Élisabeth Louise (París, 16 d'abril del 1755 - 30 de març del 1842) era filla del pintor Louis Vigée, un retratista especialitzat en pintura al pastel. Com tantes altres abans que ella, es va formar al taller del seu pare. Però només tenia dotze anys quan ell va morir. Tot i això, la reputació del pintor li va permetre relacionar-se amb l’alta burgesia parisenca. Ben aviat va aportar diners a l’economia familiar gràcies a l'art. La seva obra va cridar l’atenció per la sinceritat i frescor, i això la va convertir en la pintora preferida de la noblesa de París. Tenia la capacitat de fer que els seus models es relaxessin, cosa que li permetia retratar-los amb una gran vivacitat, un estil considerat molt modern en una època en què l’alta societat acostumava a representar-se de manera formal.
Va ser nomenada membre de l’Acadèmia de Sant Lluc el 1774. Dos anys després es va casar amb el marxant d’art Jean-Baptiste Le Brun. Aquell mateix any va pintar el germà del rei, fet que la va introduir en els cercles cortesans. El 1779 va poder fer un retrat del natural de la reina Maria Antonieta, que pocs anys després la convertiria en la seva retratista preferida. El 1783 va ser nomenada membre de la Reial Acadèmia de París.
Coneguda sobretot per haver estat la pintora oficial de la reina Maria Antonieta, és considerada una de les millors retratistes del segle XVIII i, també, una de les més prolífiques. Al llarg de la seva vida va pintar gairebé 1.000 retrats i unes 200 pintures de paisatges, tot i que la majoria s’han perdut. Va gaudir d’un gran èxit durant tota la seva carrera, fins i tot quan va haver de marxar a l’exili tot fugint de la Revolució francesa.
A causa de la Revolució, i tement per la seva vida pel seu vincle amb la monarquia, l’octubre de 1789 va fugir de França amb la seva filla de nou anys. Es van refugiar inicialment a Itàlia, però després es van traslladar a Àustria i a Rússia. A partir de llavors, Vigée Le Brun es va dedicar a retratar l’elit europea, incloent Lord Byron i Madame de Stäel (aquesta última en diverses ocasions). Finalment, el 1805, durant el mandat de Napoleó, va poder tornar a França.
La seva obra, majoritàriament retrats amb elements tant de l’estil rococó com del més mesurat període neoclàssic, s’exposa a museus de tot el món, com ara l’Ermitage de Sant Petersburg, la National Gallery de Londres o el Louvre.
1.El germà de l’artista, 1773
2.La virtut dubtant, 1774
3.Antonieta d’Àustria, Reina de França, 1778
4.Autoretrat amb barret de palla, 1782
5.La pau fa tornar l’abundància, 1783
6.Tendresa maternal o Madame Vigée Le Brun amb la seva filla, 1786
7.Julie Le Brun mirant-se en un mirall, 1787
8.Maria Antonieta i els seus fills, 1787
9.Retrat de la pintora Charlotte Eustace Sophie Fuligny-Damas, 1788
10.Mademoiselle Brongiart, 1788
11.Madame Viggé-Lebrun i la seva filla, 1789
12.Retrat de la princesa Natalia Ivanovna Kourakina, 1797
13.Retrat de la soprano Angelica Catalani, 1806
14.Madame d’Staël com a Corinna al cap Miseno, 1807/1809
"Pintores sota la catifa" és una secció de Nuri Salvador en què recollim les obres de desenes d'artistes, des del Renaixament italià fins al postimpressionisme, que la història de l'art oficial no ha tingut gaire en compte.
