No ens n’havíem adonat, però a sota dels nostres peus, que caminen sobre un univers d’asfalt, hi han anat creixent arrels. De fet, sempre hi han estat, però han hagut de conviure amb túnels, clavegueres i cablejats. Era qüestió de temps que sortissin a la superfície: a poc a poc, buscant la llum, han brotat al bell mig del Poblenou, entre edificis de vidre, oficines i cafeteries per fer el brunch. Un brot que ha nascut, com un petit encanteri, per recordar-nos d’on provenim. Només així podrem saber cap a on hem de virar.
Som a la planta baixa de la nova seu de la Fundació Carulla. És aquí on hi ha la nova sala d'exposicions temporals que el Museu Terra de l'Espluga de Francolí ha estrenat a Barcelona. Per entrar-hi, cal travessar una cortina d’alumini de colors, d’aquelles que embellien les llars dels nostres avantpassats. Durant generacions, les seves cadenetes marcaven la frontera entre el món de fora, fet de terra i horta, i l’interior, de cuina i caliu.
És a dins, després de deixar-nos acariciar per aquest vel de memòria, que ens reben un càntir, un cistell i un vestit. I ens donen un missatge: hem substituït el càntir per la botella de plàstic, el cistell per la bossa de nanses del supermercat i el vestit de seda, per un de poliamida. Encara més: hem passat de buscar la llet amb la lletera a menjar plats preparats embolcallats en plàstic.
Entre el món dels besavis i el nostre hi ha un abisme. I encara que no podem tornar enrere, les arrels que visibilitzen aquest museu ens conviden a abraçar els llegats que ens han deixat: les receptes de l’àvia, les converses a la vora del foc, els tomàquets acabats de collir. Com un xiuxiueig, la terra ens parla. En aquesta casa, la podem tornar a trepitjar. Abans de travessar les cortines metàl·liques, un cartell ens dona una pista: “Peus a terra”. De tant asfalt, ens havíem oblidat del seu color, de tocar-la amb les mans, d'ensumar-la.
I vet aquí un carro que transporta una bota de vi. En un moment en què pots encarregar una taula per IA a la Xina, la seva presència, com un tòtem, ens recorda com abans, per crear-lo, es necessitaven moltes persones. El llenyataire, per tallar el roure; el fuster, per fer les llenques; el ferrer, que elaborava les proteccions i les ferradures dels cavalls; el baster, que preparava la sella i els arreus de l’animal; els boters, per fer les botes de vi. I tots ells anaven abillats per modistes, filadores i teixidores. En un món regit per petits tallers i comerços, tothom tenia el seu paper dins l’engranatge.
I als capvespres d’estiu, es treien les cadires al carrer. L’un portava una coca, l’altre una síndria. Igual que l’estona al safareig, eren moments de conversa, de comunitat. S’ajuntaven per organitzar festes, confraries i casals. Els petits moments eren celebrats, en un temps en què no existia el concepte de vacances. Ni el de mòbils ni pantalles. ¿Com podem tornar a trobar un equilibri?, ens ho diu una balança al final d’aquesta casa. ¿Com podem tenir una vida més sostenible i lligada a la terra, sense oblidar que estem en un món de ciutats i avenços tecnològics?
Una porta s’obre, il·luminant l’estança. Toca esbrinar qui hi ha darrere de tot el que estic veient. El seu perfil es va dibuixant: és la Marta Esteve, directora de la Fundació Carulla. Ha vingut per acabar-me d’ensenyar aquesta llar, estrenada fa dos mesos. Pugem als pisos superiors, on espais blancs decorats amb plantes i àmplies finestres acullen els despatxos de la fundació i de l’Editorial Barcino, que celebra cent anys de vida. Esteve m’explica que amb aquest canvi s’ha volgut portar a la ciutat un tros del Museu Terra, fins ara conegut com a Museu de la Vida Rural, ubicat a l’Espluga de Francolí. Tot plegat sense perdre la seva essència: impulsar una transformació cap a una vida més sostenible a través de la saviesa de la natura.
En aquesta nova etapa, la fundació vol incrementar la seva acció cultural. Per això també hi haurà un espai de cotreball que acollirà projectes culturals transformadors que se sumin a la seva aposta: treballar de forma més participativa, interpel·lant el passat per mirar el futur. Tot un brot d’esperança que ha arrelat per recordar-nos la nostra relació, sempre inevitable, amb el més profund de la terra.
