Una retrospectiva que en realitat no és tal, exconvictes per robatori d’objectes de valor que fan de vigilants d’obres d’art, un Bé que resulta ser més pervers que el Mal, i una artista conceptual que s’acaba transformant en una religiosa. Tot això és el que condensa l’exposició Tot ordre es vol pur a la Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani, que es pot visitar fins al 23 d'octubre de 2021.
Presentada com una obra de teatre en tres actes i un epíleg que s’escampen per les dues plantes de l’edifici, la mostra respon a la mirada incisiva de l’artista gironina Núria Güell (Vidreres, 1981), que viatja al cor pudent de la societat i el concepte clau que l’estructura: el poder. Poder que precisament comença amb la mateixa institució museística que acull ara la seva pràctica artística, i que es destapa al Primer Acte: Al principi fou el verb. Aquí Güell s’ha dedicat a transcriure en un panell una selecció ideològica de les “missions públiques o compromisos sociopolítics” d’alguns equipaments museístics de tot l’Estat, tot posant en evidència que de les paraules als fets hi ha un bon tret, i que existeixen certs mots “fetitxe” que es repeteixen sospitosament, com ara “diversitat” o “transformació”. “Que hàgim de passar per aquestes estructures de poder per mostrar el nostre treball és una paradoxa irreductible però almenys en som conscients”, diu Güell, “però és cert que l’artista és còmplice de tota la maquinària”. Per acabar-ho d’arrodonir, aquests mots suposadament inofensius –“diversitat”, “transformació”, “compromís”– troben el seu ressò en l’Epíleg, ja que són anàlogues a les que utilitza la mateixa Església en els seus discursos evangelitzadors suposadament generadors de “Bé”.
La retrospectiva és merament “conceptual” perquè, de fet, es tracta de versions d’obres de Núria Güell, caracteritzades per la confrontació i el qüestionament, que diversos artistes convidats han realitzat per a l’exposició. Moltes d’aquestes obres giren al voltant de la policia, símbol màxim del poder i ostentadora del monopoli de la violència en les societats modernes. Així, en el Segon Acte, trobem l’aproximació que fa Lía Vallejo, d’Honduras, d’una obra de Güell sobre policia i assetjament sexual, Aportación de agentes del orden. El resultat, Servir y proteger, és un mural realitzat a partir de les fotografies que han penjat els mateixos policies a les xarxes socials i que els mostra, entre d’altres, amb el penis en forma de porra. Una altra peça versiona una obra del 2013 sobre la repressió que exerceix la policia en les manifestacions i que va ser censurada just abans de la seva inauguració per una trucada, explica Güell, “de les altes esferes”, i això que havia treballat amb els Mossos d’Esquadra que li havien deixat “material” per a la mostra que s’havia de fer a la seva escola. El síndrome de Sherwood 2, del col·lectiu artístic Democràcia, presenta ara una reproducció de les proves de balística de les forces de l’Estat, unes peces de fang foradades per la munició i que al·ludeixen a la militarització policial.
D’Apátrida por voluntad propia (2015-2016) de Núria Güell, en què l’artista va intentar renunciar a la seva nacionalitat espanyola per denunciar la violència subjacent que inclou, l’artista cubà Levi Orta s’ha inspirat per mostrar el seu desacord amb la política del seu país a National Record. Aquesta és la seva resposta a les polítiques de censura i control que aplica el Ministeri de Cultura a l’illa. “Després de veure com el mateix ministre de cultura estomacava els artistes que s’estaven manifestant per demanar millores socials, vaig decidir renunciar a les meves credencials d’artista i fer-me professional del cub de Rubik: de moment porto vuit rècords nacionals”, explica Levi. El jove diu que no ha tingut resposta del govern de l'Havana... i que tampoc l’espera.
A Matèria divina, de Rosa Casado i Mike Brookes, parteix d’Una película de Dios (2018) en què Güell va treballar amb vuit menors d’edat víctimes de les xarxes de proxenetes a Mèxic per fixar-se en un dels nou quadres que les nenes havien seleccionat perquè les interpel·lava més: Santa Àgueda, de Massimo Stanzione, una obra del període colonial. “Hem demanat al pintor Pere Llobera que faci una còpia del quadre i nosaltres hem treballat amb els materials d’època que fa servir per crear una corredoria d’imatges al voltant d’aquest concepte”, explica Casado.
En el Tercer acte, La banalitat del bé, Núria Güell capgira el concepte de Hannah Arendt per mostrar que el Bé pot ser “més pervers” –en paraules de l’artista– que el Mal. Tot plegat neix de la constatació que les xarxes socials van plenes de judicis morals, tan implícits com explícits, que es declaren detentors del bé i el mal. Núria Güell, que ha participat en unes 200 exposicions col·lectives per tot el món, es va dedicar a “perseguir” mossens amb el seu portfolio sota el braç per demanar-los consell espiritual i la seva opinió sobre el seu treball: “Encara estic paint la resposta”, somriu Güell. “Tant els mossens com la monja youtuber, Sor María, amb els que vaig parlar, em van dir que el meu treball formava part de la voluntat de Déu i del que volia Jesús”. El més sorprenent, assenyala l’artista, és que els religiosos usen les mateixes paraules que els equipaments museístics en els seus relats d’objectius.
Com a resultat d’aquesta recerca, i estem ja en l’Epíleg, Güell ha decidit renunciar a cotitzar com a artista en el RETA i marcar la casella de “religiosa” per les millors condicions econòmiques. “A més, m’han acreditat els mossens, que m’han dit que amb la meva feina faig la voluntat de Déu!”, etziba. Per acabar-ho d’adobar, i per qüestionar el concepte de llei i càstig, les eines del poder, ha triat dos exconvictes (un d’ells anarquista) empresonats durant vint anys per robar objectes de valor per custodiar les obres i explicar-les al públic.
En paral·lel, la Fabra i Coats també ofereix una mostra col·lectiva,La Transformació Sensible, a cura d’Oriol Fontdevila. La mostra qüestiona el concepte de bellesa situant-se en la “postestètica”, és a dir, més enllà de la idea que va fixar Schiller de bellesa, “com a punt d’equilibri entre l’impuls mental i animal”, segons Fontdevila. Entre els quatre grups de treball, hi ha, per exemple, la proposta de les joves artistes madrilenyes Julia Ramírez-Blanco i Paula García-Masedo. Presenten Archivo, un recull de fotografies que van des del darrer terç del segle XIX i fins als anys 70 del XX al voltant de la idea del retorn idíl·lic a la natura. “Hi ha imatges recurrents com ara nusos com a símbol de llibertat, exposicions al sol i al mar, cabanes, fusió amb les flors, o bé el cercle com a símbol d’igualtat”, exposa Ramírez-Blanco. Tanmateix, la jove creadora assenyala que en tots aquests moviments d’inspiració rousseauniana hi ha una pila de contradiccions: “molts cauen en estructures patriarcals, la majoria de comunitats són blanques i per instal·lar-se en el territori potser han hagut d’expulsar els autòctons, com va passar amb els indis al parc de Yosemite”.
