Quan era petita m’agradava observar la porta translúcida de casa l’àvia. Per molt que mirés, mai podia veure què hi havia a l’altra banda. I precisament per això, m’embadalia imaginant què hi podria haver. Un no-lloc on tot era possible. Com quan, en els àpats familiars, em posava sota la taula i em perdia entre un món de cames i sabates. Per uns instants, aquestes extremitats deixaven de pertànyer a les persones que coneixia. Com les arrels que s’amaguen sota terra i només en podem veure la part superior, la visible.
Vivim envoltats de l’intangible, de tot allò que no veiem però que intuïm. Una idea que es traspua mentre passejo per l’exposició L’Arbre del que encara no saps,comissariada per Caterina Almirall i que forma part del programa Suport a la Creació’22 Comisart, al CaixaForum. El títol de la mostra deixa clar que cal endinsar-s’hi sense buscar res determinat. Em submergeixo, doncs, en un pou de preguntes on totes les respostes són vàlides.
Tal com reflexionava l’antropòloga Margaret Mead sobre la relació entre àvia i neta, una vida pot afectar l’altra encara que dues persones no es coneguin. A través dels lligams que establim amb les persones, participem en una cosa que va més enllà de nosaltres mateixos. D’igual manera, les obres de l’exposició, fetes per dinou dones artistes de diferents generacions, estan ubicades amb la intenció d’establir un diàleg entre elles. No busquen construir un discurs tancat ni ser les primeres en res. Simplement, ens demanen que passem un temps amb les seves creacions i que visquem la complexitat de l’obra inacabada, que ens enfrontem a preguntes per a les quals no es busquen respostes.
¿És aigua això que veig?, em pregunto a l'entrar, davant l’obra de Belén Rodríguez. Una gran tela de cotó tenyida i decolorada que dissol la imatge aquàtica. Tot un joc de textures que em fa viatjar cap a la llum de l’estiu i el reflex del sol sobre l’aigua de la piscina. I més enllà, el misteri.
O la petita aquarel·la de Magda Bolumar, que m’endinsa en una diminuta constel·lació d’elements orgànics. Com si mirés a través d’un microscopi màgic, se’m revela una natura mística, inabastable. És tot allò que hi ha sota els peus descalços, més avall de l’herba i la terra humida. Un indret invisible als meus ulls i que es dilueix en un espai oníric.
Vivim en incerteses. Tot allò que no sabem i que no veiem és el que ens configura la nostra vida. A l’obra de Silvia Gubern, i que dona nom a l’exposició, s’explora la línia del coneixement ancestral lligat al cel i la terra. Igual com l’ens místic fet de teixits que ho domina tot. És l’obra d’Aurèlia Muñoz que evoca l’ésser misteriós que separa els dos mons. ¿Què hi ha més enllà? L’ontologia animista de la gran massa de fils és una pregunta eterna per a la qual mai trobem resposta. Un viatge cap al que és desconegut.
Viatge, per cert, on les olors també tenen un paper important. L’olor com un record, una memòria. L’artista Valeska Soares ho expressa a través de tres petits nínxols repartits pel recorregut. Fets de cera i encastats en obertures dins dels murs, recorden petits altars, espais reservats per allò sagrat i espiritual. Tot i això, el seu material és volàtil i està condemnat a desaparèixer quan es fongui. Una ànima que desapareixerà materialment, però que ens deixarà la seva fragància com un vell record.
¿Què hi ha, on hi ha un buit? ¿Què hi ha en el buit d’una escala? Són aquests espais invisibles que ens envolten els que ens parlen al llarg de l’exposició. Com en l’obra de Rachel Harrison: unes escales inacabades que dirigeixen l’atenció cap al seu no-res i que creen la perspectiva impossible d’una caiguda cap amunt. ¿Es pot caure cap amunt?
Tampoc se sap què passa amb el buit de sota el terra de casa. Rachel Whiteread s’ho pregunta amb un motlle de resina de l’espai buit que hi havia sota el terra de fusta del passadís d’una casa victoriana. S’hi pot reconèixer la forma dels nou taulons que invoquen alguna cosa que ha estat i que ja no és: un temps i unes vides passades. La pèrdua, l’oblit i la invisibilitat a través d’una matèria translúcida.
El buit mai està buit. Igual com una escultura amorfa, gairebé volàtil, que Gego presenta enmig del pas del visitant. O la respiració, que fem a cada instant, però que ens passa desapercebuda, tal com explica Dora García a la seva videoprojecció La lliçó respiratòria, on veiem l'opressió d'una nena a qui ensenyen a respirar. Elements essencials, però invisibles als ulls, com ja ens deia l'escriptor francès.
I és amb aquest sentiment que surto al sol de mig matí i, com un automatisme, continuo buscant els buits que s’amaguen en les coses. Cercant l’intangible, tot allò que no veig, però que intueixo. Igual com quan mirava per la porta translúcida de casa l’àvia i tot era possible.
Podeu visitar l’exposició L’Arbre del que encara no saps, comissariada per Caterina Almirall, fins a l’11 de febrer del 2024 al CaixaForum. Una exposició que s'emmarca en la sisena edició de la convocatòria per a joves comissaris Suport a la Creació Comisart, iniciativa de la Fundació ”la Caixa” en col·laboració amb el MACBA.
