Marguerite Gérard (Grasse, 28 de gener del 1761 – París, 18 de maig del 1837) era filla d’una família burgesa acomodada de la Provença. Es va traslladar a viure a París, al Louvre, amb la seva germana Marie-Anne, pintora de miniatures, i el marit d’aquesta, el famós pintor rococó Jean-Honoré Fragonard. Va ser alumna del seu cunyat, amb qui va començar a col·laborar al taller als 14 anys, i ben aviat en va ser membre de ple dret. Les primeres obres que va signar són aiguaforts i còpies de gravats basats en pintures de Fragonard.
Tot i això, va desenvolupar un estil propi, inspirat en la pintura holandesa del segle XVII i centrat en les figures femenines en entorns domèstics. Es va especialitzar en escenes familiars on els nens tenien un paper destacat, retratant amb senzillesa la vida de l’alta societat de París, lluny de la grandiloqüència tan freqüent en la pintura de l'època. A l’amabilitat dels temes que tractava s’hi sumava la gran capacitat per al detallisme i per a la representació de textures, fet que la va convertir en una de les pintores més reconegudes del seu temps. Entre els seus clients hi havia personalitats tan rellevants com Napoleó Bonaparte.
Tècnicament, era una pintora precisa en el traç i elegant en el tractament del color. Dotava els seus quadres d’una gran lluminositat i buscava sempre l’harmonia dels tons per evitar estridències, tot allunyant-se clarament de l’estil del seu cunyat. Es va centrar a retratar escenes de la vida quotidiana, sovint relacionades amb la maternitat i els infants. A les seves obres també hi apareixen gats, gossos i instruments musicals, elements que remarcaven la placidesa de la llar.
No obstant això, cap al final de la seva carrera la seva pintura va començar a rebre crítiques per la repetició de les temàtiques. Els col·leccionistes de l’època adquirien pintures originals, mentre que la classe mitjana li comprava els gravats.
No es va casar mai per mantenir la seva independència, i tampoc va acceptar la plaça que li van oferir a la Reial Acadèmia Francesa. Era una dona poc inclinada a seguir les convencions.
1.La cançó, c.a. 1780
2.La lliçó de piano, 1786/1787
3.El petó de la innocència o el gronxador, 1787/1788
4.El nen estimat, 1790
5.La lliçó de música, 1790
6.L’esmorzar del gat, 1799
7.Mare besant al seu fill, 1800
8.La dida, 1802
9.Pintora retratant una música, 1803
10.El petó de protecció de la dama del castell, 1806
11.La clemència de Napoleó, 1806
12.La lectora, c.a. 1817
13.Llegint la carta, 1817
14.La classe de dibuix, 1821
"Pintores sota la catifa" és una secció de Nuri Salvador en què recollim les obres de desenes d'artistes, des del Renaixament italià fins al postimpressionisme, que la història de l'art oficial no ha tingut gaire en compte.
