«Un mestre també ha de sentir que a l'escola aprèn i creix»

Verónica Boix (Buenos Aires) és doctora en educació i treballa a la Universitat de Harvard. Arran de la seva participació al cicle (R)evolució Educativa d'Educaixa amb –a través de videoconferència– Howard Gardner (que ens va regalar el concepte d'intel·ligències múltiples) parlem sobre el tema que l'ha dut aquí: què vol dir, avui en dia, ser un alumne competent.
 Es dona molta importància a les competències intel·lectuals i, en canvi, les emocionals queden marginades. 

Això, per sort, està canviant. Cal mirar l’aprenentatge d’una manera més integral, entendre que les emocions informen la cognició i que la cognició transforma les emocions. 

Cal reivindicar la part més humana en l'educació?

Sí. Per als nens i nenes amb dislèxia la lectura d’un text no només és la lectura d’un text, sinó l'intent de sobreposar-se a la dificultat emocional que allò li suposa. A l'angoixa. 

Això implica un acompanyament?

Clar. I no és el mateix parlar, per exemple, en una classe de secundària sobre la migració de la manera com apareix en un llibre de text i que ho memoritzin i punt, que no pas explicant-ho a partir de l'experiència personal d'algú.

Hi intervé l'empatia. 

El fet de sentir, d'empatitzar, de tenir present una ètica no és només un objectiu, hauria de ser implícit en el procés d’aprenentatge. 

Quin és el perill d’obviar això?

Invertim molt de temps en un tipus d’ensenyament que pot garantir èxit en algunes proves de memòria, però, al mateix temps, sabem que allò que memoritzen es dilueix amb el temps. Però hi ha una cosa més perillosa que això: molts nens i nenes senten que l’escola no els interpel·la. Que allà dins no són persones completes. 

Falta que trobin sentit a anar a l'escola?

Aquesta és una pregunta important perquè en aquest moment de la història sabem molt sobre com aprenen els éssers humans, sobre quines metodologies són més efectives i quines no, però se'ns escapa una cosa fonamenta: quin és l'objectiu d'ensenyar. Per què el mestre ensenya? Per a quin tipus de societat? Per formar quin tipus de persona?

Un nen estudia tota la nit i treu un dos, un altre no s'esforça gens i treu un deu. M’espanta que els valorem tots igual.

Sí, és cert. I és molt important donar al docent instruments perquè pugui conèixer els nens. En les nostres investigacions moltes vegades trobem mestres que tenen molta por a la diversitat. I és comprensible, perquè senten que no poden ensenyar bé als qui tenen problemes que ni ells mateixos comprenen. Tenen por d’ofendre aquests nens, d'abandonar-los en la pràctica del dia a dia, senten que no coneixen prou les seves cultures, d’on venen. El que veiem és que aquesta relació es construeix quan es convida els mestres a entrevistar la família que ve d'un altre país, i a través del contacte, del diàleg, de l'obertura mental, es teixeix un vincle i es coneix el potencial dels infants.

Els pares han perdut confiança en els mestres?

Els mestres reben molts missatges, que a vegades són contradictoris. Diuen: “vull que el meu fill entri en aquesta universitat” o “vull que li vagin bé en els exàmens, que és el mètode educatiu que conec com a pare”. A més, els mestres tenen la pressió del govern, del currículum. I pensar en competències globals és com una invitació a dir: parem una miqueta, fixem-nos en quin món estem vivint, què és el que han d'entendre i aprendre els nens per desenvolupar-se i poder viure-hi. Això és un procés d'aprenentatge que el mestre pot viure d'una forma molt maca. Te'n dono un exemple: fa temps, un mestre d’història havia de fer un projecte innovador en les últimes setmanes de classe, que són les més caòtiques. Va començar a introduir el tema de la globalització als nens i ell també la va estudiar, perquè aleshores era un fenomen més o menys nou. I ell es plantejava: quins són els avantatges? Quins són els problemes? Com puc oferir-los una mirada crítica? Informada? Per saber-ne més, va començar a estudiar, però a part, també perquè li interessava, ho gaudia. Aquest projecte li va permetre créixer com a persona.

És bonica aquesta idea: no només creix l'alumne, sinó també el mestre.

Sí, un mestre també ha de sentir que a l'escola aprèn i creix. És una idea molt interessant perquè s'ofereix una continuïtat entre el món i l’escola i, al mateix temps, és una oportunitat per pensar en el creixement dels docents amb el creixement dels nens, d’una manera paral·lela.

Un dels perills més grans del mestre és instal·lar-se en la inèrcia i en la monotonia?

Sí, perquè llavors és completament aliè a tot. El que necessitem veure és el mestre com a ésser humà complet, en tot el seu potencial. Viu, actiu, participatiu, curiós. És llavors quan senten que poden aprendre sobre el món, que els interessa tal tema i el comparteixen a classe. 

El mestre és un alumne més?

Un mestre pot ensenyar a l’alumne què vol dir aprendre al llarg de la vida, cosa que ara és completament necessari. Ja no podem dir que ho tenim tot après.

En un món que no para de córrer, en què cal arribar a tots els temaris abans que acabi curs, reivindiques l’educació lenta?

Sí, completament: per què no fem poques coses i en profunditat? Per què ens donem temps per reflexionar sobre allò que estem fent? Hi ha una pràctica que és molt típica en l'ensenyament en competències globals que és la idea de les comunitats professionals d’aprenentatge. Els docents es reuneixen cada dues setmanes una hora o quaranta minuts, depenent del temps que tinguin –que és difícil trobar aquest temps, però cal– i comparteixen idees, de vegades pot ser una notícia que hagin llegit. És a dir, es preparen per entendre el món per després fer-lo entendre als nens. 

Com els mestres poden invertir temps a educar si tenen tanta pressió per ensenyar?

És cert això. El mestre ho veu com una realitat desbordant. Vivim la realitat educativa sense aire pels ritmes que portem: corregir els treballs i els exàmens dels nens, ensenyar un currículum etern...

Invertir temps corregint exàmens i posant tot d'anotacions quan després els alumnes només miren la nota. És una mica absurd. 

Des de corregir fins a dissenyar programacions, tot això implica moltíssima energia. I després, en alguns casos, veiem com tot l'esforç que havíem fet per un nen a tercer de primària, arriba l'any següent a quart i no se’n recorda.

És frustrant, oi?

És molt frustrant, però és una realitat quotidiana. De vegades hi ha docents que senten que tenir present tota aquesta vessant socioemocional és com “a sobre del que faig, he d’afegir això”. I en realitat el que intentem fer és un canvi de mirada, no de currículum.

No és quantitat sinó qualitat?

Al currículum no li calen més països i capitals, ja està prou ple. Més aviat seria plantejar-nos com ensenyem allò que tenim, des de quina mirada. Com trobem a classe o al món una oportunitat per aprendre el que cal aprendre.

Dur la vida a l'escola?

Completament. Trobar en la nostra quotidianitat l'oportunitat d'aprendre i fins i tot no només trobar-la, sinó generar-la. 

Un dels reptes és deixar d'educar persones passives i fer-ne d'actives?

Sí. Les competències globals són la capacitat que té una persona de comprendre i actuar en el món. I això cal estimular-ho. 

A vegades em pregunto quants nens creixen amb l’autoestima malmesa. L'escola hauria de ser un lloc on poder-te sentir valorat pel que ets?

Això és interessantíssim. Els nens són ciutadans des del moment en què neixen, des dels tres anys poden modificar els llocs on viuen. Als Estats Units hi ha un projecte en què un mestre va amb nens de quatre anys a l'estació de tren. S’asseuen i es paren a estudiar les persones que estan allà. Les observacions dels nens són que la gent està molt seriosa i aleshores decideixen que han de fer alguna cosa per resoldre els problemes que deuen tenir.

Que bo!

Fan unes targetes amb dibuixos, amb un missatge d’alegria, d'amor. Al darrere del paper hi ha un missatge que els diu que si els volen contestar que sisplau ho facin en tal direcció de mail. Els nens es dediquen un matí sencer a això i, immediatament, veus com la gent se sorprèn, riu, s'humanitza, i segueix encara el seu dia d'una altra manera. Per tant, un nen de quatre anys és capaç de transformar el dia, el matí, o un moment d'un adult. 

És un poder transformador.

És molt important que vegin que tenen una veu, que poden millorar una situació.

Avui comparteixes conferència amb Howard Gardner. Encara ara està més valorat treure un deu en matemàtiques que no pas dibuixar molt bé. Segueix existint la jerarquia d'intel·ligències?

Les persones s'han de mirar en la seva totalitat, amb una mirada comprensiva i no catalogadora. Això fa que tinguem més possibilitats per aprendre a respectar, valorar i admirar els altres. Et dona l'oportunitat de pensar en tot potencial que poden arribar a tenir els nens, en deixar de fixar-te únicament si és bo o no en matemàtiques i llengua. 

Saber identificar com són els nens i les nenes i treure’n etiquetes és tot un repte per als mestres, oi?

Exacte, la proposta de les intel·ligències múltiples no és la d’etiquetar sinó la d’ampliar. És a dir, aquest nen “pot fer això” però també “pot fer això, això i allò”. És mirar el potencial del nen i la possibilitat de creixement d’una manera més inclusiva i àmplia.

Que et diguin: tu no només ets capaç de fer el que fas, sinó també altres coses és molt motivador.

Fixa’t quina diferència, oi? Caminar pel món sabent que tens el dret a ser la teva expressió màxima com a ésser humà. Que encara que no tinguis una formació en art, pots dedicar-te a pintar pel gaudi de pintar, que encara que no tinguis una formació en música, pots cantar. Donar-nos permís per provar de fer més del que fem amplia el nostre espectre d’identitat.

L'escola és un lloc on poder trobar la felicitat? 

Això que dius té molta importància. L’escola és un espai que ha de donar suport als nens perquè se sentin realitzats.

Com podem cuidar o vetllar per l’empatia en un món que ens condueix cap al narcisisme i l’egoisme?

Amb l'exemple. L’empatia és contagiosa i quan els nens estan immersos en un món en què hi existeix és més fàcil que també la practiquin. 

Som exemple per bé i per mal.

Clar.
 
Quines qualitats diries que té un bon mestre?

Un profund respecte pels nens i les nenes. Un bon mestre reconeix el potencial dels nens quan ells encara no se'l veuen. 

Ostres, és bonic.

Un bon mestre s'interessa pel món en què vivim i comparteix aquest interès amb els nens i les nenes. És algú que òbviament entén i comprèn la seva disciplina, que sap quines són les dificultats o els desafiaments que presenten els temes que ensenya, i et diria que, fonamentalment, és algú capaç de generar curiositat a classe. Perquè la manera més efectiva de canviar els hàbits mentals i emocionals dels nens i de les nenes és procurant que participin en un ambient en què se'ls valora.

Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.