Un text inspirat en l’exposició Watch! Watch! Watch! de Henri Cartier-Bresson que es pot veure a la KBr Fundación MAPFRE fins al 26 de gener.
En els llocs comuns de compatibilitat afectiva hi trobareu, per exemple, les connexions entre signes; és a dir, que si sou Sagitari fareu les delícies d’un Aquari per allò que el Foc s’alimenta de l’Aire creant una connexió dinàmica i estimulant, i coses per l’estil. També s’hi poden trobar coincidències del tipus “apassionats pel Manga”, “seguidors fervents de Tomeu Penya”, o “devots dels sopars temàtics que troben la seva mitja taronja disfressada de dalt a baix”. Què sé jo. Jo, que d’entrada soc algú poc compatible. Va bé tenir-ho assumit des d’una edat ben tendra, i alegrar-se’n també, en el cas que una sigui supercompatible amb ella mateixa. No és poca cosa. No vull sonar arrogant o intimidant. Jo també he tingut el gust d’interactuar cítricament. I no cal dir que les vegades que ho he fet no he anat a cegues. Hi ha hagut criteris de compatibilitat, naturalment. Amb la taronja més important de la meva vida, la Taronja amb majúscules, la meva taronja estimada, la meva taronja enyorada, els criteris van ser tres. Dos de típics i tòpics —ens agradaven la mar i el Tom Petty— i un de més singular: coincidíem en dos fotògrafs preferits. Mirat amb perspectiva, aquest devia ser el criteri de compatibilitat definitiu. Un dels fotògrafs no el diré. Sempre és important deixar afers a la reserva, i sobretot que les coses més significatives segueixin revestides de la intimitat que les va fer transcendentals.
De l’altre fotògraf sí que n’hauré de parlar. Més que res, que si no ho faig no hi ha article aquest mes, i sobretot en parlaré amb l’esperança que algú més arribi a temps de veure aquesta retrospectiva única que presenta la KBr Fundación MAPFRE a Barcelona juntament amb el Bucerius Kunst Forum, en col·laboració amb la Fondation Henri Cartier-Bresson de París. És l’oportunitat de veure les fotografies originals a pocs centímetres dels vostres ulls, cosa que és important i meravellosa alhora.
I és que el segon fotògraf és Henri Cartier-Bresson. Sempre he pensat que té nom de bombó, de joia cara, de perfum de color ambre o de vaixella amb rivet daurat, però el cert és que la seva vida va passar lluny de les rutines socials aburgesades, i si bé és cert que va néixer en el si d’una família benestant a Chanteloup-en-Brie i va créixer en l’ambient de l’alta burgesia, mai es va voler fer càrrec de l’empresa familiar i va treballar dur i des de molt jove per independitzar-se’n econòmicament. A la tardor del 1931 es compra la primera Leica i aquesta es converteix a l'acte en una part més del seu cos, la càmera esdevé els seus ulls. Mai la portava penjada de l’espatlla o d’una corretja al voltant del coll. Sempre la va dur lligada al voltant del scanell. Amb la Leica gairebé com una arma amb la qual disparar, la seva vida esdevé dinàmica, imprevisible, marcada per viatges constants, sovint perillosa i amb la necessitat d’adaptar-se ràpidament a situacions canviants per documentar la realitat. Val a dir que la meva Taronja amb majúscules em va explicar, mentre feia girar la roda de l’obturador i la de la sensibilitat, i esperàvem pacients que la llum de tarda fos la que ell necessitava per a aquell treball, que les càmeres Leica van ser un gran pas endavant en el món de la fotografia, i especialment en el fotoperiodisme, ja que eren petites, compactes i permetien fer instantànies en moviment. El seu preu, a més, era força assequible. Oblidaré coses com l’edat que tinc o el nom dels veïns del replà, però guardaré sempre aquesta informació, els seus dits polze i índex pinçant els laterals de les rodes i aquella llum sobre la vall.
L’exposició Watch! Watch! Watch! respon a una meticulosa investigació de la Fondation Henri Cartier-Bresson i funciona com un viatge en el temps en què no només descobrim els diferents registres del fotògraf, sinó també el transcurs de la història de la humanitat d’unes dècades agitades arreu, que van acabar configurant el segle XX. I és que Cartier-Bresson va començar a fotografiar als anys trenta i no va parar del tot fins a finals del setanta. Fa fotografia artística, premsa, cine, documentals, retrats, exposa al MoMA de Nova York i, acabada la Segona Guerra Mundial, cofunda l’agència Magnum Photos amb el seu company i amic Capa, entre d’altres. Es repartien els encàrrecs per àrees geogràfiques i Cartier-Bresson es va ocupar de l'Índia i la Xina.
Aquesta retrospectiva recull tot això i per tant és immensa, és clar. 240 còpies originals de plata en gelatina, fulls de contactes, correspondència, revistes, talls de documentals i altres publicacions són el gruix gràcies al qual el visitant surt amarat d’humanisme i immers en la sensació d’haver entès part de la història a través d’un registre visual concret: en blanc i negre, espontani, atzarós però elegantment calculat i, sobretot, ple de llibertat.
De ben petit Henri s’inclina per la música, les belles arts i la literatura i estudia pintura amb André Lhote, el pintor tardocubista. Lhote considerava que el quadre s’havia de compondre seguint les «proporcions divines» i l’«harmonia» universal. Cartier-Bresson va interioritzar aquesta regla i la passió de Lhote per la geometria i la secció àuria, principis creatius que posteriorment es veurien plasmats en les seves fotografies. Es passava hores al Louvre estudiant l’obra de pintors com Paolo Uccello, per exemple, i d’alguna manera es podria dir que l’observació de la pintura i de la geometria va donar forma al seu cervell. En disparar es disparava també aquesta noció geomètrica dins seu.
Això de la geometria jo ho passo per alt mentre observo les primeres fotos que enceten el recorregut, però aviat, molt a prop meu, se m’ajunta un pare de trenta i molts, ros, descabellat, com un surfista californià però vestit amb roba d’hivern, amb dues filles precioses entre els deu i els quinze anys. Parlen anglès però no sé identificar d’on són. Davant de cada fotografia el pare guapo xiuxiueja a les filles precioses: «¿Ho veieu o no? Per aquí passa aquesta línia i tot es concentra en aquest punt. Aquest és el marc, l’equilibri es troba just en aquests quatre punts.» O bé: «¿Us fixeu que el carrer forma un triangle a l’esquerra de la fotografia? ¿Em sabríeu diu quin tipus de triangle és?» En aquest moment m’atabalo una mica perquè l’únic triangle que em ve al cap a mi és el de les Bermudes. Però la filla petita, que té la cara pigada i porta trenes, se sap tots els tipus de triangles que deu haver-hi al mercat i fent escarafalls els llista amb una mica de rauxa. El pare s’ho pren molt seriosament i l’atura. Li demana que no faci el burro, que ha de ser conscient que té la sort d’estar veient per primera vegada fotos icòniques i originals d’un dels millors fotògrafs que hi haurà hagut mai. Ella es redreça, i suposo que ho deu portar als gens, perquè la qüestió és que encerta el coi de triangle. Mentrestant, la germana gran que porta el mòbil igual que Cartier-Bresson portava la Leica, com una extensió de la mà, fa fotos de gairebé totes les imatges de l’exposició. Me l’imagino a ell, voltant per aquí. Al Henri, vull dir. De ben segur que tindria paciència i esperaria el moment, l’instant decisiu i, en una fracció de segon, immortalitzaria aquesta escena familiar del pare amb la nena de les trenes indicant formes geomètriques amb les mans davant d’una de les seves fotografies, i l’altra filla fotografiant la imatge de la qual estan parlant. Jo apareixeria com una passavolant un pèl moguda que els mira de reüll.
Agnes Sire ha estat la directora de la Fondation Henri Cartier-Bresson durant quinze anys i prèviament n’havia treballat vint per a l’agència Magnum. És ella qui explica que quan Henri Cartier-Bresson, ja gran, anava deixant la fotografia progressivament, va dir: «Estic tip del carrer, vull dibuixar, vull viure en una altra temporalitat», perquè la fotografia era, segons Cartier-Bresson, à la sauvette (la caces al vol). Li agradava dir que ell era com un lladre, com un venedor ambulant que no té dret a ser-hi i al qual la policia fa fora. També és Agnes Sire qui explica aquesta meravella: sovint, preguntat sobre què significava la càmera per a ell, Cartier-Bresson responia que podia ser com un petó, o com un ganivet o com un sofà d’un psicoanalista. Pareu-vos un moment a pensar en aquests tres conceptes. Una càmera de fotos com un petó, com un ganivet o com un sofà d’un psicoanalista. I ara observeu per exemple el petó que és la tendresa que conté la foto dels nens dormint i fent mandres a les gandules de lona i fusta feta a Nàpols l’any 1960. El ganivet que talla l’ànima a la imatge de la dona plorant sobre la runa d’un carrer de Dessau, Alemanya el 1945, o el sofà d’un psicoanalista que transmet la mirada de Malcom X fotografiat en un bar a Harlem el 1961.
L’exposició ordena la immensa vida artística del fotògraf que afirmava amb contundència que, per dedicar-te a la fotografia, has d’involucrar-t’hi, has d’agafar un compromís amb allò que veus, si no les fotos no funcionaran. Si no t’hi involucres només seràs un simple espectador, deia. En aquesta exposició que recull gran part de la seva obra, aquest compromís és obvi. Ulrich Pohlmann, en el magnífic catàleg de la mostra, escriu que les experiències extremes viscudes a la guerra i al camp de presoners de l’exèrcit alemany on Cartier-Bresson va estar tres anys reclòs —i del qual va aconseguir escapar després de dos intents previs fallits— li van canviar radicalment la vida i el pensament, com els de milions de persones a Europa. Va experimentar la solidaritat i la fraternitat però també la infàmia i la brutalitat, i «arran de la captivitat va establir una nova relació amb la llibertat». Afegeix Pohlmann que tot i que Cartier-Bresson es considerava a ell mateix com un fotògraf apolític, en els seus reportatges més periodístics es nota que la fotografia, a partir de les guerres, és una pràctica revolucionària i que té la missió d’influir en la consciència dels lectors, majoritàriament proletaris, i amb l’objectiu de crear un nou ordre polític. I no obstant, per a mi les imatges de Cartier-Bresson contenen poesia, evoquen emocions i transmeten el món vist des del punt de vista d’algú que va ser un observador infatigable. M’impressionen especialment les fotografies on apareix tanta gent. Parlo de les imatges de la Xina, la febre de l’or als carrers de Shanghai, o de l'Índia, en els camps de refugiats a Kurukshetra, o la cremació de Gandhi a Nova Delhi, la visita de Charles de Gaulle per indrets de França o la cerimònia de coronament del rei Jordi VI del Regne Unit a Londres amb el focus posat sempre sobre la gent, lluny de l’acte més institucional. Manifestacions, esdeveniments esportius, processons. Però sempre buscant la foto entre les persones i les multituds. Per a mi és com un antropòleg de visió intuïtiva, delicada, elegant i amb un sentit del ritme inconfusible. Amb paraules seves: «Abans de tot soc reporter. Però també és quelcom més íntim que això. Aquestes fotografies també són el meu diari. Mostren la identitat universal de la naturalesa humana».
Quan surto, a fora hi ha la meva llum preferida de finals de tardor. Pocs metres darrere meu surten el pare i les filles que, un cop al carrer, parlen en veu alta i han de córrer a menjar alguna cosa perquè la més gran diu que ja no aguanta més. I’m starving!, rondina mentre es fa una selfie al pas zebra. Sento les veus que s’allunyen mentre m’acosto a ensumar la mar blava. Tants anys vivint aquí i encara m’emociona prendre consciència que visc en una ciutat amb mar. Si m’hi esforço una mica puc taral·lejar You And I Will Meet Again, de Tom Petty. I t’asseguro, estimat, que malgrat tot, en aquest instant, amb un dels nostres dos fotògrafs preferits encara a flor de pell, tu i jo seguim sent més compatibles que mai.
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
