Relacions. Relació del cos amb elements naturals. El cos cobert de palla, 1975. © Fina Miralles
«Ser artista no és una vocació, ni una devoció ni una professió; no ho saps, però tot t'hi empeny i et porta a ser qui ets.» Així s'explica Fina Miralles (Sabadell, 1950), una artista que, malgrat ser poc coneguda en l'àmbit internacional, és una de les creadores més significatives de l'estat espanyol des dels anys setanta fins avui dia.
Amb l'objectiu de donar a conèixer l'obra de Miralles i de restituir el seu lloc en la historiografia de l'art, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona presenta a l'exposició Fina Miralles. Soc totes les que he sigut, que es pot visitar fins al 5 d'abril de 2021, un conjunt d'obres que, encara que s'han situat sota el paraigua de l'art conceptual, el land art o fins i tot al feminisme, trenquen els límits de les convencions artístiques i les etiquetes.
Fina Miralles. Translacions. Dona-arbre (1973)
Fina Miralles es va formar en Belles Arts a Barcelona i a començaments dels anys setanta del segle XX va ser una de les primeres artistes conceptuals catalanes en traslladar les seves accions a la natura. N'és un exemple el projecte Translacions, on porta elements naturals sense transformar fora del seu context habitual –un pa de gespa al mig del mar o sorra a la terra llaurada– o es trasllada ella mateixa, l'artista, com a Dona-arbre (1973), una acció en què Miralles substitueix un arbre i s'arrela a la terra de Sant Llorenç del Munt.
Fina Miralles. Translacions. Herba flotant al mar. Premià de Mar, 1973. Impressió per raig de tinta sobre paper. Documentació de l'acció de novembre de 1973 a Premià de Mar, Barcelona. Museu d'Art de Sabadell. Ajuntament de Sabadell. © Fina Miralles
L'exposició que comissaria Teresa Grandas no segueix un fil cronològic, sinó que proposa una aproximació a una sèrie d'obres que constitueixen l'eix central i estructural de l'obra de Fina Miralles: la dislocació, la crítica a l'autoritat, el qüestionament del que és natural o artificial i l'exhibició de l'artista, la dona, com a objecte exposat, com a obra d'art. Els seus primers treballs sorgeixen de l'entorn hostil i limitador que va suposar la dictadura de Francisco Franco, trencaven amb el que s'ensenyava a les escoles d'art de l’època i amb les formes de comportament establertes. A poc a poc hi va incorporar també la denúncia de la desigualtat social de la dona i la crítica a la mateixa noció de poder. A través d'accions, performances, fotografies, pintures o vídeos l'artista va abordar també els llenguatges artístics, el seu encaix al servei de la idea i el llenguatge amb què ens expressem i comuniquem.
Vista de l'exposició «Fina Miralles. Totes les que he sigut». Foto: Miquel Coll
A més de les obres exposades, el Macba vol apropar el pensament i trajectòria de Miralles al públic amb Soc totes les que he sigut, un llibre que inclou textos crítics sobre la seva feina de Tamara Díaz Bringas, Maite Garbayo-Maeztu, Teresa Grandas i Valentín Roma, a més d'una àmplia selecció de la seva obra.
Vista de l'exposició «Fina Miralles. Totes les que he sigut». Foto: Miquel Coll
