Elvira Dyangani Ose arriba a l’entrevista, un matí de dilluns, aferrada a un cafè que ha de rescatar-la del jet lag. Ha estat una setmana a Nova York, convidada per la universitat a participar en unes jornades en què ha explicat el seu revolucionari projecte al capdavant del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA). La seva oficina de premsa confirma que té un final d'any atrafegat, amb una agenda plena de viatges d’acord a una estratègia de projecció internacional del museu. Els directors del MACBA viatgen molt. N’hi va haver un que no parava mai a Barcelona, i el van criticar amb raó. Als directors del MACBA se’ls examina amb lupa, facin el que facin, encara que no sempre depengui d'ells el que es fa o no es fa. De fet, sovint són l'ase dels cops. Dyangani Ose, nascuda a Còrdova el 1974, és la primera dona que el pivota. Dona i negra. Va ser nomenada fa tres anys i mig i li queda un any i mig de contracte. El 2025 no serà un any qualsevol: el museu celebrarà el seu 30è aniversari, que aspira a ser un moment refundacional. Després de la ressaca de la festa, Dyangani Ose confessa que li agradaria renovar per a un altre mandat. El passat ens diu que la voluntat dels directors a vegades no s'ha complert.
No cridem el mal temps, i menys en un lloc en què circula la llegenda que hi ha ànimes errants susceptibles. Segons la rumorologia, són al subsòl del MACBA. A aquest poltergeist s'ha dit que es va mirar d’amansir amb l'ajuda d'un xaman. Si va ser així, el bruixot no ho deuria netejar massa bé perquè l'any passat l’equip del museu es va tornar boig buscant els punts cardinals per a muntar una obra de l’artista Nancy Holt: la brúixola no s’orientava. "Soc d'origen ndowé [poble de Guinea Equatorial] i a casa m'explicaven que si tu creus en alguna cosa la fas real. Si poses l'èmfasi en allò que pot funcionar, funcionarà. Si hi ha mals esperits, també n'hi ha de bons", engalta Dyangani Ose, amb qui hem pactat fer una entrevista periodística atípica, fora del seu despatx, per esbrinar què hi ha de cert, tres anys i mig després, d’aquella promesa que va fer només assumir el càrrec i que va acaparar tants titulars de premsa: “Volarem.”
L’hem citada a la plaça dels Àngels perquè, terreny suposadament maleït a banda, la controvertida història del MACBA té força a veure amb l'edifici Meier i la seva complexa relació amb el barri del Raval. “L’arquitectura i l’urbanisme del futur estan demanant un altre tipus d’espais de convivència”, admet Dyangani Ose tot resseguint amb els ulls les piruetes dels skaters més matiners. “La plaça té aquesta frescor de ser un dels punts d’skate més importants del món.” Li comento que no tothom, ni del propi museu, veu amb el seu entusiasme la presència dels patinadors. Ella, o millor dit l’artista algeriana Lydia Ourahmane, els va convidar a lliscar per les sales del Macba aquesta primavera, tombant així la barrera infranquejable entre el dins i el fora del museu. “El que m’agradaria és que de la mateixa manera que els skaters s’han apropiat de l’espai públic, gent de tota mena i professions, all walks of life que diuen en anglès, també s’apropiés del museu, perquè és seu. S’han d'obrir els espais i els usos de la institució. És allò que diu la Dora García, que l'art és per a tothom però només una elit ho sap”, implora.
Cal tornar sempre al documentalMACBA: la dreta, l’esquerra i els rics per entendre els mals endèmics del museu d’art contemporani de capçalera del país i aquesta pàtina elitista de la qual no hi ha forma que se’n pugui desempallegar. En una paret mitgera de la plaça, un grafiti fa d’altaveu dels problemes dels veïns: Ens foten fora de casa. ¿Pot el MACBA fer veure que no sent el seu crit? “Escoltem les comunitats que ens envolten, però encara hem d’aprendre més com fer-ho per portar endavant el museu. Som una institució cultural que formem part no només de la vida quotidiana de Barcelona sinó de l’esfera pública de Barcelona. El nostre Consorci conté tres òrgans de govern del país i de l’Estat. Tenim capacitat d’incidència”, subratlla Dyangani Ose, que assegura que des del minut u ha estat obcecada a cercar fórmules per recaptar els anhels dels veïns. El projecte Jardí ambulant, amb un hort comunitari que és mitjà i fi alhora per trobar-se i per conversar a la planta baixa del Convent dels Àngels, està donant els seus fruits, literals i figurats, celebra la directora. I encara vol anar més enllà: per exemple, té en ment constituir un Consell de Joves que tindrà contacte amb la governança interna del museu. “Ens ajudaran a pensar el seu futur i el futur del MACBA.”
Dyangani Ose va arribar, l’estiu del 2021, amb un eslògan, El museu possible, per aixoplugar aquestes veus que fins ara s’havien atès poc o gens. Quan va arribar n'hi havia (n'hi ha i n'hi haurà) de contràries a l'ampliació de l'equipament en un edifici a la mateixa plaça que es començarà a construir passades les festes de Nadal. No només emergirà un nou contenidor sinó que es reformarà tot l'entorn. El projecte s'havia treballat amb l'anterior director, però ella s'ha fet valdre perquè es posés el focus en alguns aspectes que facin possible aquest altre museu més proper i porós que tant defensa. Els estudis de públics li donen la raó: una part rellevant no fidelitzen la seva vinculació amb el museu. Un dels punts clau, entén ella, és l'atri de l'edifici Meier, aparentment un foyer però que no es fa servir com a tal. "És un espai que no et deixa veure què hi ha darrere. Ho veus quan comences a pujar la rampa. I mentre puges, t'allunyes de la plaça. Amb la reforma això canviarà: la plaça penetrarà el museu. L'atri serà una veritable plaça. És una oportunitat de reconciliació i de cohabitació."
Víctimes de l’arquitectura i l’urbanisme hostils són una parella de turistes grans que entrevistada i entrevistadora ens trobem asseguts precàriament en un mur, esperant que siguin les onze que és quan obre el museu entre setmana. La directora s'hi adreça i els convida a entrar al Centre d’Estudis i Documentació on estaran més còmodes. Al nou edifici, que obrirà abans i tancarà més tard, els visitants tindran un espai d’acollida com cal. Si no hi ha imprevistos, s’inaugurarà el 2027. “Ens permetrà fer una activitat més plural. Per exemple, convidarem gent a fer les seves pròpies exposicions”. ¿Gent de carrer? “Gent de carrer, sí.”
Ens disposem a entrar, ara sí, a l’edifici Meier per comprovar si l’ideari de la directora té correspondència amb els continguts que allotja actualment el museu. Abans, una altra interrupció, coses naturals que passen al carrer i no als despatxos. Un traductor es disculpa per haver arribat tard, per culpa del trànsit, al congrés que s’està celebrant al MACBA des de bon matí sobre l’ús de plàstic en l’art contemporani, tant des del punt de vista de la conservació de les obres com de la sostenibilitat. Dyangani Ose ens parlarà seguidament de la importància de l’equip humà del museu, i especialment del que s’ha invisibilitzat: el personal que atén els visitants a les sales, el de seguretat o el de neteja. “Són veus que també necessiten ser escoltades”, proclama. I, hi afegeix, que necessiten treballar amb bones condicions. En la gran majoria de museus, i de manera despietada en els de Barcelona, es menystenen. De fet, és tota una raresa que la direcció els anomeni i els dignifiqui en una entrevista periodística. "La permeabilitat comença també pels nostres treballadors. El museu ha de ser conseqüent. No és un ens autònom sinó un mirall de la societat. Tot el que vulguem canviar en la societat podem començar-ho a canviar aquí, perquè és una estructura petita. El museu és un laboratori, un cas d’estudi, per transformar el que ens proposem", rebla.
Hem aconseguit arribar a l’atri, un espai tradicionalment infrautilitzat per a l’experiència expositiva exceptuant-ne les parets. Aquí hi deambula ara el bestiari de criatures de naturalesa híbrida de Petrit Halilaj & Álvaro Urbano (Ensemble lunar per a mans a l’alça, fins al 12 de gener), que amb la seva pell metàl·lica fan la funció d’instruments musicals. Tota decidida, Dyangani Ose n’activa un com si fos un gong. El museu és ple d’escolars, infants i adolescents, que tenen la temptació d’emular-la, però es reprimeixen. Vet aquí l'arrel de les pors i les desconfiances amb l'art contemporani.
Potser passa més desapercebuda, i no serà que no sigui misteriosa, una peça que en certa manera també qüestiona aquesta arquitectura tan antipàtica de l'edifici Meier, més concebut per ser una imatge de postal que no pas per ser una bona llar per a les obres d'art i el públic.Es tracta d'una paret que està aixecant per trams des de fa dos anys l'artista Luz Broto, i que quan estigui acabada, a principi de l'any que ve, barrarà el pas durant un parell de setmanes a totes les plantes, de manera que no es podrà accedir a les exposicions per la rampa. Caldrà agafar l'ascensor o pujar per les escales posteriors. "És una manera de dir: això només és un edifici i la seva imposició tan bèstia i els seus espais pensats des del punt de vista burgès es poden trencar. S'han de veure i viure des d'una perspectiva més democràtica i solidària."
El programa d'exposicions en curs és tot collita seva. Sí que va heretar el cicle Panorama, gestat pel seu predecessor, Ferran Barenblit, però en la segona edició li han donat la volta: ara du per títol [Contra]panorama (fins al 21 d’abril). Continua sent un artefacte per interactuar amb l'escena local, amb una visió “intergeneracional i diversa.” Aquesta és una altra crítica que ha rebut sempre el museu: que gira l'esquena als artistes catalans. Amb ella a la direcció s'ha fet un gir, clarament en positiu. Dyangani Ose posa l'accent en el context, que és el que fa possible que les coses passin. "Estem acostumats a una història de l'art del geni, com si els genis sortissin d'un buit", sosté. A [Contra]panorama, per cert, es posa de relleu el treball del personal de neteja del museu. A l'exposició permanent però en revisició constant,Intenció poètica (fins al 21 d'abril), també llueixen un piló d'obres de creadors de la nostra escena, en bona mesura adquisicions recents de la Generalitat per a la Col·lecció Nacional. S'estan invertint més diners públics que mai en enriquir aquest fons. I s’ha variat l'estratègia per presentar-los: "Pensem en un espectador actiu. Li donem pistes perquè sigui ell el que estableixi la relació amb l'obra." Un camí que es vol desbrossar per enfortir el lligam amb l'art català és el de les col·laboracions amb els espais privats que s'han dedicat plenament a difondre'l, com ara la Fundació Vila Casas.
Un altre projecte que la directora va acollir amb els braços oberts és Una ciutat sota la boira (fins al 12 de gener), una proposta que li va fer Jorge Ribalta, Premio Nacional de Fotografía 2024. Relligat al Pla de Barris de Barcelona, traça "la capacitat dels fotògrafs d'integrar-se i de treballar amb els col·lectius de la mal anomenada perifèria que han constituït noves centralitats." Aquest esperit de lluita per conquerir drets travessa també l'exposició de Mari Chordà (Mari Chordà... i moltes altres coses, fins al 12 de gener), feminista de primera hora i, per això mateix, incompresa i relegada com a artista. "La reivindiquem com a artista, perquè s'ho mereixia, però ella també és comunal. Ella també és plural perquè n'hi va haver d'altres que l'acompanyaven." I sense aquestes pioneres ho haguessin tingut més magre artistes avui de mitja carrera com Teresa Solar, amb fort predicament arreu. La de Solar és la darrera exposició que ha obert aquest any el MACBA (Somni màquina d'ocell, fins al 9 de març). "No és només una retrospectiva, paraula que sona a llosa lapidària, sinó en realitat una anticipació del futur. S'intueix d'on ve, quin és el sentit de la seva trajectòria".
"Aquest ha estat l'any més icònic de la meva estada al MACBA, determinant del que estem fent com a institució." Dyangani Ose ens avança una mostra de l'any que ve, de panafricanisme. "El món negre no és necessàriament només racial, és una manera d'entendre el món." Li pregunto si ella se sent quota. "Sempre he sigut molt la primera. El que no vull és ser l'última i l'única. M'han convidat a formar part de les reunions de bretxa de gènere dels ministeris d'Igualtat i de Drets Socials. No hi aniré per dir-los que estic molt agraïda si no per posar-los en solfa. Jo hi soc en nom propi i com a vehicle d'altres veus, si les veus em volen. Aquestes plataformes s'han d'aprofitar."
Dyangani Ose va viure intensament la Barcelona dels anys noranta, llavors d'estudiant i compromesa amb els moviments contraculturals que poc després acabarien fagocitats amb la irrupció d'institucions com el MACBA. El 2003 va agafar el vol i es va anar guanyant el respecte del món de l'art internacional. "Sempre havia volgut tornar." ¿S'ha adaptat? "Sí. Si m'ho haguessis demanat fa un any t'hagués respost que no. Encara hi ha coses que em queden per esbrinar, i per sort, perquè sinó seria molt avorrit." Riu sorollosament, el ritual més efectiu per espantar els mals esperits.
