A l'Eixample hi ha el colmado Múrria, un botiga modernista del 1898 que també té un petit bar i restaurant. Avui fan festa, però la persiana està mig oberta: l’Ernest Pérez-Mas m’espera a dins. Va comprar aquest comerç de tota la vida per evitar que desaparegués o es convertís (com passa cada dia arreu de la ciutat) en una franquícia més. Admirador de la gent del Renaixement, "que feien de tot: pintaven, escrivien, dissenyaven màquines", també fa vi: té el celler Heretat Mascorrubí. Però el pal de paller de la seva vida és Parlem, la companyia que va fundar fa deu anys, "vam començar sent dos: jo i un amic", i que ja té cent noranta treballadors. Avui, al costat d'una vitrina plena de formatges, llangonisses i sobrassades del país, parlarem de què li passa al català, a Barcelona, a Catalunya. Aquesta és la primera entrevista de Perquè és la meva, la secció de Parlem i Catorze en què farem entrevistes per creure –o creure amb més fermesa– en el potencial de la nostra llengua i la nostra cultura.
¿En quin moment vas detectar que calia crear Parlem?
L’11 de setembre del 2012 hi va haver la primera gran manifestació independentista. Era responsable d’una companyia nord-americana que venia equips de telecomunicacions, i l’endemà vaig anar a una fira de Madrid. Vaig veure que hi havia quaranta operadors mòbils virtuals i que cap era català. I vaig dir: coi, és estrany. Al tren de tornada vaig començar a fer el pla de negoci.
¿Quins problemes té ara el català?
Legalment està absolutament discriminat. El castellà és obligatori i el català és voluntari. La situació d'ara es pot revertir de dues maneres: amb molta consciència individual o amb un canvi legislatiu. Com que el canvi legislatiu ni hi és ni se l’albira, només ens queda una opció: que cadascú de nosaltres parlem sempre en català.
Però ja no és una necessitat: arribes a Catalunya i no et cal. Si, per exemple, fos imprescindible per entrar en una feina…
...per treballar a Parlem i al Múrria és imprescindible. Els empresaris hem d'exigir als nostres treballadors que parlin en català. Als contractes de Parlem hi ha una clàusula que ho exigeix. Però si els consumidors no t’ho demanen, tampoc n'hi ha prou. El procés de substitució del català pel castellà arrenca a finals del segle XIX: Espanya no aconsegueix formar la seva població, i fins al 1920 la majoria és analfabeta. Quan la gent va als col·legis, és quan comença a formar-se. ¿I com ho fa? En l’idioma que s’imposa, el castellà. Els meus avis eren monolingües de naixement i va ser la primera generació que va anar a l’escola. El domini del castellà de la meva àvia, que era de Barcelona i estiuejava a Calafell, era precari.
Per a la meva besàvia, el castellà era la llengua forastera.
La meva àvia, quan sentia gent parlar castellà pel carrer, deia: són forasters. L’entenia i sabia dir quatre coses. Però no era capaç de mantenir una conversa.
I ara és al revés: hi ha qui no sap mantenir-la en català.
Sortint del Liceu, amb uns amics miràvem la placa que hi ha al gimnàs Soler, que és on es va fundar el Futbol Club Barcelona. Una noia ens va dir: «¿Qué hacéis mirando esta placa?» I dic: «Aquí és on es va fundar el Futbol Club Barcelona». I la noia, sorpresa, se’ns va quedar mirant: «Ustedes son de aquí, ¿no?» «Sí, esclar» «¿Y hablán catalán?» Per moltes persones el català és una llengua exòtica que està a punt de desaparèixer.
El lema de Parlem és "Perquè és la meva". Si ens creiéssim de debò que és la nostra llengua, ja no la canviaríem quan pensem que la dependenta del súper no ens entendrà.
Ho vaig decidir a finals dels anys 80, i fins ara no he mantingut converses en castellà als Països Catalans. En aquests quaranta anys he tingut tres o quatre accidents, són pocs. I quan vaig a un restaurant, si el cambrer no m’entén, demano que m'atengui algú que parli català. I quan em diuen "en español", dic que no el parlo, i em diuen "¿cómo puede ser?". No dic que no el sàpiga parlar, dic que no el parlo, i em quedo tan tranquil: soc a casa meva, a Catalunya, i parlo català. Si no fem l’esforç de mantenir el català a tort i a dret, com que no és obligatori, amb dues generacions desapareixerà.
Molta gent no el manté perquè se sent maleducada. He vist independentistes que canviaven de llengua per educació. ¿Hi ha una mena de complex d'inferioritat, un rol de víctima?
Home, tres segles d’opressió és normal que es notin. S’ha creat aquest relat que si parles en català amb un que no l’entén, ets un maleducat o un arrogant.
Però imagina’t que vas a Londres i no parles anglès.
Alla sí que series un maleducat, ¿oi? En canvi, ve algú aquí que no parla català, que és l'idioma de Catalunya, i es veu al revés: el maleducat ets tu perquè no li parles en la llengua que no és pròpia de Catalunya.
Si ho analitzés un psicòleg, segur que hi trobaria un patró de conducta.
D’esclau. Però està molt estudiat, no és res nou. A un cuiner li parlava en català i no m’entenia. I li vaig dir: no et preocupis, aprofita i aprèn-ne perquè així seràs un dels nostres. Si vols ser un dels nostres, parla català. I de mica en mica en va aprendre.
A banda que els treballadors parlin en català i que als restaurants hi hagi la carta en català, ¿què més s’hauria de fer?
Exigir als governs que facin complir la llei, que per això hi són. I que no tinguin por.
Venint des de casa m’he fixat en els rètols de l’Eixample i estaven escrits en castellà, anglès, castellà, anglès. Que al Múrria ho tingueu tot etiquetat en català és excepcional.
La Generalitat no es pren seriosament la defensa del català, perquè la normativa diu que la comunicació de cara al públic ha de ser obligatòriament en català. Pot estar en trenta idiomes més, però ha de ser, almenys, en català. I molts rètols o menús no ho fan. Quan, com a consumidors, en tenim el dret. Però el departament de Consum no fa inspeccions per obrir expedients. És paradoxal: el Govern posa lleis per protegir el català i després té por de fer-les complir. Ara bé, en altres aspectes no en tenen gens, de por: et foten multes a tort i a dret.
Barcelona va perdent la identitat, i alhora tampoc hi ha un timó a nivell de país que digui: vinga, anem cap aquí.
Als anys 80, Catalunya tenia sis milions d’habitants. Al 2000, sis milions vuit-cents mil: en vint anys, la població va créixer escassament. Però en els darrers vint anys, han vingut dos milions de persones de fora i es troben que el català no és obligatori. I a això suma-li que el que passa a les empreses, que no es fa cap inspecció lingüística i tant és si tenen la carta i el rètol en català o no. I passa a les escoles.
Fa la sensació que el català no s'ha acompanyat.
El Govern viu en el mantra que som un sol poble i que no s’ha de ser exigent amb els valors culturals i lingüístics d’aquesta unitat. En els últims anys, amb el procés i tot plegat, els governs del país, amb la pretensió, no se sap si real o falsa, de fer un estat independent, han abandonat el concepte de nació. És a dir, han abandonat els valors de la llengua i la cultura.
Podríem haver tingut la independència d’un país que no parla català.
Exacte. Aquest és el mantra en què estem avui dia.
A la seu de Parlem, cada sala té el nom d'un escriptor, per exemple, d'Ausiàs March i Maria Aurèlia Campany.
Sí, patrocinem la Setmana de Llibre en Català, o el festival Itinera Parlem, que porta música als micropobles. Al Pla de Manlleu vam omplir el cafè: hi havia gairebé més gent escoltant el concert de jazz que la que viu a tot el poble. També vam quedar finalistes del premi de Plataforma per la Llengua. De fet, la gent no ho sap, però per acabar de pagar-me la carrera als anys 80 vaig escriure un llibre: Com s’escriu el català correcte.
¿Ah, sí?
Quan estudiava telecos. M'agraden molt les llengües: em vaig treure el títol E de català, i vaig estudiar rus, alemany, anglès, francès, italià, portuguès.
Fas vi al Pla de Manlleu: ¿què t'ensenya la vinya?
Que pot venir la sequera, el mildiu, el sanglà, el cabirol, i et quedes sense una bona part de la collita. En el vi, des que llaures la terra fins que embotelles, passen molts anys. En telecos, hores. M'agrada combinar aquestes dues velocitats de decisió.
¿Fer país també és beure i menjar del país?
Quan vaig a un restaurant demano vins catalans. Un local com el Múrria, que és del segle XIX, ha de ser un aparador del nostre territori. Consumim taronges que venen de Sud-àfrica, vins que venen de qualsevol regió espanyola, i sembla que sigui més cosmopolita. I és una mica emprenyador, perquè aquí tenim productes molt bons, barats i que ajuden a fer que l’economia circuli, per exemple, entre els pagesos.
Torna a passar el mateix que amb la llengua: el que és nostre no ens ho creiem prou.
Quan a Gran Via aplaudien els pagesos, pensava: sí, sí, ja podeu aplaudiu-los, però després el preu del raïm, que el que més el conec, es paga a 40 cèntims el quilo. Quan hauria d’anar a més d’un euro perquè els pagesos tinguessin un territori ben treballat, que a l’estiu faria tallar focs, que donaria per viure dignament, i que faria que el país estigués viu. Aquest és el drama.
¿Si no podem esperar res del Govern, què podem fer cadascú?
Som allò que consumim. Per tant, alimentar-nos del que tenim a la vora: els espàrrecs del Prat o de Gavà, el gall negre del Penedès, els vins del país, els formatges del país, les telecomunicacions del país. És que tenim productes bons, bé de preu, i ens enlluernem amb coses de fora.
Que vingui de l’altra punta del món no et garanteix que sigui bo.
No, el que et garanteix és que ha consumit molts combustibles fòssils i ha passat per un munt de mans per arribar fins aquí.
Estem al Múrria: ¿per què vas decidir comprar-lo, quan estem envoltats de lloguers de...
...Bed and breakfast, brunch. Mira, soc barceloní, ja ho eren els meus pares, avis, besavis, i familiars, que sàpiga jo, fins al segle XVIII. Després de la pandèmia, això havia quedat una mica decaigut, i vaig parlar amb el Joan Múrria, que la seva família portava aquí des dels anys quaranta, i li vaig dir que ho transformaríem en un restaurant de degustació, mantenint el colmado.
Devia haver rebut ofertes per comprar-lo.
Sí, de grans cadenes que ho haurien transformat. Li vaig dir home, conservem l’essència de Barcelona. I això va fer que arribéssim a un acord, i ell continua treballant al colmado. Aquí els cambrers tenen l’obligació de dirigir-se tres cops en català a cada persona que entra per la porta: encara que parlin anglès, rus, xinès o francès. A vegades faig de cambrer i contesto els clients en català tres vegades. I a la tercera o quarta, quan veig que no parlen el meu idioma, canvio al rus, alemany, francès, anglès, italià, i els dic: "Ah, ¿però vostè no parla català?". Ho dic amb un to mig de conya, fan cara d’estranyesa, i dic: "Home, és la llengua del país, però no es preocupi, jo parlo la seva". Però que els quedi clar d’entrada. I m’adono que ho aprecien molt, perquè estan farts de voltar per ciutats sense personalitat.
És que si viatjo a Itàlia, és per anar a buscar la identitat d’Itàlia.
Clar, i Barcelona és la capital de Catalunya, no de Suècia.
Barcelona s’està omplint de franquícies i els petits comerços van desapareixent. ¿El Govern podria aturar això o els sobrepassa?
És un concepte de model econòmic. Nosaltres tenim una economia contradictòria: la major part del creixement econòmic ve per productes de baix valor afegit: turisme, construcció…. Però hi ha un altre fenomen: els expats, desenes de milers de persones que venen quatre anys amb la família a fer feines per a multinacionals. I això fa que pugin molt els lloguers turístics i que canviï l’escenari del voltant. Perquè la merceria deixa de ser útil i es converteix en un brunch. Ara costa trobar un sabater, però de brunch n'hi ha a cada cantonada. El Govern és còmplice d'això: si no ho haguessin regulat tant, la situació seria diferent.
De la mateixa manera, el primer responsable del que ha passat amb la llengua és el Govern.
Sí, en aquest cas per deixadesa. No planifiquen el projecte de país a deu anys vista. I quan ho fan, no s’executa, perquè hi ha un canvi de govern. Un amic va anar a Suècia per feina i havia d’anar a l'ajuntament. L’alcalde li va dir: "Mira, avui no et podré rebre perquè me n’haig d’anar, però et rebrà el cap de l’oposició". I davant l’estranyesa, li va dir: "Però escolti, l’alcalde és vostè". "Sí, però tenim una visió a llarg termini: jo hi soc avui però d’aquí quatre anys potser hi serà ell, les coses importants les tenim compartides".
Parlem és una empresa que cada any va millor: això vol dir que no tot està perdut, hi ha gent que té la necessitat de sentir-se atesa en català.
En qualsevol mercat tens empreses que competeixen per cost i tenen productes de baix preu; empreses que competeixen perquè tenen un producte prèmium; i empreses que estan al mercat mitjà: amb un producte correcte, a un preu just i amb un bon servei. Parlem neix amb la idea de cobrir aquest forat, donar un producte amb un preu correcte –no és ni el més baix ni el més car– i amb un servei d’atenció al client molt bo. De fet, som la primera companyia a tot el regne d’Espanya en atenció al client.
¿T’has trobat entrebancs?
Hem tingut manques de col·laboració flagrants de gent que ens menystenia per ser una companyia desacomplexadament catalana.
¿Qui?
El regulador et mira tres vegades i et posa multes elevades. I per altra banda, no tenim ni un sol client de la Generalitat. Hi ha concursos públics i nosaltres quedem segons, mai primers. No tenim cap subvenció. En canvi, Telefónica o Orange en reben moltes.
¿No et fan por, oi, els polítics? Com que parles tan clar...
El meu negoci no depèn d’ells, és privat. Entenc que la política a Europa té poc prestigi. A sobre, a Catalunya, si ets independentista, tindràs problemes tard o d’hora, i tens poca capacitat d’incidència a la vida real.
Tot és molt lent, ¿no?
Sí, i entrebancat. La Generalitat és una gestoria que s’ocupa de gestionar coses. ¿A qui li agrada portar una gestoria on tens poca capacitat de maniobra i on segurament tindràs problemes personals? ¿Qui s’hi dedica? La gent que té altes capacitats per guanyar-se la vida segur que no. O els grans convençuts o els que no troben cap altra feina.
O els grans obedients.
Però hi ha un efecte pitjor: vivim en la dictadura de la classe burocràtica, que es dedica a regular tots els àmbits de la vida. Tenim molts càrrecs polítics amb sous d’entre 80.000 i 120.000 euros l’any que es dediquen a fer feines de regulació, d’inspecció, sense un contingut real i sense passar comptes amb ningú. El normal seria dir: tinc aquest pressupost, aquest és l’objectiu, i n'analitzem els resultats d’aquí a dotze mesos. Però no, al revés:es tracta de demanar cada vegada més pressupost.
És un malbaratament dels diners.
L’assessor de no sé què de l’Ajuntament de no sé on resulta que a la seva vida no ha fet res en un mercat competitiu i quan es situa aquí cobra entre 80 i 120.000 euros. Es dediquen a crear els seus xiringuitos per controlar, inspeccionar, donar o no donar llicències, i això fa que l’activitat del país es vagi alentint.
Fer-ho tot burocràtic és la forma que tot s'alenteixi i que, per tant, no hagis d'executar res.
Correcte. I el merder ja se’l trobarà el proper que entri. Tens per un costat això, i per l’altre, que Barcelona és la tercera ciutat en què es creen més empreses de tot Europa. Són dos mons que viuen en paral·lel. Acabarem caient d’un costat o de l’altre.
Amb tots aquests anys que fa que has fundat Parlem, ¿de què t’ha agradat adonar-te?
D’entrada, que en els territoris de Catalunya hi ha moltes maneres de treballar. I segon, que des d’un punt de vista empresarial, has de tenir determinació. Sense determinació no te’n surts, perquè amb qualsevol entrebanc podries afluixar.
Vas fundar empreses que no van funcionar, però després hi ha unes que sí.
He fundat sis companyies: tres les vam tancar al cap de poc perquè no funcionaven. I n’aprens: que l’hagis endevinat una vegada no vol dir que l’hagis d’endevinar sempre. Però si no ho proves, no te’n sortiràs mai.
¿Ets una persona valenta?
Amb determinació. En aquesta vida tinc ganes de passar-m’ho bé i que quan hagi acabat digui: mira, això que he fet és el que quedarà.
¿Què és el millor i el pitjor de ser empresari?
El millor: la capacitat de crear coses allà on no hi eren. El pitjor: la poca valoració que la ciutat fa dels empresaris.
Són els dolents de la pel·lícula.
Sí, estan mal vistos, com si robessin o tinguessin el suport de no sé qui. No, el negoci funciona perquè aixeques la persiana i intentes exigir-te el màxim. Al meu equip els dic: si un dia us penseu que esteu guanyant, us equivocareu, perquè us emmandrireu. Si heu fet una cosa ben feta i creieu que ho sabeu fer millor que ningú, esteu morts, perquè vindrà algú altre que ho farà millor. Sempre. Sempre. Sempre. Som vuit mil milions al món.
La teva manera de mirar la vida també deu ser així, ¿oi? Que els altres no et deuen res.
Absolutament: no esperis mai que vingui ningú a donar-te res. Aixeca't i mira què pots fer tu.
