L’escriptor alemany Kurt Tucholsky, abans de morir, va dibuixar una escala en el seu quadern de notes. A cadascun dels seus tres esglaons hi va escriure un verb: parlar, escriure, callar. No quedava clar si l’escala era ascendent o descendent. Quin és el moviment de la vida? El que va de la xerrameca al silenci? El que va del mutisme a la paraula? O potser les tres accions –parlar, escriure, callar– s’esdevenen a la vegada?
A l'exposició que la Fundació Vila Casas ha impulsat al castell de Vila-seca, el visitant ha de pujar escales. Puja les físiques, que van de la planta baixa al segon pis, però també les interiors, que ens fan passar de la realitat quotidiana al món de l’art. A La poètica del gest, el món al que accedim és al de l’artista Agustí Puig (Sabadell, 1957); un món vibrant, incert, fugaç.
A la primera sala trobem dues escultures de bronze, fosques. Brillen, amb la llum que entra a través d'uns finestrals amb vitralls de colors i amb la llum groguenca d’una làmpada que penja del sostre. Representen cossos humans, però són cossos peculiars. De vegades, només tenen extremitats: braços, cames; i uns caps grans, expressius, que els coronen i els orienten. És com si aquests cossos no necessitessin una columna que els vertebrés; han quedat reduïts al més essencial: el cap que pensa, els braços que abracen, els peus que caminen. Però també braços i peus que pensen, i l’intel·lecte que abraça i camina.
Si a les escultures de Puig no els cal una columna vertebral, al seu estil no li cal concentrar-se en una única tècnica. Flueix a través de diverses disciplines: sí, l’escultura, però també la pintura, el gravat en fusta o la ceràmica. Pot ser que les peces que a primer cop d’ull impressionen més siguin les pintures, per les seves dimensions. Un dels dos quadres de gran format que Puig ha fet ad hoc per a l’exposició és una pintura de quatre metres d’alçada i vuit de llargada en què parelles de cames soltes busquen desemparades el seu cos. I alguns altres símbols habituals en la producció de l’artista: números, ulls… “Hi ha els ulls del romànic català, en algunes obres; i aquests ocres, influència de l’informalisme”, comenta la comissària, Natàlia Chocarro.
De fet, en el món de Puig no només hi trobem traces del romànic i de l’informalisme. Així com flueix entre diverses disciplines, també flueix en la història de les avantguardes. El crític d’art Clement Greenberg va dir que l’expressionisme abstracte representava la fi de l’art, el seu últim estadi. Arthur C. Danto, més tard, va dir que la fi de l’art no era l’expressionisme abstracte sinó el pop art. Doncs bé: Puig recull la influència de l’expressionisme abstracte, del pop art i fins de l’art conceptual posterior. Visitar La poètica del gest és comprovar que la història de l’art no ha arribat a la seva fi, perquè la història s’encarna i renova en cada artista i en cada espectador que estan disposats a donar un sentit, encara, a la tradició que els precedeix i a la qual ells mateixos pertanyen.
En les xilografies, els gravats en fusta, el traç de l’artista es manté tan enèrgic com en la pintura anterior. Ara bé: abans d’arribar a la sala on es troben, en el llindar, ens saluda una tela en què Puig ha inserit un rectangle de fusta. Du per títol Sortir de la taula (2020). La fusta és un altre dels motius recurrents de la seva obra: remet a l’arbre i les arrels, però també a l’escalfor de la llar. Les escultures de bronze ens podrien haver evocat una certa fredor existencial, però la fusta se superposa a la foscor, en alguns quadres, com volent dir que fins i tot enmig de la intempèrie hi ha el camí a casa.
En la sala de les ceràmiques, dues àmfores ens observen en silenci. Al fons d’alguns plats també hi trobem rostres, alguns tan mínims com els de Josep Maria de Sucre o Jean Dubuffet. Puig practica la tècnica del grattage amb forquilla. Àmfores, plats, forquilles... Els seus objectes pertanyen a l’àmbit de la vida corrent. Saltem del misteri que sembla amagar-se rere la negror d’algunes pintures a la claredat d’una ceràmica de gust primitivista, ancestral; la transcendència i la quotidianitat no s'oposen, sinó que s'articulen.
Ens podríem preguntar pel procés creatiu de Puig: tenint en compte que les seves peces són tan lliures i personals, quan les deu donar per acabades? “Quan paro i em poso a reflexionar sobre un quadre, el quadre s’ha acabat. Perquè, si hi tornés, faria un quadre sobre el quadre”, comenta l’artista. Una voluntat directa, visceral, que defuig les explicacions excessives. Al cap i a la fi, “l’espectador és el que ha d’acabar el quadre. Si torneu a veure aquesta exposició d’aquí uns mesos, la veureu diferent.”
Cap al final, retrobem les escultures antropomòrfiques de la primera sala, perquè, al llarg d’aquest recorregut, l’humà no ha deixat d’estar al centre. A més, hi ha una dotzena de dibuixos que semblarien sintetitzar els trets de l’obra de Puig: caps, rostres i extremitats, però també els símbols dels números i dels ulls, o l’estricta tria cromàtica (ocres, vermells, blanc i negre). Com en aquell títol de Paul Valéry, al llarg de La poètica del gest s’hi intueix una idea fixa, però la forma d’apropar-se a aquesta idea no és estàtica ni exclusiva, sinó que resulta de l’experimentació i de la cerca incessant de formes.
Un altre dels quadres de gran format que Puig ha fet expressament per a l’exposició acompanya les ceràmiques, en la penúltima sala. No du títol, però està datat el 2023. En ell, una escala s’eleva més i més fins que, als darrers esglaons, hi descobrim dues persones. “Això ho vaig notar fent cartellisme: quan fiques la figura humana en una obra, de seguida capta l’atenció”, diu l’artista. Aquesta no és l’única petjada que li va deixar el cartellisme: “Quan feia disseny gràfic, de jove, buscava la simplicitat.” Unes figures humanes i una simplicitat que han persistit en el que fa com si en aquests trets hi trobés el més essencial.
Així, el símbol de les escales, que ja interessava a Tucholsky, reapareix en les pintures de Puig, però, aquesta vegada, els verbs –parlar, escriure, callar– han desaparegut dels esglaons. Potser les seves escales no porten a un silenci místic, a un callar d’eremita savi, sinó a la terra que ja sempre hem habitat. Una terra a la qual remeten els seus ocres i vermells, però també les cames i braços de les seves figures, que trepitgen i abracen amb calidesa. “El plat a taula, l’oli i el pa. La taula parada, l’olla fumejant i els gots mig entelats pel baf de l’escudella”, començava Josep Maria Esquirol en La resistència íntima. El món de l’art ens allunya momentàniament de la realitat quotidiana per il·luminar-la. Els cossos d’Agustí Puig són assedegats, famolencs, somiadors. Estan en moviment perquè desitgen. No ens deixen indiferents perquè ens hi reconeixem.
Fins al 17 de setembre, al castell de Vila-seca.
Comissariada per Natàlia Chocarro, la nova exposició de la Fundació Vila Casas i l’Ajuntament de Vila-seca mostra pintures, ceràmiques i escultures de l’artista sabadellenc.
