Redacció
El sentit de l’obra d’art no és categòric ni hermètic, sinó que en la seva configuració hi intervenen, a banda del mateix autor, elements extrínsecs com el context de creació i, per descomptat, el paper del receptor del missatge. D’aquesta premissa, la necessitat de crear un debat sobre la creació, la recepció i la circulació d’imatges en mans de l’espectador, sorgeix la programació que tot just s’inaugura a la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona i que s'allargarà fins al 16 d'octubre. Són les exposicionsTrencar una nou, de l’artista catalana Lúa Coderch i Robert F. Kennedy Funeral Train – The People View, de l’artista holandès Rein Jelle Terpstra, a cura de Pedro Vicente.
“Vam començar la programació de 2022 explicant que aquest any les mostres anirien al voltant de tot allò que és cinematogràfic i paracinematogràfic”, explica Joana Hurtado, directora de l’equipament. “A diferència del que proposava Apichatpong Weerasethakul, que se centrava a evidenciar les forces ingovernables que el cinema és capaç de capturar, aquí passa el contrari: es tracta de buscar el punt de vista de l’espectador perquè el visitant prengui partit”.
Trencar una nou és la primera gran exposició monogràfica a Catalunya de Lúa Coderch, que proposa al visitant un exercici d’immersió fílmica a través de diferents escenes que es despleguen en tres plantes del Centre d’art. L’exposició reuneix dispositius que volen capturar l’atenció del visitant i proposar-li la possibilitat de reconstituir comunitats de sentit de manera molt senzilla, sense pretensions.
“Els grans relats que abans ens mantenien amb uns paràmetres de consensos col·lectius es desintegren, i aquesta mostra comença a treballar en una futura reparació. Es busca reconstituir el sentit comú aprofitant petites ocasions en què l’espectador pot prendre la paraula”, assenyala Coderch.
Entre els dispositius i les activitats paral·leles programades, es pretén involucrar el visitant i convidar-lo a aportar nous significats, ja sigui amb la seva atenció, els seus gestos o tot el seu cos. Vindria a ser com un donar-li la paraula a l’espectador i que sigui aquest qui acabi trobant un significat propi a l’obra. Hurtado ho resumeix així: “Són gestos que nosaltres hem d’acabar. Són objectes, escultures, dispositius que ha d’activar el visitant de forma individual o col·lectiva, de manera que l’espectador està sol, però alhora està acompanyat”.
Canvi de perspectiva
La segona exposició és un projecte de recerca de Rein Jelle Terpstra, un artista visual holandès que ha volgut posar l’atenció en allò que la càmera oficial no va copsar el dia 8 de juny de 1968, data en què el taüt de l’assassinat Robert F. Kennedy (RFK) va ser transportat en un tren fúnebre des de la ciutat de Nova York fins a Washington D. C. Més d’un milió de persones es van apropar a acomiadar RFK durant el trajecte, en una expressió espontània de comiat col·lectiu. A bord del tren hi havia el fotògraf Paul Fusco, que va testimoniar amb les seves imatges el dolor dels espectadors que el veien passar. Fascinat per allò que va veure tota aquella gent, entre els anys 2014 i 2017, Rein Jelle Terpstra va dur a terme una investigació exhaustiva buscant aquestes persones i recopilant les fotografies i vídeos casolans que van fer aquell dia.
“Totes aquelles persones estaven saludant, esperant, plorant, mirant una cosa que no apareix al llibre de Paul Fusco, que és el tren. I quan em vaig plantejar què mirava tota aquella gent, vaig entendre que l'única manera de descobrir-ho era mirant què retrataven. Vaig trobar persones amb càmeres i vaig pensar que havia d’accedir a les imatges. Així és com va començar el projecte”, recorda Rein Jelle Terpstra. L’artista explica que el procés va ser llarg però va acabar trobant el que cercava: “Vaig viatjar a EEUU molts cops, vaig picar moltes portes, i a poc a poc, vaig poder recopilar fotografies, vídeos i històries per veure la cara contrària del que fotografiava Paul Fusco”.
Encara avui és una recerca oberta, ja que nova gent el contacta i noves imatges s’afegeixen al projecte, que a hores d'ara consta d’unes 200 fotografies i una dotzena de pel·lícules casolanes. “És un gest simbòlic: anar a buscar la mirada de l’altre, veure com el moment històric està fet d’una constel·lació de memòries que no són l'oficial”, conclou Hurtado.
