El darrer alè de vida

Llorenç Melgosa és un fotògraf purista, de la vella escola. De tècnica impecable i un nivell d'autoexigència que frega l'obsessió. Va créixer –literalment– a l'ombra d'artistes que el van marcar a foc. El surrealista Leandre Cristòfol li va ensenyar a mirar més enllà del que veia. Més enllà del que li mostrava el seu objectiu. D'Albert Coma Estadella, un dels pioners del constructivisme a Catalunya, va aprendre a prescindir de l'artifici dels ornaments. Si posem a la coctelera aquestes tres constants en la seua obra i agitem, entendrem què és Detritus, una exposició que es pot veure fins diumenge 18 de gener a la sala Manuel de Montsuar de l'Institut d'Estudis Ilerdencs de Lleida i que, més tard, itinerarà per les comarques de Ponent.
 
Fa quaranta anys va començar a fotografiar edificis abandonats. Seguint un estricte codi deontològic que ell mateix es va imposar, s'endinsava en aquells espais fantasmagòrics per atrapar el darrer alè de vida que encara s'aferrava a aquell escenari decadent sense tocar res. Només es permetia obrir i tancar portes quan era estrictament necessari i, sempre, amb el compromís adquirit de deixar-ho com ho havia trobat.
 
Detritus és un projecte personal. Una passió que l'artista compartia a Facebook amb els seus seguidors. L'èxit va ser immediat. Aquelles imatges de devastació eren pura poesia. La intimitat de cases que van caient inexorablement a pobles abandonats del Pirineu. La immensa ruïna de la cimentera de Xerallo, que fa fer possible la construcció de les grans infraestructures hidroelèctriques del país. El polvorí de Raïmat, com una vella relíquia del temps en què els nois perdien un any llarg de joventut a la mili. L'estació de tren del Pla de  Vilanoveta de Lleida, que mai no rebria cap passatger. La Blava, la mítica fàbrica de de Roda de Ter on treballava Miquel Martí i Pol... L'antropòloga argentina Patrícia Rocha Antonelli era una de les moltes persones que, sense conèixer Melgosa, li comentava alguna d'aquestes imatges poètiques fent poemes plens d'imatge. Com que tots dos vivien a Lleida van quedar un dia per desvirtualitzar l'amistat de la xarxa social per excel·lència. D'aquell encontre va néixer l'exposició Detritus. De fet, són dues exposicions en una. Llorenç Melgosa hi presenta quaranta-cinc imatges de gran format reproduïdes sobre vidre. És un muntatge molt minimalista: ni tan sols hi ha marcs. Patrícia Rocha té la seua pròpia paret i la seua pròpia tria d'imatges –algunes coincideixen amb les seleccionades pel fotògraf i, d'altres, no–. S'han donat llibertat l'un a l'altre.
 
Melgosa diu que si la mostra hagués de tenir banda sonora, es quedaria amb la guitarra de Ry Cooder a París, Texas. Ell també ha fet un llarg viatge per recuperar un passat oblidat. S'hi enfronta amb una certa veneració. És la seua particular recerca del temps perdut. Amb els corresponents clarobscurs metafòrics i tècnics.