Fora del CaixaForum plou a bots i barrals. És un dia de cada dia i fa el temps que fa, però les sales de l’exposició Els mons d’Alícia. Somiar el país de les meravelles estan força concorregudes: grups escolars, matrimonis… No és una exposició com les altres. Compta amb una posada en escena immersiva que recrea el món d’Alícia i que ha estat ideada per l’escenògraf i dramaturg Ignasi Cristià. Una mare li diu a la seva filla petita que s’ajupi al costat d’un escenari, així com l’Alícia s’havia d’ajupir quan es va fer gran i més gran dins d’una estança. La mare, mentrestant, li fa un àlbum de fotos amb el mòbil: “Quieta! Mira cap aquí!”.
Hi ha una altra sala, de forma circular, dedicada al context històric en què va ser escrita Alícia al país de les meravelles, és a dir, l’època victoriana. Hi trobo un nen que somica. Una senyora se li apropa: “¿Que t’has perdut? Anem a buscar els teus pares…”. Just llavors apareixen, acompanyats per un treballador, i els plors cessen immediatament. “¿Veus com no passava res?”. Sembla irònic que un nen s’hagi perdut en una exposició sobre Alícia, la nena que buscava el camí de tornada a casa.
Un dels meus capítols preferits d’Alícia es diu “Un bassal de llàgrimes”. L’Alícia ha trobat un pastisset amb un cartell on diu “Menja’m” i, després d’obeir-lo, comença a fer-se gran, literalment. Angoixada, es posa a plorar, “fins que hi hagué un gran bassol a tot el seu voltant, d’unes quatre polzades de fondària i estenent-se per una meitat de la sala”. Acaba trobant la forma de tornar a fer-se petita, però llavors el problema és un altre: “El seu peu relliscà, i al cap d’un altre moment, xap!, va estar fins a la barbeta dins l’aigua salada. La seva primera idea va ésser que havia caigut, fos com fos, dins la mar. (...) Aviat, però, va escatir que es trobava en el bassol de les llàgrimes que ella havia plorat quan tenia nou peus d’alçària.” Sí, fora del CaixaForum plou i, a dins, un nen plora, però no arriba a caure al bassal de les seves pròpies llàgrimes. Quan anant per la ciutat veig un infant que plora, tinc una mena de sensació d’alliberament, com si estigués plorant per mi; com si, per transferència, sentís que les seves llàgrimes valen pels cops que he sentit una pena fonda i m’he obligat a no expressar-la. La història d’Alícia m’agrada perquè, des d’un principi, és una nena que plora.
En el marc d’Els mons d’Alícia, que pot visitar-se fins al 16 de febrer, s’estan fent diverses activitats paral·leles. Una era una conversa entre els escriptors Bernat Castany Prado i Marta Peirano, sota el títol Temps de rebels. Castany va fixar-se en els dos pols entre els que es mou Alícia: «Té una visió celebratòria; accepta el que li advé. Diu: "¿Què més?"; és nietzscheana. Però també és crítica. Diu: "Això és absurd." L’Alícia és afirmativa i crítica alhora.» Aquesta visió d’Alícia com a heroïna desafiant és vàlida, però em vaig quedar amb ganes de preguntar per l’altra Alícia, la que es frustra i plora perquè no sap com tornar a casa ni si hi tornarà. ¿És que hi ha coratge sense vulnerabilitat?
L’exposició del CaixaForum és extensa i se centra, sobretot, en tres aspectes d’Alícia al país de les meravelles: el seu origen històric, les adaptacions cinematogràfiques que se n’han fet i l’impacte cultural que ha tingut en esferes com la moda (ha influït dissenyadors com Vivienne Westwood o Agatha Ruiz de la Prada, o l’estil japonès “Lolita”) o la música pop (“No em dic Alícia però continuo buscant el país de les meravelles”, canta Lady Gaga a Chromatica).
L’origen d’Alícia es remunta a 1862, quan Lewis Carroll, instructor d’una nena anomenada Alice Liddell i les seves germanes Edith i Lorina, es va empescar una narració per entretenir-les al llarg d’una travessia pel riu Tàmesi. “Vam portar les tres Liddell fins a Godstow i vaig haver de continuar el meu conte inacabable de les aventures d’Alícia”, anota al seu diari. Més tard la petita Liddell li demanaria que posés la història per escrit.
En fer-ho, Carroll va mirar, també, d’il·lustrar-la, però no era tan versat en el dibuix com en l’escriptura literària, les matemàtiques o la fotografia –era un vertader polímata, això sí. Quan el llibre d’Alícia acabés publicant-se, el 1865, ho faria amb il·lustracions de John Tenniel. Les primeres traduccions al català i a l’espanyol apareixerien molts anys més tard, el 1927, i ho farien acompanyades per uns dibuixos exquisits de Lola Anglada, que són reproduïts a gran escala en una de les parets de l’exposició. La traducció al català, encara avui llegívola –de fet, és d’on hem tret les citacions d’uns paràgrafs més amunt–, anava a càrrec de Josep Carner.
L’Alícia original de Carroll –i l’Alice Liddell, en qui es basava el personatge– eren nenes. I morenes. Va ser Hollywood qui, als anys trenta, va convertir la visitant del país de les meravelles en una noia de més edat i rossa. La primera adaptació al cinema, però, era anterior, de 1903. Totes les pel·lícules que es fessin sobre Alícia es distingirien per la innovació tècnica, i és que no havia de ser fàcil recrear els canvis de mida que experimenta o els escenaris fantàstics que descobreix a través del forat d’un conill.
L’adaptació que acabaria resultant més icònica seria la de Disney, de 1951. Havia estat un projecte llargament anhelat. Walt Disney hi havia pensat des dels anys trenta. Un dels catalitzadors perquè s’acabés fent van ser les il·lustracions de Mary Blair, treballadora de Disney, que definirien l’estil del film i de la protagonista. Colors plans, fons senzills i, pel que fa Alícia, un vestit blau de cintura estreta, que s’inspirava en la col·lecció de Christian Dior de 1947. ¿Qui havia de dir que rere l’Alícia que tots coneixem s’hi amagava una il·lustradora genial i un mestre de l’alta costura? A la pantalla gran també s’hi han pogut veure Alícies més fosques o polítiques, com la de l’animador txec Jan Švankmajer (1988) o l’Alícia a l’Espanya de les meravelles de Jordi Feliu (1979).
Alícia al país de les meravelles, com dèiem, no només deixaria la seva petja en el cinema. La mostra es fixa en dos altres moments marcats per la seva influència: els anys vint, amb el surrealisme, i els anys seixanta, amb la contracultura i el moviment psicodèlic.
El líder del moviment surrealista, André Breton, digué: “Tothom té el poder d’acompanyar una Alícia cada vegada més bonica al país de les meravelles”, frase que, al marge del que signifiqui, és eufònica i enigmàtica, tan enigmàtica com el gat de Cheshire. Altres surrealistes –Max Ernst o Dalí mateix– van enfrontar-se al repte de recrear Alícia en imatges. En el cas de Dalí, la seva Alícia es distanciaria radicalment de la de Disney: és incorpòria i se la reconeix perquè salta a la corda.
Als seixanta hi trobem les lectures d'Alícia més contestatàries i, a la vegada, les més al·lucinatòries. Hi ha l’artista japonesa Yayoi Kusama, qui, el 1968, en el context de les protestes contra la guerra de Vietnam, va orquestrar un happening amb models seminús i disfressats, al Central Park de Nova York, on hi ha una estàtua en honor a Alícia. Per Kusama, l’Alícia de Carroll era “la primera hippie”.
Tres anys més tard, també als Estats Units, el govern impulsaria un programa antidrogues. Es materialitzaria en una pel·lícula educativa per a nens, La curiosa Alícia. Aquesta Alícia viatja a un país de les meravelles on el Barreter Boig representa l’LSD; la Llebre de Març, les amfetamines, o el Rei de Cors, l’heroïna, amb una xeringa imponent. És un bon exemple de com no s’ha de fer publicitat: el vídeo va haver de ser retirat perquè es temia que les seves imatges, hipnòtiques i colorides, lluny de conscienciar la jovenalla perquè no prenguessin drogues, la induïssin a tastar-les.
L’Alícia s’ha convertit en un arquetip cultural i, com a tal, s’adapta a situacions i intencions molt diferents. Probablement Lewis Carroll no podia preveure aquesta repercussió quan, una “tarda daurada” de juliol, la va inventar per tal de plaure les germanes Liddell.
Penso en Alícia en comparació amb altres personatges clàssics: com al Petit príncep, no li interessa el destí, sinó el viatge. Com a l’Eva bíblica, prova un aliment perillós. Eva acaba sent expulsada del Paradís per haver menjat de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Alícia, en canvi, s’arrisca a mossegar un pastisset que diu “Menja’m” i això no li suposa cap càstig, sinó que l'empeny a l’aventura. En paraules de la comissària d’Els mons d’Alícia, Kate Bailey, l’impulsa a “explorar l’imprevist i l’inexplicable”. L’imprevist i l’inexplicable: potser aquesta seria una bona definició del país de les meravelles al que podem acompanyar una Alícia cada vegada més bonica.
