Àlex i David Pastor. Foto: Lucía Faraig
Ens remuntem al 23 de febrer del 2011, el dia del meu aniversari. Es fa una roda de premsa conjunta per presentar les novel·les guanyadores dels premis Carlemany i Pin i Soler d’aquell any. O sigui, la Bea Cabezas (embarassada de la seva primera filla) i jo, respectivament. És la primera vegada que coincideixo amb ella però la bona sintonia farà que ens anem trobant quan ella vingui a Barcelona; fa anys que viu a Nova York amb la seva parella, el director de cinema David Pastor. L’any 2011 publico també la primera part d’una trilogia de novel·les de gènere fantàstic que passa en una Barcelona apocalíptica, El prodigi. El mateix escenari de la pel·lícula que estan rodant els germans Àlex i David Pastor, Los últimos días, protagonitzada per José Coronado i Quim Gutiérrez. Al David el veig per primera vegada a la presentació de la següent novel·la de la Bea, Emprenyades, a la Casa del llibre de la Rambla de Catalunya. I sabeu qui presenta la novel·la? L’Eva Piquer, la futura directora de la revista cultural Catorze. Tot encaixa. No parlo amb el David, prou feina té perseguint la seva primera filla, la Nora, per tota la llibreria. Amb l’Àlex no he coincidit mai enlloc. Ara ja som al desembre de 2014. Quan li pregunto a la Bea, que acaba de tenir la segona nena, la possibilitat d’entrevistar el seu marit i cunyat, accedeix a fer d’intermediària a canvi d’una ració de les postres que cuini aquell dia. Al cap de poc tinc la confirmació que vindran a sopar a casa meva: haurem de fer una mica de trampa i aprofitar que passen les vacances de Nadal a Barcelona tot i que el reportatge no es publicarà fins més tard. Això és el que a la tele en diuen un “fals directe”.
Alguns dies abans del sopar parlo amb la Mireia Carbó, la meva cuinera de capçalera, i dissenyem un menú pensant que els convidats viuen als Estats Units i deuen tenir certes enyorances culinàries. La nit del sopar bufa un vent molt fort i, com a les seves dues pel·lícules,Carriers (Infectados) i Los últimos días, no circula ningú pel carrer. Em pregunto si això ho hauria de prendre com una premonició d'un sopar terrorífic. Fins i tot un helicòpter sobrevola Gràcia com si fos la fi del món, i tot plegat és molt pertorbador.
Ambientació:
Música: Beck. Morning Phase (2014) i algunes espelmes repartides per la casa, no gaires, no es pensin que és un sopar romàntic.
Menú :
Havia pensant fer-los un menú estil Larutanatural, el curtmetratge multipremiat de l’Àlex, on tot va enrere, i començar per les postres. Al final optem per un menú més típic.
Entrant: Pa amb tomàquet i pernil.
Primer: Escalivada amb tres formatges (emmental, blau i cabra) i tomàquets cherry.
Segon: Pollastre amb gambes, fruits secs i salsa de prunes.
Postres: Natilles de xocolata amb pols de coco, meló Gàl·lia i plàtan.
Vi cortesia de l’Àlex i en David:
Han anat a comprar el vi a la bodega que hi ha a la plaça Joanic. Han estat mirant una estona i han triat un vi sense mirar el preu. Valia 145€ i l’han tornat a deixar a la prestatgeria. Llàstima.
Lynus. D.O. Ribera del Duero. (2010) Edició especial limitada de 9702 ampolles. Ampolla número: 8065. 18,50€
Tallem el pa, untem el tomàquet, l’amanim. Tallem el pernil de la pota i el col·loquem a sobre del pa. Temps de preparació: 7 minuts.
Vi: Lynus. D.O. Ribera del Duero. (2010)
Els dos germans arriben amb puntualitat britànica tot i viure a Nord-amèrica. Acostumats a Nova York, quan vénen a Barcelona troben que tot és molt assequible i, per Gràcia, no paren de trobar-se coneguts. Venint cap al sopar l’Àlex, amb qui tinc en comú 17 amics a Facebook, s’ha trobat el director d’art de Los últimos días. L’altre dia el David, amb qui tinc en comú 16 amics de Facebook, es va trobar el David Victori a la granja La nena. Jo m’he creuat un parell de vegades amb el Daniel Brühl, l’Àlex Brendemuhl portant els seus fills a l’escola o el Jaume Balagueró passejant pel barri. Just abans de començar, l’Àlex em pregunta com funciona això: “A mi m’han donat una hora i un lloc... sé que és un sopar entrevista però poca cosa més...”. D’això se’n diu cita pràcticament a cegues. El poso en antecedents dels meus sopars a Catorze, que titulem Guess Who’s Coming To Dinner, i comencem.
En David està pendent del mòbil: la Bea s’ha quedat amb les nenes que ja dormen però la gran, que té tres anys, es trasbalsa una mica quan canvia de casa, es desorienta i li costa adormir-se. Comencem amb l’entrant, pa amb tomàquet i pernil salat (acabat de tallar de la pota del lot del meu sogre). L’altre dia en David va entrar en una xarcuteria que hi ha a Travessera de Gràcia i anava ensumant la flaire d’ibèric per impregnar-se’n i tenir reserves fins que torni. Això em porta a preguntar què és el que més enyoren de Catalunya. Àlex: “A NY es menja molt bé. Hi ha molts restaurants i pots trobar quasi tot el menjar d’aquí, però t’acabes tornant més escèptic: si et posen un shushi potser et colen un gol però si et posen unes tapes, de seguida veuràs si son de qualitat o no. A més, s’han convertit en un clixé de la cuina d’aquí, com si no tinguéssim res més”. David: “És com quan vas a un bar i et cobren 9$ per una cervesa d’importació que es diu San Miguel... Si és una belga que no coneixes, et fa menys mal. La vida a Barcelona és més fàcil o menys brutal. Començant pel temps, els estius i els hiverns no són tan durs, l’estat del benestar, tot i la crisi, t’ofereix una certa tranquil·litat: pots portar els nens a una guarderia pública, anar a la Seguretat Social... allà això no ho tens”.
Ens remuntem a la gènesi professional dels germans Pastor. David: “Al 1999 em van donar una beca de La Caixa per anar a la Universitat de Columbia, a Nova York, a estudiar cinema. Després d’estudiar-hi uns anys vaig tenir la sort de trobar feina en una productora espanyola que estava començant i ja m’hi vaig quedar”. L’Àlex, que és el germà petit, hi va anar més tard per escriure un guió amb el David. Després va tornar a Barcelona, es va independitzar dels pares i, sis mesos després, quan el seu curt de final de carrera, Larutanatural, ja havia guanyat al Festival de Sundance, van aconseguir col·locar el guió que havien escrit junts. L’Àlex va comprar un bitllet d’anada i tornada a Nova York per anar a fer les primeres reunions. “Però ja no vaig tornar. Vaig haver de trucar a casa i dir-los que m’enviessin la meva roba i les coses necessàries per quedar-me allà”. Es van instalar a Nova York perquè l'oportunitat els va sortir allà però ara, a nivell pràctic, s’estan rumiant seriosament anar a viure a Los Ángeles. David: “Durant els últims anys moltes empreses que hi havia a NY han anat tancant o s’han traslladat a LA, on s’està centralitzant tot. Allà quasi tothom és de la industria del cinema: ens hi trobarem la meitat del cinema espanyol. Sempre que hem de vendre un projecte hem d’agafar l’avió i anar cap allà, i no és com anar de Barcelona a Madrid. I ara, a més, amb dues filles, encara es complica més el fet d’estar fora una setmana”. Àlex: “A mi viure a NY m’encanta. El regal d’aniversari que m’ha fet la meva dona aquest any és un pack d’entrades per anar a veure espectacles. Això, per exemple, a Los Angeles no ho podré fer perquè hi arriben molt poques obres”.
Aleshores faig una ficada de pota, però em tranquil·litza saber que no sóc el primer a fer-la. Els pregunto si van començar els dos estudiant a l’ESCAC, però s’afanyen a desmentir-ho. Àlex: “No, no. Això és una bulo. És una cosa que va apareixent de tant en tant, suposo que perquè és més fàcil de resumir (els exalumnes de l’ESCAC) i l’escola tampoc ho nega, d’alguna manera ja els va bé... Jo sí que hi vaig estudiar, però el David va fer Comunicació Audiovisual a la Pompeu”. David: “Home, a mi si em donessin un títol honorífic, només per deixar-me mencionar, estaria encantat”. (riu). L’Àlex es va especialitzar en guió cinematogràfic i després va dirigir el seu projecte de final de carrera. Evidentment, no s’esperava l’èxit que va tenir... “D’entrada, el fet que la història anés enrere ja implicava moltes complicacions tècniques que ens feien dubtar de si la pel·lícula sortiria bé. En el fons va ser un acte de fe de l’equip cap a mi, esperant que ho tingués tot al cap.” Però l’èxit de Larutanatural no va ser immediat. Van enviar-lo a molts festivals, però no va ser fins al cap d’alguns mesos que el van començar a seleccionar.
Hem escalivat amb anterioritat els pebrots i les albergínies. Muntem el plat fent una cub d’escalivada amb un motlle d’alumini i l’amanim amb sal i oli d’oliva. A sobre hi posem un tall de cada formatge i al costat un parell de tomàquets tallats per la meitat. Ho decorem amb un raig de xarop de vinagre de Mòdena.
Vi: continuem amb el Lynus. D.O. Ribera del Duero. (2010)
Quan el David era a Columbia, un professor li va recomanar que es muntés un grup de lectura amb altres companys per llegir i comentar els guions. Durant molt temps ho va fer amb alguns amics que vivien a prop d’ell: “A ells els donava la versió zero del guió, aquella que tens por de deixar llegir perquè te n’avergonyeixes. La relació ha continuat i la primera versió del guió de Carriers (Infectados) la van llegir ells i la van destrossar. Vaig tornar a casa deprimit però, per sort, sis mesos i alguns canvis després, l’estàvem rodant. Però va molt bé tenir persones de confiança que et facin veure els errors o les coses inversemblants de la teva història. És molt interessant aprendre a criticar i que et critiquin i no estar a la defensiva”. Normalment, quan entreguen un projecte, no esperen la resposta (que pot tardar). Continuen treballant en altres projectes. Tal i com em va dir l’Elisenda Roca, el millor és posar els ous a diversos cistells. David: “Hi ha gent que té la sort (guanyada a pols pel seu talent) de poder decidir quin serà el seu proper projecte i poder invertir tot el temps del món només en això. Com els germans Nolan, l’Amenábar, en James Cameron... La resta dels mortals, com nosaltres, no tenim aquesta seguretat. Has d’anar generant projectes sabent que de quatre, tres cauran i un potser es farà. Però mai no saps quin serà el que sortirà”. Durant la promoció de Los últimos días els solien preguntar per la seva obsessió amb el tema postapocalític (que també és present a Carriers). Àlex: “Òbviament ens agrada el gènere, però entre una pel·lícula i l’altra hem fet molts guions d’altres gèneres. Les dues que s’han arribat a produir han estat aquestes, en part perquè el tema està de moda i és el que el mercat demana”. De totes maneres, una cosa que han après, com la majoria dels que ens dediquem als guions, llibres o teatre, és que sempre que intentes seguir les modes, arribes tard. David: “Si alguna vegada ens hem posat a escriure un guió pensant en el què es porta en aquell moment, ho hem acabat deixant per la falta de motivació personal. Hi ha gent que pot escriure el que calgui i és un talent que admiro moltíssim, però si no tenim alguna cosa que ens mogui, no ens interessa”. Vull saber si, quan busquen temes per a les seves històries, es posen d’acord a l’hora de triar cap a on tiren: els dos diuen que sí, que es posen d’acord. Àlex: “Hem escrit tants guions junts que ens entenem molt bé. Si no la relació ja hauria petat abans.”. David: “El que de vegades passa és que estem treballant en una idea i t’arriba la notícia que algú està treballant exactament en la mateixa idea... Això ens ha passat diverses vegades i no tens més remei que deixar córrer el projecte, com a mínim durant una temporada”.
Encara que des de fora pot semblar sorprenent que el primer llargmetratge dels germans Pastor fos una producció nord-americana, coneixent el procés és completament lògic. Larutanatural va ser seleccionat al Telluride Film Festival, que es fa a Berkeley, a les muntanyes de Colorado: “És una mostra sense premis, però molt important als Estats Units. Allà un agent de l’agència UTA va veure el curt i el va recomanar al col·lega que portava els autors estrangers. Aquest col·lega em va enviar un mail demanant-me el DVD per veure’l, i s’ha acabat convertint en el nostre agent. En aquell moment estàvem escrivint un guió en anglès (el que després es va convertir en Carriers). L’agent va aconseguir uns productors que es van interessar pel projecte i, mentre miraven com podien finançar la pel·lícula, el curt va guanyar al Festival de Sundance, cosa que va fer que Paramount Pictures acabés produint-la. Una de les claus de l’èxit va ser que tot va anar rodat.”
L’Àlex, quan li demanen consells per als joves directors, sempre els diu que fer un curt que tingui èxit està molt bé, però l’ideal és tenir a punt un guió de llargmetratge, per si un productor et diu que li ha agradat el curt, endossar-li immediatament el llarg. Àlex: “Cada any hi ha un curt estrella, o dos o tres... que triomfen. Si no reacciones ràpid, el que vingui rere teu et prendrà el lloc”. David: “Vam acabar rodant a fora perquè aquí tot va molt lent. Havíem enviat el guió a molts productors espanyols i quan trucaves mai havien tingut temps de llegir-lo. Als Estats Units van per feina i amb una setmana o dues ja tens respostes”. A diferència de fer una novel·la, com en el meu cas, que hi ha un moment en què t’has d’autoimposar acabar-la, en cinema normalment aquest límit el marquen els diners. Àlex: “Tens unes setmanes de rodatge i muntatges marcades, les que el pressupost et permeten, i una data d’estrena, i t’has d’adaptar a això”. El David m’explica el cas d’un multimilionari que ara es dedica al cinema que ha fet un parell de pel·lícules, no gaire bones, però com que se les paga ell, això és força igual. El cas és que porta anys rodant la biografia d’un trompetista de jazz dels anys trenta, però com que no el convenç va canviant coses fins al punt d’haver-la de tornar a rodar tota un parell de vegades perquè els actors li van plegant... “A Espanya s’estan fent grans produccions amb pressupostos ridículs. Los últimos días la vam fer amb un pressupost de cinc milions d’euros i quan ho diem a fora no s’ho creuen. Però no teníem decorats, els túnels de la pel·lícula són de la línea 10 del metro i l’escena de l’ós, que alguns ens deien que es veia que estava fet digitalment i no, era un ós de veritat!”. Àlex: “És molt més barat fer per ordinador una ciutat apocalíptica que un ós on has de dissenyar cada pèl, amb el seu moviment, la interacció de l’animal amb les persones...” David: “Aquí, gràcies a l’esforç de la gent que treballa al cinema, s’aconsegueix que pel·lícules que a Estats Units constarien trenta o quaranta milions, les fas per cinc. Però això també té un límit i ara hem arribat tan avall que ja és insostenible. Es podria fer per menys, sí, però la gent hauria de rebaixar encara més els seus sous, i s’hauria de rodar en menys dies i això, òbviament, afectaria a la qualitat del producte. Una pel·lícula com la nostra dóna feina a centenars de persones”. Àlex: “La gent que es queixa que el cinema està subvencionat i que som una colla de vividors hauria de tenir en compte que els diners que es recapten amb impostos del cinema ja compensen les subvencions donades. I, a més, no us podeu imaginar a la quantitat de gent que es dóna feina directament o indirecta. El Josep Amorós, el nostre director de producció, que va ser nominat al Goya, ens deia l’altre dia que per Los últimos días va signar dos mil contractes de treball”.
En un raig d’oli calent hi marquem 8 gambes i les retirem. Salpebrem 4 cuixes de pollastre i les posem a la mateixa paella on hem cuit les gambes fins que estigui daurat per fora i cru per dins. Al mateix oli hi daurem una ceba picada i un all. En un recipient a part hi posem mig litre de caldo de pollastre i 8 o 10 prunes sense os que triturem. Quan la ceba i l’all estan confitats, hi afegim el pollastre, apugem el foc al màxim i hi posem mig got de vi blanc. Una vegada evaporat el vi, hi afegim el caldo amb les prunes triturades i ho deixem fent xup xup durant uns 20/25 minuts. Retirem les cuixes de la cassola i triturem la salsa. Tornem a posar el pollastre a la cassola, ho cobrim amb la salsa triturada, rectifiquem de sal i deixem que bulli. Hi posem un grapat de panses, pinyons, nous i nous de macadàmia. Hi col·loquem les gambes i deixem uns minuts més de xup xup.Preparació: 40 minuts. Millor si es prepara el dia abans, serà més gustós.
Vi: continuem amb el Lynus. D.O. Ribera del Duero. (2010)
Comencem el segon plat parlant d’un tema clàssic: la pirateria. L’Àlex resumeix molt bé la problemàtica: “Els espectadors haurien d’entendre que això els afecta directament a ells. Com a conseqüència de la pirateria es fan menys pel·lícules, però això només afecta a les de baix i mitjà pressupost. La producció s’acaba focalitzant, bàsicament, en pel·lícules de terror de molt baix pressupost o en grans espectacles que la gent no es descarrega perquè sap que els gaudiran més en pantalla gran. I aleshores es queixen que hi ha poca varietat, que a Hollywood sempre es fan les mateixes pel·lícules, però ells hi han contribuït”. En David afegeix que hauria de ser extensible a les sèries de televisió: “Com que les passen per la tele, la gent es pensa que són gratis i ja se les poden descarregar. Als Estats Units, per veure aquestes sèries has de pagar. Jo pago cada més per veure HBO o Netflix o Amazon... També és una qüestió d’autocontrol: la gent ho vol tot, ho vol gratis i ho vol ara mateix”. Els germans Pastor són molt coherents amb el tema de la pirateria. David: “Molts escriptors s’escandalitzen quan algú penja la seva novel·la a internet però després es descarreguen l’últim capítol de The Walking Dead. Ja fa temps que es va emetre el capítol especial de Nadal de la sèrie Black Mirror. Ja el podria haver vist descarregant-me’l per internet, però esperaré a trobar la manera de veure’l legalment”. Àlex: “A mi m’han arribat a preguntar, directament a la cara, on es poden descarregar les nostres pel·lícules”.
Després d’estrenar Carriers, el Pedro Uriol, de Morena Films, es va posar en contacte amb ells per saber en quins projectes estaven treballant. David: “El Pedro va creure molt en aquest projecte des del principi, fins i tot més que nosaltres. Ell va ser la locomotora que va engegar-lo i el va aixecar. Crec que va ser el darrer projecte que es va produir abans que s’enfonsés el templo maldito del cinema espanyol. Vam aconseguir el finançament a través d’unes fonts que mesos més tard van tancar les aixetes”. Estan més contents de l’experiència d’haver rodat aquí que a Hollywood: defensen els professionals que tenim, que tot i treballar en condicions molt pitjors que als Estats Units, acaben sent més efectius i resolutius. David: “Allà sempre hi ha alguna persona que et preguntes que està fent a l’equip i si la podries fer fora per inepte, i suposes que deu ser cosí o nebot d’algú...”. M’expliquen la importància d’un bon equip tècnic per obtenir un resultat final òptim. David: “No pots anar de cinema en cinema explicant al públic que una seqüència no funciona perquè es va haver de rodar en menys dies perquè l’encarregat del tràveling anava massa lent per muntar-lo”.
Una de les fites més remarcables del rodatge de Los últimos días va ser aconseguir tallar la Via Laietana de Barcelona (que, curiosament, també és un dels escenaris de la meva trilogia apocalíptica). Al principi els van dir que no, que busquessin una alternativa, però el David i l’Àlex sabien que si els donaven una segona opció, ja no tindrien la primera, així que van insistir fins a aconseguir-ho. Aquest tipus de rodatges sempre acaben provocant molèsties als veïns, però comenta el David que casualment, sempre que això passa, sol ser en rodatges de grans produccions estrangeres, com El perfum o Vicky Cristina Barcelona, que se’ls dóna totes les facilitats sense tenir en compte als veïns, i després, quan una producció més petita demana permisos, acaben pagant ells les conseqüències dels abusos dels altres. És la famosa síndrome de fora vingueren que de casa ens tragueren. Explica el David l’anècdota d’una veïna, del carreró que hi ha just al darrere de Correus, a la Via Laietana, que va sortir a queixar-se perquè estaven regant el carrer amb aigua, un diumenge del mes de juny, quan al cap de vint minuts ja no quedava cap senyal de la intervenció. Als Estats Units estan més acostumats a això. Al metro de Nova York hi ha anuncis amb les xifres que es recapten cada any deixant rodar als carrers de la ciutat, explicant en quines obres socials s’inverteixen els diners.
Normalment l’Àlex i en David converteixen les cafeteries del seu barri, Brooklyn, en la seva oficina de treball. Els locals amb endolls i wifi, que aquí s’estan posant de moda, allà fa temps de funcionen. Es troben a mig camí de les seves respectives cases per crear els projectes. En passar a la fase més solitària d’escriure, es reparteixen la feina i se la van intercanviant per revisar-la. Quan dirigeixen, el fet de ser dos agilitza la feina: mentre un parla amb els actors, l’altre pot estar donant indicacions a l’equip tècnic. Parlem d’actors, de dirigir grans estrelles, de les últimes pel·lícules que han vist, de les apostes pels propers Oscars... M’interessa saber la seva opinió sobre l’evolució de certs directors que tenen una filmografia exemplar i, amb el temps, es van corrompent (o acomodant). Poso d’exemple Christopher Nolan. David: “No hi ha dubte que és un gran director però el què passa és que de vegades hi ha directors que ningú els diu «no» a res. Per molt talent que es tingui, sempre està bé que algú et faci adonar-te dels errors. Fins i tot a Woody Allen algú li hauria de parar els peus”. El David es queixa que ara mateix el més depriment de la indústria nord-americana és la manca de ganes d'apostar per material original: “Ara tot ha de sortir d’algun lloc. S’han posat de moda les versions dels contes de fades i es repeteix per tot arreu. Sé que hi ha dos projectes competint per fer una nova versió d'El llibre de la selva en dos estudis diferents. La pel·lícula més taquillera de la saga Transformers ha estat la quarta entrega... I a sobre, l’èxit de pel·lícules com Los vengadores de la Marvel fa que la gent ja no vulgui només una pel·lícula, sinó un munt de pel·lícules dins d’una pel·lícula amb continuacions interconnectades. La Warner està preparant ara sis films sobre el rei Artur, on cada personatge tindrà la seva pròpia pel·lícula (Artur, Merlí, els cavallers de la taula rodona...) i al final tots s’ajuntaran... Molt original, sí senyor.
De 750 ml de llet, en reservem un rajolí en un bol i la resta la posem en un cassó. Escalfem la llet amb 100 gr de sucre. Al bol on hi hem posat el rajolí de llet hi barregem 10 gr de Maicena i dos ous. Trossegem 125 gr de xocolata negra (85%) en un altre bol i quan la llet estigui a punt de bullir, la tirem sobre la xocolata i esperem un minut fins que l’escalfor desfaci la xocolata. Ho remenem. Tirem la llet amb xocolata al bol amb els ous i la farina. Removem bé i ho colem. Ho posem altre cop al foc i quan comenci a fer xup xup, ho retirem del foc. Afegim 25 gr de mantega, removem i ho servim en recipients petits. Quan estiguin freds, hi posem una mica de coco ratllat per sobre, un tall de meló Gàl·lia al costat i dues rodanxes de plàtan. Temps de preparació: 8 minuts.
Vi: el David una copeta de Grapa, jo una de Whisky i l’Àlex res, no li agraden els licors.
El 2015 s’estrenaran dues pel·lícules que els germans Pastor han signat com a guionistes. Els projectes els van vendre abans de començar a rodar Los últimos días però com que les coses van molt lentes, ara veuran la llum. Literalment. Una és Selfless, que ha dirigit Tarsem Singh (La celda, Mirror,Mirror) i protagonitza Ryan Reynolds (Buried); i l’altra, Out of the dark. el debut en llargmetratge del director català Lluís Quílez amb Julia Stiles, Scott Speedman i Stephen Rea al repartiment. Part de la seva feina com a guionistes és aconseguir que tothom estigui més o menys content, però que el guió sigui el més semblant possible al que ells volen. Tal i com diu l’Àlex, arriba un moment que t’has de decantar cap a una banda: “No és dolent que el productor et doni notes, el problema ve quan aquestes notes estan fetes sense criteri o quan hi ha opinions molt diferents i acontentar a tothom de vegades és impossible”. David: “En el cas de Selfless, els productors pensaven d’una manera i l’actor Ryan Reynolds d’una altra. Hem de dir que l'opinió del Ryan era força encertada. Aquesta va ser la primera vegada que reescrivíem un guió per a una estrella de Hollywood i no sabíem què ens trobaríem. Per sort el director, que és molt visual, es va ficar molt poc en el guió”. M’expliquen que aquests problemes de discrepàncies passen més en pel·lícules de gènere (terror): el director vol fer alguna cosa de més qualitat, més interessant però el productor, que vol guanyar pasta amb el públic adolescent, exigeix que hi hagi un ensurt cada deu pàgines i tot sigui molt tòpic... David: “Paranormal Activity ha fet molt mal. Els productors volen pel·lícules de molt baix pressupost, que es puguin estrenar a tres mil sales i que el primer cap de setmana facin una recaptació espectacular. Fa anys va passar el mateix amb la pel·lícula Distrito 9. Tothom volia una pel·lícula semblant sense ser conscients que si intentaves recrear l'originalitat de la pel·lícula, t’estaves carregant precisament el que la feia original”. Àlex: “Perquè entenguis una mica l’esquizofrènia de la indústria americana: vam tenir una reunió amb un productor que ha fet molts remakes i ha tingut molt èxit. Estàvem parlant de coses més generals, com què esteu fent ara, en quin guió treballeu... El productor (el típic senyor que mai recorda que ja t’ha conegut abans i sempre et saluda com si fos la primera vegada) va començar un discurs dient que ja estava cansat de fer remakes i que tenia ganes d’invertir els diners guanyats en pel·lícules originals. La conversa va derivar cap a pel·lícules que ens agradaven i vam anar a parar a El quimérico inquilino de Roman Polanski. De sobte, al productor se li va il·luminar la bombeta i va preguntar si sabíem qui tenia els drets de la pel·lícula del Polanski ja que seria bo comprar-los per fer-ne un remake!”
Són reservats pel que fa a projectes de futur: tot és a la corda fluixa i pot caure en qualsevol moment. Ara han començat a ficar-se en el món de les sèries de televisió. David: “Vam escriure un guió, en principi per a llargmetratge, però finalment el vam desenvolupar com a capítol pilot per a una sèrie, Incorporated, que hem venut a la productora Pearl Street Films, del Matt Damon i el Ben Affleck, i ara el canal SyFi n’ha comprat els drets”. Em diuen que estan esperant resposta just en aquests moments i fan broma que, potser durant el sopar, han rebut el desitjat mail. Àlex: “Compren els projectes però després un comitè decideix quin es roda i quin no. Ara hem passat el primer filtre, que ja és important, però en queden uns quants. El segon filtre serà rodar el pilot i després, veient el resultat, poden donar llum verda per rodar una primera temporada. Però també pot passar que es rodi el pilot i s’acabi aquí i no ho arribi a veure mai ningú”. En David fa una comparació molt darwiniana amb el món dels pilots de sèries de televisió: “Són com les tortugues que surten de l’ou i van totes cap al mar mentre se les van menjant els depredadors... Quantes tortugues arriben al mar? I quantes arriben al mar i les cancel·len després de tres episodis?”. Aquest és un dels problemes de fer una sèrie, que te la poden cancel·lar a la meitat sense haver acabat d’explicar tota la història. Ha de ser molt frustrant. En un flaix, em passa pel cap el cas de l’Albert Espinosa, quan es va anunciar a bombo i platerets el salt de les seves Polseres vermelles als EEUU, però quasi ningú s’ha assabentat que va ser cancel·lada abans d’acabar-se la primera temporada. Tornant a Incorporated, l’Àlex me’n fa cinc cèntims: “És una sèrie de ciència-ficció, es basa més en els conflictes de personatges que en l’acció i no està basada en res previ que hagi tingut èxit. Vaja, fa broma, és la recepta perfecta perquè no es faci mai”. Però en realitat no ho tenen tan malament: a la tele es valoren més les idees originals que al cinema, per aguantar més d’una temporada són necessaris bons personatges amb grans conflictes, i es valora més la temàtica adulta que l’adolescent, perquè en el fons són els adults els que paguen les factures de la televisió per cable.
Arriba l’hora d’acabar el sopar. Ells reiteren que no els faria res tornar a treballar al nostre país. Àlex: “No era part del nostre somni anar-nos-en als Estats Units, com algun director que coneixem que es nega a treballar a Espanya. El problema és que aquí hi ha moltes menys oportunitats. Quasi ningú no et truca per saber què estàs fent”. A més, els guionistes aquí estan mal pagats i maltractats i si surten als crèdits, ja poden estar contents. D’alguna manera, això ja encaixa amb el tarannà professional del país. El David posa punt i final amb una anècdota que ens hauria de fer pensar: “L’any 2007 els guionistes americans estàvem de vaga per intentar conservar certs drets que consideràvem bàsics, com un mínim econòmic per escriure un guió, entre altres moltes coses. Vam estar protestant durant uns mesos on tot es va aturar; moltes pel·lícules van perillar, la primera temporada de Breaking Bad és més curta per culpa de la vaga i algunes sèries fins i tot van arribar-se a cancel·lar definitivament. Alguns guionistes d’aquí, per solidaritzar-se (i de pas reclamar una mica els seus drets) van decidir fer una aturada a la plaça Sant Jaume, però la van fer un dissabte, un dia que no va afectar a ningú”.
Vuit dies després del sopar, els germans Pastor (més les seves dones i les filles del David) se’n tornen a Nova York. A passar fred sota una gruixuda capa de neu. A esperar el mail (o la trucada) que els confirmarà si es roda o no el pilot d’Incorporated. Pensant si se’n van a viure a Los Ángeles o es queden a NYC. A continuar movent vells projectes i creant-ne de nous. Trobant-se a les cafeteries de Brooklyn per treballar (o navegar per internet o senzillament xerrar). Veient com la Nora i l’Emma creixen. Baixant a obrir la porta al carrer cada vegada que piquen perquè als seus edificis no hi ha intèrfon. Anant a rentar la roba a les bugaderies del barri perquè, com a la majoria de llars novaiorqueses, no tenen rentadora. Com en una pel·lícula indie americana.
14 coses que cal saber dels germans Pastor:
1. Quan va venir a sopar, en David estava llegint The Goldfinch, de la Donna Tartt, darrer Premi Pulitzer. Va dir que anava molt a poc a poc i tenint en compte que el llibre té més de mil cent pàgines, potser encara l’està llegint.
2. En J.A. Bayona va donar classes a l’Àlex al primer any a l’ESCAC i se li va carregar un parell de pràctiques... de fet, es va carregar les de tota la classe.
3. De la seva promoció n’han sortit alguns cineastes interessants com la Mar Coll (Tres dies amb la família, Tots volem el millor per ella) i el Marçal Forés (Animals) però és un percentatge molt petit veient el nombre d’alumnes que passen cada any per allà.
4. Les males crítiques, a l’Àlex, el motiven a treballar més i millor: “La següent pel·lícula la faré tan bé que tal persona ja no podrà dir-me res de dolent”.
5. L’Àlex ha llegit uns quants llibres de l’Stephen King però sempre ha tingut recança per IT: el concepte del pallasso assassí sempre l’ha trobat desconcertant.
6. Mai es tornen a mirar les pel·lícules que fan una vegada acabades. David: “Les veus tantes vegades a la sala de muntatge que ja te les saps de memòria”, però estan orgullosos de tot el que han fet i no es penedeixen de res.
7. Una de les coses que més troba a faltar el David és poder menjar-se el cap de les gambes: “Allà les venen sense cap. Tot el peix net i filetejat. Una vegada vaig demanar a la peixateria que em portessin gambes amb cap i eren horribles”.
8. El David se sol trobar pel carrer al Paul Auster amb bufanda, ulleres de sol i paraigua (plogui o faci sol va equipat amb tot) i els actors Steve Buscemi i John Turturro.
9. L’Àlex té de veïns l’Ethan Hawke, la Kerry Russell i la Maggie Gyllenhaal.
10. A l’Àlex no li faria res treballar amb l’actor protagonista de Breaking Bad, en Bryan Cranston, i al David amb en Mark Ruffalo.
11. Al David li agradaria haver dirigit Sin Perdón, cosa que va fer Clint Eastwood, i a l’Àlex El truco final del Christopher Nolan.
12. De petits, van tenir la sort que els seus pares, a part de portar-los a veure les pel·lícules típiques de l’edat com Les fabuloses tortugues Ninja també els van portar a veure pel·lícules dels Monty Pyton, al cinema Casablanca (el primer) en versió original o Desafío total. El David es queixa que a ell, de petit, no li van deixar veure El silenci del anyells ni El cabo del miedo.
13. La parella del David és periodista i escriptora. La de l’Àlex treballa a la productora del director Sam Mendes (American Beauty, Skyfall).
14. Per al David, l’èxit no és guanyar premis i tenir bones crítiques, és poder triar quin serà el teu proper projecte i saber que es farà, sense dependre de si convences productors i financers.
"Guess Who’s Coming to Dinner" és una secció en què Gerard Guix convida a casa seva persones del món cultural i hi manté una conversa.
