Nascuda en una família de comerciants burgesos, tot i que a la seva família no hi havia antecedents artístics, Adélaïde Labille-Guiard (París, 11 d’abril del 1749 - París, 24 d’abril del 1803) es va interessar per la pintura de ben jove. Es va convertir en una pintora professional que va ser considerada una de les millors retratistes del segle XVIII.
La seva obra té trets tant de l’estètica del rococó com del neoclassicisme. Va ser deixeble de François-Elie Vincent i del seu fill François-André Vincent, professor de l’Académie de Saint-Luc, on ella va exposar les seves primeres obres. Quan aquesta acadèmia va tancar el 1776, va exposar al Salon de la Correspondance. El 1783 va ser admesa com a membre de l’Académie Royale de Peinture et de Sculpture de França, juntament amb tres dones més.
El seu estil es caracteritza per una pinzellada plena de lluminositat i una gran riquesa cromàtica, amb un detallisme meticulós i una profunditat excepcional en el tractament psicològic dels retratats. També cal destacar l’espontaneïtat i la frescor dels retrats, la nitidesa de la imatge, el candor de l’expressió i un realisme ple d’expressivitat. Sobretot destaca per un ús magistral de la llum, que dona als quadres una intensitat plena de força i alegria.
El mecenatge de la tia del rei Lluís XVI, Madame Adélaïde, li va permetre obtenir una pensió governamental i encàrrecs per pintar altres membres de la família reial. Aquesta connexió la va convertir en una persona sospitosa després de la Revolució Francesa de 1789. El 1793 se li va ordenar destruir algunes de les obres en què havia pintat membres de la reialesa. La seva situació va millorar quan va retratar diversos membres de l’Assemblea Nacional, entre ells Robespierre.
Adélaïde Labille-Guiard va ser una activa defensora de l’educació de les dones artistes i dels seus drets. El 1790 va fer campanya perquè l’Acadèmia s’obrís a l’admissió general de les dones i, tres anys després, va obtenir una plaça a les estances dels artistes al Louvre, juntament amb una pensió de 2.000 francs. D’altra banda, va continuar exposant al Saló fins a l’any 1800.
Pel que fa a la vida personal, es va casar als vint anys i es va separar vuit anys més tard, però va conservar el cognom del marit. Després de separar-se, es va guanyar la vida fent retrats i ensenyant a pintar al seu taller. El 1799 es va casar amb el seu antic mestre i va signar alguns quadres com a Madame Vincent.
1. Cap de dona jove, 1779

2. Madame Mitoire i els seus fills, 1783

3. Retrat de l’escultor Augustin Pajou, 1783

4. Autoretrat amb dues alumnes: Marie Gabrielle Capet i Marie Marguerite Carreaux, 1785

5. Retrat de Charles-Amédée-Philippe van Loo, 1785

6. Retrat d’una dona escrivint als seus fills, 1787

7. Madame de Selve fent música, 1787

8. Retrat de Madame Adelaide de França, tia de Lluís XVI, 1787

9. Retrat de Victoire Marie Louise de França, 1787

10. Retrat de Louise-Elisabeth de França amb el seu fill, 1789

11. Retrat de Maximilien Robespierre, 1790

12. Retrat de Madame la comtessa de Lameth, 1790/1795

13. Retrat del Pintor François André Vincent, 1795

14. Retrat del físic Jacques Charles, 1798

"Pintores sota la catifa" és una secció de Nuri Salvador en què recollim les obres de desenes d'artistes, des del Renaixament italià fins al postimpressionisme, que la història de l'art oficial no ha tingut gaire en compte.