L'oblit de la set

Intenten salvar-se. Reben crits, bales, pals i cops d'escut, en paraules de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen (estrany concepte escollit, defensa que no respon a cap atac, ans al contrari: l'escut és l'atac).

 

Intenten salvar-se. Els mirem des de l'altra banda de la pantalla, des de la norma. Ningú per aquí busca ja salvar-se. Ningú sembla saber-se amenaçat ni en guerra. 

 

Mirem les seves boques assedegades i no recordem la set. Ni la dels nostres grans abans-d'ahir, ni la que avui podriem sentir sense l'anestèsia de l'abundància, set que serien ganes, reconeixement d'una necessitat, activació per resoldre-la. Beure aigua, renovar la vida. No deixar-nos morir així.

 

Mirem les onades contra la pantalla, provocades per forces marítimes o per bales que guardes fronterers disparen a l'aigua. Quina estampa més aliena. No recordem la mar, des d'aquesta bassa on surem fa anys. Quieta, estancada, llisa com una pantalla. Sense onada, sed, ni desig. 

 

Piquen a la porta. Piquen a la pantalla. Que ningú no contesti, fem-nos (més) els morts, que pensin que no hi ha ningú, a casa. Potser és que realment no hi ha ningú, a casa. 

 

Però si algú de nosaltres recorda la set, ai. Però algú de nosaltres recorda que això és una guerra, ai. Sona Vetusta Morla: 

 

Fue un atraco perfecto

Fue un golpe maestro

Dejarnos sin ganas de vencer

Fue un atraco perfecto

Fue un golpe maestro

Quitarnos la sed

 

(...)

 

Fundieron plomo y cobre

Pusieron sal en sobres

Alerta, hay un testigo

Nos han dejado vivos

 

Fue un atraco perfecto

Excepto por esto

Nos queda garganta, puño y pies

No fue un golpe maestro

Dejaron un rastro

Ya pueden correr

Ya vuelve la sed