L’agost que vaig passar a Vallclara per veí tenia en Joan Sales, no pas l’escriptor, esclar, sinó el nebot. Em va explicar que havia pintat una roca de la muntanya de color blau, i com que els qui fan coses estranyes d’entrada em cauen bé, me’l vaig escoltar amb atenció. Des de llavors, per dins, l'anomeno l’home de les pedres: és geòleg, a casa seva en té d’arreu del món, i com a antic professor que és, té la virtut d’explicar-t’ho de forma atractiva i entenedora. És per això que aquí el teniu, davant meu, a la Pedrera: si havia de parlar sobre l’exposició Art en pedra, és evident que hi havia d’anar amb ell.
Abans, fem un cafè al bar de sota. “El marbre d’aquesta taula pot tenir entre 60 i 350 milions d’anys –alço la llibreta per veure-la sencera i la revaloritzo de cop–. ¿Ho veus? és fang de l’oceà que, com que estava enterrat a quilòmetres de profunditat, es va recristal·litzar i es va tornar compacte, com el bacallà quan surt del forn”. Sortim i s’amorra a la paret de la Pedrera: “Llàstima! M’he deixat la lupa! Igualment, segur que trobarem algun fòssil”. ¿Aquí? ¿com? –li dic, jo que no veig res més que una paret–. “Mira! N’és ple! Totes aquestes ratlletes encorvades són musclos, corals, ostres, petxines de fa 40 o 50 milions d’anys. Quan es morien podia passar dues coses: que es desintegressin o que es recristal·litzessin i es convertissin en fòssil. ¿Veus que en canvi en aquest fang hi ha poca bèstia?”. La Pedrera, a partir d'ara, la veuré com un aquari secret ignorat pels ulls de tothom. “Cada cop que vinc aquí penso en la quantitat de picapedrers que Gaudí devia enviar a les pedreres. Es van carregar mitja muntanya de Montjuïc per construir l’Eixample”.
Entrem a l’exposició. En un vídeo Henry Moore esculpeix, clinc-clinc. Quan escrivim també fem d’escultors: extraiem, amb les pedres de les paraules, la forma exacta del pensament. Avancem turistes i em diu: “Per explicar les roques necessites el temps, però el temps és un invent de la humanitat. La natura no sap que passen els dies: les formigues, els búfals, les cèl·lules no porten rellotge. Envelleixen, sí, però ni un roure, ni un rovelló, ni una roca té consciència del temps”. I penso: les pedres que trepitgem, petites i insignificants, van ser trepitjades pels nostres avis, rebesavis, pels qui feien aquella guerra, pels qui fugien d'aquella altra, pels qui vivien fa 1.000 anys, 10.000, 1.000.000: de sobte, celebrar que hem arribat al 2.025 sona a minúcia. “Imaginar que la naturalesa desconeix el temps és fascinant”, diu ell mentre mira el Totem de Barbara Hepworth.
Al temps li sumem el moviment. Vaig veure un vídeo que mostrava com la Terra va disparada per l’univers: d’aquest segon a aquest altre, encara que estiguis quiet al sofà de casa, ja som a trenta quilòmetres d’on érem fa un instant. Però no només això: sota els teus peus, el mapa del món també s’està desplaçant: “Fa 66 milions d’anys la península Ibèrica estava a Mali, i el clima que ara tenim no té res a veure amb el que hi havia al mateix lloc on ara som. El Sàhara, fins fa 200.000 anys, era verdíssim: hi havia llacs, boscos.” El cap se me'n torna a anar: que bé, que tot indiqui que a la vida no hi ha res fix, i que absurd dir que ets racista, si és la mateixa Terra la que va unint i desunint els països. “¿Sabies que la sorra del Sàhara travessa l’oceà Atlàntic fins arribar a l’Amazones?”. ¿I no cau a l’aigua? “No, és tan fina que queda en suspensió: i el cel vermellós del desert viatja fins a Amèrica. Els grans escultors de la natura són el vent i l’aigua.”
Veiem les pedres quietes quan han bellugat més que nosaltres: venen de les profunditats dels oceans, de la lava d'un volcà, dels rius, de les muntanyes més nevades. Davant el Bird Form I, de Henry Moore, li pregunto: “¿Cada pedra ensenya el que ha viscut?” “I tant, si l’ha colpejat una nit de tempesta, si l’ha foradat un remolí de vent, si s’ha glaçat. Els bons geòlegs poden fer un tall i saber si una pedra fa milions d’anys vivia en un mar fred, si va patir sequera, si després va tornar a estar submergida”. ¿És com quan talles un tronc i en llegeixes les anelles?: “Sí, fins i tot, gràcies a les pedres, pots saber si al lloc on vius hi ha hagut riuades: t’informen d’on pots edificar i d'on no”. Les pedres tenen memòria, penso. Les pedres no diuen mentides, penso. Nosaltres som iguals: si d'un tall m’obrissin, dintre meu trobarien les marques dels llamps que m'han travessat, el rastre dels deserts sense fe, l’esclat generós del bon temps.
“El marbre canvia de color segons les mans que el toquen”, deia Giovanni Ardini. Després dels senyors escultors, el vent i l’aigua, en van aparèixer uns altres: des d'Eduardo Chillida fins a Louise Bourgeois. En Joan em diu: “A l’hora de polir-les, les pedres et poden respondre amb més suavitat o amb més aspror”. Que bonic, que cadascuna demani un tracte. “Amb el marbre pots fer filigranes: abans tots els escultors l’escollien perquè com que és una roca dura permet més mal·leabilitat. Fixa-t’hi, el marbre està fet d’acumulacions de minerals, són milions els cristalls que s’han ajuntat”. M'hi acosto i, sorpresa, on veia una unitat s'hi revelen milions de granits. Sempre m’ha semblat que la natura, mirada de prop –ja sigui una margarida, una abella, una guineu, una mà– ,sembla una obra d'art: una estructura perfecta amb una bellesa exclusiva per a cada espècie. M'assenyala Landscape, de Barbara Jap: “L’alabastre, en canvi, és molt delicat: està protegit amb una vitrina de vidre perquè la pols li mataria la brilantor”. Passejant els ulls d’una obra a l’altra, em fa una altra classe: “Els granits es creen a més de 200 quilòmetres de profunditat i a temperatures d'entre 1.500 i 1.800 graus. Són magmes espessos, que pugen molt a poc a poc.” Mentrestant, al vídeo, Henry Moore esculpeix, clinc-clinc. També ens esculpim els uns als altres, penso, amb la forma com ens estimem, rebutgem, ignorem, parlem, maltractem. Cada dia fem de picapedrers.
Arribem al que sembla un forat negre que t’hagi de xuclar i enviar-te a una galàxia d’on no tornis mai més. O potser t’envia en una època remota, en aquella en què totes aquestes pedres eren infants. ¿I d’aquí cinc milions d’anys on serem?, li pregunto. “Àfrica haurà xocat amb la Península Ibèrica i el Mediterrani s’haurà assecat.” ¿No existirem?, m’és inevitable sentir-me ingènua amb aquestes preguntes, però com que me les respon totes, no me n’estic: “No ho crec, amb sort, potser acabarem sent un fòssil”. Vet aquí la gran lliçó de les pedres: els petits i insignificants som nosaltres. I quan tots els qui ara estem vius haguem desaparegut, elles ens sobreviuran. Seran trepitjades per uns altres peus, tocades per unes altres mans. I no sabran quina hora és, si fan tard enlloc, si els ha passat mitja tarda o una vida sencera.
