Elisabetta Sirani (Bolonya, 8 de gener del 1638 - Bolonya, 28 d'agost del 1665), pintora d’estil barroc, va ser una de les darreres representants de l’escola bolonyesa del segle XVII. Com tantes altres, va haver d’aprendre l’ofici al taller patern i ho va poder fer gràcies al comte Carlo Cesare Malvasia, que era un crític molt influent, perquè el seu pare no volia que ella es convertís en una artista professional i Malvasia el va haver de convèncer que valia la pena que l'Elisabetta continués pintant. D’altra banda, més enllà de la formació com a pintora, també va estudiar relats històrics i bíblics, que després va plasmar a les seves obres.
Als dinou anys va rebre el primer encàrrec important: una gran pintura mural per a un monestir de Bolonya. Poc després, el seu pare es va posar malalt i ella es va fer càrrec del taller familiar, que va adquirir un gran prestigi gràcies a la qualitat i a la rapidesa en l’elaboració de les obres. A més de tirar endavant el taller, va crear una acadèmia per a pintores i va ser una de les primeres dones acceptada a l’Accademia di San Luca.
Va ser molt prolífica, ja que en poc més de deu anys va pintar quasi 200 pintures, a més de dibuixos i gravats. Pintava escenes bíbliques o mitològiques, la majoria amb dones com a protagonistes. Els seus quadres més característics van ser les “Verges amb el Nen” i les “Sagrades Famílies”, obres de petit format destinades a la devoció privada. Es va veure obligada a fer demostracions públiques per fer callar aquells que qüestionaven l’autoria dels seus quadres: consideraven sospitós que una dona pintés tant i tan bé. Elisabetta Sirani va aconseguir un gran èxit internacional i totes les corts europees van adquirir alguna de les seves obres.
La seva mort prematura, quan només tenia 27 anys, va generar molta controvèrsia. En un principi es va culpar una criada d’haver-la enverinada, però l’autòpsia va descartar aquesta hipòtesi. Hi va haver qui va acusar el pare d’haver-la fet treballar massa.
1. Judit amb el cap d’Holofernes, 1658
2. Baptisme de Crist, 1658
3. Timoclea matant al capità d’Alexandre Magne, 1659
4. Sibil·la, sense data
5. Santa Cecília, sense data
6. La Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Joaquim, c. a 1662
7. Retrat de Vincenzo Ferdinando Ranuzzi com amor, 1663
8. Porcia ferint-se a la cuixa, 1664
9. La Justícia, la Caritat i la Prudència, 1664
10. Circe, c. a 1664
11. Venus i Cupido, 1664
12. Cleopatra, 1664
13. La trobada de Moisès, 1665
14. Retrat d’Anna Maria Ranuzzi Marsigli com al·legoria de la caritat, 1665
"Pintores sota la catifa" és una secció de Nuri Salvador en què recollim les obres de desenes d'artistes, des del Renaixament italià fins al postimpressionisme, que la història de l'art oficial no ha tingut gaire en compte.
