. Els capítols recullen la confessió dels assassinats que va cometent des del cop d’estat de febrer de 1981 fins als Jocs Olímpics de Barcelona del 92.
Per què posar-se a escriure una novel·la després de tants anys fent teatre?
Està escrit des de la inconsciència d’escriure sense pressió ni expectatives. Durant la pandèmia em van caure molts projectes i em vaig trobar que, per fi, tenia el temps que requeria escriure una novel·la. La veritat és que tot fluïa molt, escrivia des del joc i les ganes de provar. Un cop ho vaig presentar, me’n vaig oblidar i no ho vaig dir a ningú. Quan em van avisar que havia guanyat, la sorpresa va ser tan gran que ni tan sols sospitava que em truquessin per la novel·la.
I aquesta història, neix d’algun lloc en concret?
Se'm va acudir la primera frase i de seguida va venir la construcció d’un personatge: “No recordo quan vaig començar a pensar en català”. A partir d’aquí, no hi ha premeditació, ni croquis, tan sols vaig anar fent i creant un estil de monòleg sense diàlegs, perquè, això sí, defecte professional del teatre, no suporto els guionets sense el nom del personatge al davant, així que vaig optar per integrar el diàleg de manera indirecta en la mateixa narració del personatge.
El tema de la llengua té molt pes en la novel·la, i també en el context polític actual...
Sí, hi ha un tema de fons que és el de guanyadors i perdedors que es veu molt clar al capítol de la guerra civil, el més llarg del llibre. Però aquestes històries tan negres són presents en moltes famílies, no és un cas excepcional. Per a mi, el sentiment d’inferioritat del protagonista és la base de tot el seu comportament. Ell ve d’una realitat escindida i esquizofrènica, i aquest sentiment creix amb l'admiració de l’hipotètic “guanyador”, el bàndol feixista, cap al perdedor, però vencedor “moral”, que seria la família del seu amic.
És una defensa de la immersió lingüística, en definitiva.
És clar, jo li dec la vida! Només a través de la immersió es pot aconseguir la igualtat d’oportunitats. He estat el director del Teatre Nacional de Catalunya gràcies a la immersió lingüística. Sabem del cert que l’única manera de garantir la supervivència de la llengua és des de l’escola i en tots els àmbits. Aquesta quota del 25% només es pot proposar des de la ignorància política, perquè la realitat és que la nostra societat no és bilingüe i cal una immersió de la llengua minoritzada per conservar-la. La utilització política de la llengua farà que ens la carreguem.
El segon repte, a banda de ser una primera novel·la, era trobar l’equilibri entre una primera persona ficcionada i pistes d’autoficció impossibles d’amagar.
Cert, en teatre l’autoficció no l’he practicada mai, perquè considero que la base del teatre és, precisament, amagar-se darrere els personatges i aconseguir que la identitat es dilueixi. A la novel·la, en canvi, sí que he pogut posar en pràctica l’autoficció, però procurant que no fos molt evident. Per això vaig voler que el protagonista fos un assassí, perquè me n’havia d’anar una mica dels meus conflictes i que així tingués una certa gràcia. Sí que hi ha coses de la meva biografia, però molt allunyades. Crec que el resultat és que hi ha una barreja molt gran de veritat i mentida.
El protagonista no mata perquè sí. Escull bé les víctimes?
Sí, però ell creu que està fent justícia i matant persones que s’ho mereixen. Per això al llibre surten temes que em preocupen, com la desigualtat social i el bullying, que per al protagonista és el primer contacte amb la maldat humana. L'alliberació sexual també és un tema, així com l'homosexualitat, de la qual n’he parlat molt al teatre, ja. També parlo molt de la universitat, que és important perquè és la seva etapa de formació.
És la vida d'un psicòpata?
No volia entrar en el gènere policíac ni en la penetració en la psicològica dostoievskiana. El discurs que hi ha és el d’una persona amb certa psicopatia que vol quedar amagat, que té un esperit de justicier silenciós. Sí que és cert que no li causa angoixa moral. És una espècie de justicier, assassí implacable, tímid i reservat.
© Sergi Belbel, 2021.
© d’aquesta edició: Òmnium Cultural i Raval Edicions SLU, Proa.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
