Un text inspirat en l’exposició Superar la distància de Roser Bru, que es pot veure al Museu d’Art de Girona fins al 30 de març.
Tots els exilis contenen una dualitat permanent, però cadascun d’ells és únic. Abandonar el lloc d’origen, generalment per motius polítics, religiosos, econòmics o socials, i fer-ho sovint contra la pròpia voluntat, ha de tenir matisos distints en cada persona. I dedueixo que hi ha exilis que porten adherències que multipliquen el desafiament del desplaçament físic i emocional. Si ets nascuda a Catalunya, posem per cas, però passes bona part de la teva vida a Xile exiliada, i allà et converteixes en una artista reconeguda i influent que s’ha aferrat sempre a les seves arrels i a la seva identitat catalana fins al punt de considerar-te catalana i xilena, tot i que els de la banda d’on vas marxar quan eres una nena no t’inclouen en el relat de l’art català del segle XX fins ben entrat el segle XXI, imagino que l’exili fa encara més forat. Penso, mirant fixament els ulls foscos de la Roser Bru en una fotografia, que si ets intel·ligent com estic convençuda que ho devia ser ella, confies que hi haurà una reparació en aquest sentit, i que el teu exili i la seva estela de petites injustícies acabarà esdevenint una font de transformació, de resistència i de reconstrucció personal. No són només els ulls. Li miro la força de les mans i em diuen ben bé això, però pels que no la vam conèixer personalment, qui parla clar és sobretot la seva obra. Jo celebro que el temps hagi fet el que sap fer tan bé: començar a posar les coses a lloc, i que el Museu d’Art de Girona, exposi una acurada selecció d’obres de la pintora i gravadora sota el comissariat d’Àlex Mitrani, que van des de l’informalisme dels anys seixanta a l’estètica pop, fins a un realisme impactant i transformador.
M’entusiasma el nom de l’exposició, Superar la distància. Jo, que peco d’aprofitar fins a l’últim moment abans d’entregar una novel·la perquè tinc problemes greus a l’hora de donar-los un nom, aquest el faria servir segur per abraçar alguna història. De fet, m’he permès la petita llicència d'anomenar aquest article amb el títol de la mostra perquè el trobo fabulós. Penso en la distància que hi havia entre el meu coneixement nul de l’obra de Roser Bru i la possibilitat de descobrir-la, i entenc que el primer pas per arribar-hi i escurçar-la per a mi va ser una altra dona, una altra pintora: Paula Bonet. Les úniques imatges que havia vist jo de Bru i de la seva obra abans d’aquesta exposició havien estat a través de fotografies que la Paula compartia dels seus viatges a Xile o de les referències que n’ha fet en els seus escrits. De fet, no em trec la Paula del cap durant tota l’exposició, primer perquè sota l’enlluernament que em va causant Roser Bru davant de cada quadre, més d’un cop faig l’intent de furgar dins el bolso per escriure a la Paula i donar-li les gràcies, i segon perquè, malgrat les experiències artístiques diferents de l’una i de l’altra, em costa separar-les a causa d’una base molt sòlida sobre la qual les dues erigeixen en gran part la seva obra: la condició femenina.
Tal com escriu Àlex Mitrani en el catàleg de l’exposició, Roser Bru “contempla amb empatia un món de coses que, encara aleshores, es considerava propi de la dona, però elevant-lo a una reflexió de caràcter simbòlic, que concerneix la identitat i que adquireix forçosament una dimensió reivindicativa que una mirada masculina tractava de desactivar romantitzant l’estatus i les limitacions de la dona”. De l’obra Dona amb les seves parts, l’autora en diu: «Hay temas que no cesan. Uno es el cuerpo de la mujer, la modificación, la mujer que aguanta como cariátide entre el suelo y el límite. Es lo que la mujer hace en Chile. Aguanta la vida, cría hijos, trabaja y acoge al hombre que transita». En el cas de Paula Bonet, que fins fa uns dies exposava al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas a Barcelona L’anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall, la seva identitat traspassa qualsevol simbolisme i esdevé corpòria, carnal, terrenal i física. Allà on no arriben les paraules per desplegar tot un procés personal d’enfuriament, incredulitat, desig, tendresa, renúncia i acceptació, hi arriba la pintura amb una força i solidesa que també veig en la rebel·lió i la introspecció profunda de Roser Bru. Una i altra, amb una mirada profunda, es lliuren a la pintura en cos i ànima. Bonet va ser alumna de Roser Bru i explica que, en el seu taller de Xile, els deia a les estudiants que no donessin res per fet, que havien d’estar al cas de tot perquè de tot se’n pot aprendre, que s’havien d’arriscar i que no es podien descuidar de donar una manotada de tant en tant. Els recordava que no treballessin amb por, que no fossin més delicades del compte, que s’oblidessin de ser complaents. Saviesa i guia. Un regal.
Tornem a la distància, la temporal, la geogràfica, la cultural i l’emocional. Roser Bru les va superant a mesura que laboriosament les va convertint en art. Arriba a Amèrica el 1939 a bord del paquebot Winnipeg, amb el viatge de rescat d’exiliats republicans que va organitzar Pablo Neruda. Hi ha una pintura de l’any 1968 davant de la qual em quedo una bona estona. Es diu Primers viatjants i és un acrílic sobre tela. Imagino que explora la infància, el desplaçament, la memòria col·lectiva, però a mi em llança una invitació a connectar amb les pròpies experiències de canvi i transició. M’atrapa la nocturnitat que respira l’obra feta de formes i taques suaus marrons i terroses que destaquen sobre un blau que retinc encara a la memòria a causa de la serenitat que pregona. Voldria tenir aquesta pintura amb mi perquè, com diu Mitrani parlant dels colors de Bru, “no és l’abisme tràgic dels existencialistes, no és un no-res; sembla una nocturnitat protectora que permet ressorgir allò humà”.
I després hi ha totes les pintures que posen l’èmfasi en el cos, en el rebuig de la perfecció, en la consciència corporal, i que són d’una contemporaneïtat que parla d’identitat i de fusió del que és personal i polític. La seva obra és pura energia, la d’algú que fa però també la d’algú que pensa. Inquieta i atrevida, hi ha moments que necessita copsar el que esdevé obsessió, com quan l’any 1973, amb el cop d’estat a Xile i les morts del president Allende i Pablo Neruda canvien les circumstàncies vitals de molts xilens, i també de Roser Bru. Es projecta en la història i en la consciència política, i la seva obra s’omple de persecucions i assassinats, de delacions i angoixa. S’estableix un paral·lelisme entre Espanya i Xile amb el feixisme i la memòria de la Guerra Civil com una llosa. L’esperança la trobarà en la cultura i la cultura no permetrà que, malgrat el dolor, se submergeixi en la reacció tràgica. Comença aleshores una galeria de retrats morals, de referents culturals que destaquen per la seva dimensió afectiva, la seva dignitat. Bru es posiciona clarament com a humanista.
Surto de l’exposició sense entendre per què ningú m’ha parlat mai de Roser Bru des de la història de l’art, per què no m’han explicat la història de l’art contemporani a través de l’obra immensa d’aquesta dona. Vull pensar que la de Girona és només una primera passa per reparar aquest accident. A fora fa un dia radiant. He quedat per dinar amb un amic que canta i escriu, i mentre baixo les escales de la catedral per anar-lo a trobar, intento agafar-me molt fort a la promesa que destil·la Roser Bru: la confiança en l’ésser humà i en la vida. Culta i popular, pintora, mare, dona, esposa, amiga. Tendra i atrevida.
Al final del recorregut de l’exposició, en una petita sala s’hi projecta un film, una entrevista llarga i impecable a Roser Bru. Hi ha un moment que es veuen unes imatges en blanc i negre dels carrers de Barcelona on va néixer el 1923. Se sent la veu en off de la pintora que diu: «Si sortís d’una porta d’un pis de Barcelona i m’hi hagués quedat, si no haguéssim marxat a Xile, ¿qui seria jo? ¿Què faria?».
"De cara a la galeria" és una secció de Marta Orriols en què l'escriptora fa servir l'art com a excusa per parlar de tot.
