A 40 anys, el fotògraf Phillip Toledano i la seva parella Carla van tenir una filla. La Loulou va néixer el 2010 i va canviar lentament les seves vides, però ell, durant els primers 18 mesos, no se sentia capaç de connectar emocionalment amb ella. D'aquells mesos, d'aquella experiència ja superada, Phillip Toledano en va fer un llibre, The Reluctant Father, en què, a través de fotografies i textos, explica de manera honesta el viatge a través dels primers mesos de la paternitat.
«Vull demanar perdó a la Loulou. Un dia veurà aquestes fotos i llegirà aquestes paraules. Vull que sàpiga que, així com vaig trobar el principi de la seva vida força desconcertant, estic molt content que sigui aquí.
T'estimo molt, Loulou.
Ja que m'hi poso, m'agradaria dir-li una cosa a la Loulou del futur: Sisplau, no et posis pantalons amb segons quines paraules cosides al cul. No et facis gòtica, o emo (o el que sigui que es faci d'aquí a quinze anys), ni em miris amb tristesa des del darrere de sis capes d'ombra d'ulls negra.
Recorda. Abans que el teu pare fos pare, era una persona. Jove, i confosa, exactament com tu.»
1. «Mai no m'ha interessat especialment tenir fills. M'agradaven en un sentit abstracte, de la mateixa manera que l'exercici em sembla atractiu, però a la pràctica, totalment esgotador. Quan els meus amics venien amb els seus fills, els tractava com a material radioactiu: tolerable durant períodes curts de temps.» «Vius en parella i tothom et pregunta: ¿quan us casareu? Et cases. Estant casat tothom et pregunta: ¿quan tindreu criatures? Tens un fill i tothom et pregunta: ¿i el segon?"
2. «Em van reduir. Us presento el meu substitut: l'alienígena.»
3. «–¿T'agrada ser pare?
–Estic sorprès pel miracle de la vida. És tan preciosa! La podria mirar tot el dia.
Sentia una enorme pressió cultural demanant-me una sola resposta. Quan vaig respondre que no m'agradava gaire, les cares dels altres es van arrugar. Em miraven com si m'hagués despullat del tot i el que veien fos desagradable. No era que no em sentís responsable de la Loulou. Jo era allà. Per canviar els bolquers. Per aixecar-me enmig de la nit, per fer tot el que calgués fer. Però no sentia cap connexió emocional. Era com intentar tenir una relació amb una esponja de mar.»
4. «Tot el que feia la Loulou era incomprensible. Menjar, per exemple. Era com veure un documental sobre vida salvatge. S'amorrava al mugró amb ferocitat animal i després queia en un son opiaci.»
5. «En els tres anys següents ja no dormiríem.»
6. «Recordo haver dit a la Carla que els crits de la Loulou em tornaven boig. Ella em va dir: "Ja ho sé, ¿oi, que et trenquen el cor?". Vaig voler tirar al bebè per la finestra.»
7. «No ens oblidem de tota la indústria que hi ha al voltant dels nadons. ¿Un escalfador de tovalloletes? Al futur, la Loulou ens diria per què li havien netejat el seu (moníssim) cul amb tovalloletes a temperatura ambient?»
8. «L'arribada de la Loulou va fer-me conscient de la meva mort. Quan ella tingui 20 anys jo en tindré 60. ¿Em veurà com un vell? ¿Confós per la manera com vesteix o parla? ¿O serem amics? ¿Beurem tasses de te a la cuina i parlarem del seu últim nòvio?»
9. «Soc anglès, no m'espanta la mort i no m'avergonyeix tenir una taca enorme d'orina als pantalons. Però sí muntar una escena en públic, així que et pots imaginar com em sentia viatjant amb la Loulou. ¿Què passaria si es posés a plorar amb la potència de Plácido Domingo a l'avió?»
10. «Els meus pares han mort en els darrers quatre anys. De fet, el meu pare va morir quatre mesos abans que ella nasqués. Curiosament, la seva arribada ha fet que la seva absència sigui encara més tangible. Hi ha tantes coses que desitjaria poder preguntar a la meva mare. ¿Com era jo a la seva edat? ¿També feia això? Només voldria que estigués aquí per explicar-me l'inexplicable. Em dona una gran alegria veure'ls vius en ella. Que em diguin que tot anirà bé, que ho entendré amb el pas del temps. Quan tens una criatura es converteix en el teu passat, present i futur. No només m'hi veig a mi i la Carla, en la Loulou, en ella també veig els meus pares.»
11. «És trist, però em vaig adonar que a mesura que em feia gran, tots els clixés eren veritat. Faig tot allò que vaig dir que MAI faria: fotos a nadons. És tan vergonyós. Quan conec altres pares, agafo l'iPhone. No em puc ESPERAR per avorrir la gent: "Mira, ja sé que no t'agraden les fotos de nadons, però la Loulou és diferent!" Formo part d'aquesta trista estadística. L'orgull de pare.»
12. «Miro enrere a través de les fotografies i veig com revelen la meva lenta i inevitable metamorfosi. D'observador distant a participant àvid. De fotògraf a pare.»
13. «La primera vegada que li vaig fer una broma i s'hi va tornar vaig plorar. Ens vam entendre. Em meravella. En aquestes fotos hi ha un amor que no hi era abans.»
14. «Vull acabar amb una disculpa a la Carla, la mare de la Loulou. És irònic escriure el darrer text d'aquest llibre perquè el primer any com a pares va ser especialment difícil, i mai no m'hauria imaginat que ho explicaria al món. Tots dos, tossuts, vam portar els nostres costats, lluminós i fosc, a extrems surrealistes: el meu estava dedicat a un món de nadons, el teu, a un calabós de crits i excrements. Realment no sé quan vam tornar a trobar-nos, però ho vam fer. I ara puc riure del passat gràcies a una mena d'amnèsia tecnicolor.»
