Som més que cicatrius

Les cicatrius estan vistes com a perilloses i lletges. Com si les haguessis d'amagar i sentir-te'n avergonyit. Sophie Mayenne treballa per canviar aquesta percepció amb Behind the Scars, un projecte fotogràfic que retrata persones que en tenen i que n'expliquen el motiu. Són elles, normalment dones, les qui han hagut de plantar cara als prejudicis, sentint-se tantes vegades insegures i vulnerables. Però és ara, davant la càmera, que ens ensenyen la seva fortalesa: com han après a acceptar les cicatrius, a conviure-hi i a estimar-les. 

 

2. Les meves cicatrius són d'un incendi relacionat amb abús domèstic. Em vaig cremar quan tenia 29 anys, i ha estat un viatge difícil de gestionar. La comoditat que tinc amb les meves cicatrius és la clau per ser qui soc ara. Són la joia més preuada i costosa que tinc. He sobreviscut, i fer-me aquesta fotografia mostrant les meves cicatrius potser pot ajudar algú altre. 

3. El 1997, quan tenia 7 anys, vaig sobreviure a una explosió de gas. M'han sotmès a 27 cirurgies reconstructives. Sempre he estat còmoda amb les meves cicatrius, per a mi són boniques i expliquen diferents històries. Són especials. 

4. Quan tenia 14 anys vaig salvar un cavall que es deia Fly, i me'n vaig enamorar immediatament. Un matí, mentre alimentava cavalls al camp, en Fly en va intentar fer fora un altre però em va tocar a mi, a la cara. Al principi em vaig quedar en xoc, era petita i estava sola al camp, tota plena de sang. Tot i així, després d'alguns viatges a l'hospital, la cicatriu és només una part més de la meva cara. Ara fa quatre anys que em va passar això, la cicatriu ha creat una adhesió a l'os de la meva galta i per això es nota. Encara que tingués l'oportunitat d'esborrar-la, mai ho faria. No crec que la bellesa hagi de ser simètrica!

5. Quan era petita, vaig tombar una tassa de te bullint al taulell. Em vaig cremar l'espatlla i el pit esquerre i l'estómac. Les meves cicatrius han estat amb mi des que duia onze mesos de vida al món, això és tot el que sé. Ni tan sols recordo el meu cos sense cicatrius. En els dies que em sento segura dic que "només és una cicatriu". Tothom té alguna cicatriu. És clar que he tingut dies dolents. Però només quan em trobo una cara nova i em mira amb fàstic, és quan penso: "Ostres, tinc alguna cosa estranya?" I després recordo "la cicatriu, vaja". És una part de mi, però només és una cicatriu. 

6. Vaig començar a fer-me mal quan tenia 13 anys i he tingut dificultats amb això des de llavors. El problema amb l'autolesió és que cada vegada és pitjor i t'acabes fent més i més mal. Fins i tot més del que et pensaves que era possible abans que comencessis. Realment és una addicció i arribes a un punt en què els cirurgians et diuen que la cirurgia plàstica ja no pot millorar les cicatrius. L'única cosa que pots fer és estimar-les i així, a poc a poc, totes aquelles connexions negatives que les acompanyen aniran desapareixent, juntament amb el dolor. Les meves cicatrius expliquen la meva història, i mai deixaré que les opinions o pensaments dels altres ho canviïn. 

7. Tinc aquesta cicatriu perquè una aranya em va picar mentre estava en un viatge a l'Índia. Després que em piqués, només vaig tenir la sensació de formigueig, però no hi havia ferida. La picada va passar a ser un abscés i vaig necessitar cirurgia quan vaig tornar al Regne Unit. La ferida era de sis centímetres de profunditat i tres de llargada. 

8. Vaig néixer sense els dos radis. Quan tenia un any em van fer la primera cirurgia a la mà dreta. Un any més tard els metges van decidir operar-me l'esquerra. La primera operació va anar bé, però durant la segona hi va haver complicacions. Els metges no sabien que els ossos de la meva mà esquerra eren diferents dels de la mà dreta. Quan tenia 15 anys vaig notar que hi havia alguna cosa que anava malament en el meu canell esquerre. Vaig haver de tornar a operar-me. La malaltia es diu hemimèlia, i un cas com el meu passa a una de cada cent mil persones. Sempre he tingut problemes amb les meves cicatrius, no puc acceptar-me per culpa d'elles i altres persones tampoc ho han fet. Ara penso que són el que soc. Finalment, puc sentir que no les he d'amagar, que són el meu jo real. 

9. Quan tenia 14 anys estava jugant amb una pistola. És per això que estaré tota la meva vida en una cadira de rodes. Però, malgrat el que penseu, mai he trobat cap motiu per sentir-me una víctima. Les meves cicatrius físiques i espirituals em van fer créixer més forta i empoderada. Jo volia ser jugadora de tenis, i això és el que soc. Volia ser model, i endevineu-ho... Soc model. Treballo a la indústria de la moda representant persones amb limitacions però no limitades. Estimem, lluitem, guanyem, perdem. Som reals i la meva història ajuda a veure com de boniques som. Amb totes les cicatrius incloses. 

10. Em van diagnosticar escoliosi quan tenia 9 anys. En aquell moment ja era severa, amb una corba de 40 graus. Sabia, quan vaig sortir de la consulta, que mai no podria ser el que volia ser, una ballarina. Des que m'ho van diagnosticar, ha estat difícil que qualsevol professora de ballet me'n volgués ensenyar. La meva esquena ha empitjorat, tenint 60 graus al final.

Em van fer una fusió vertebral quan tenia 13 anys. Vaig tenir la sort de poder anar a una escola de ball quan en tenia 15. Allà els professors van veure el meu amor pel ballet i, en comptes de centrar-se en la meva columna vertebral, es van centrar en aquesta estima. Estic molt agraïda d'anar a una universitat d'arts escèniques on els meus professors em tracten igual, i em veuen com una persona apassionada i no com una discapacitada. Després de sis anys encara no em sento com si fos jo, però he de recordar que si no hagués acceptat la cirurgia, ara estaria en una cadira de rodes. 

11. Els últims mesos han estat difícils perquè la meva pell ha empitjorat molt. Des dels 18 mesos, quan em van detectar epidermòlisi, fins a principis d'aquest, he pogut viure una vida gairebé normal malgrat la malaltia: les cures eren fàcils i ho podia amagar. Però a principis d'aquest any ha començat a empitjorar molt i ara no puc fer les mateixes coses d'abans. No tinc gaire confiança ni autoestima. Una bona part del dia estic o curant-me la pell o patint-ne el dolor. Però ara més que mai he de recordar que soc la mateixa. Que continuo sent bonica i que aquesta malaltia que tindré tota la vida no em defineix. Serà una gran part de la meva vida però no me la prendrà. Aquesta malaltia és estranya i hi ha molt poca consciència. El finançament per a la recerca és tan reduït que, possiblement, mai em curaré. Però per molt que això sigui així, espero que les pròximes generacions tinguin accés a tractaments.

12. El meu tumor em va canviar la vida de moltes maneres. Tenia la mida d'un gra de raïm, i l'operació amb què me'l van treure em va donar una confiança incondicional. El 2012 em van diagnosticar un limfoma. Però el problema no va ser el càncer, sinó el descobriment d'un tumor enorme. Era benigne, però molt gros. Estava al costat del meu fetge, envoltat d'un munt de nervis i de l'artèria principal de la meva cama. La cirurgia va durar 5 hores. M'estimarà el meu xicot, em trobarà atractiva? Vaig aprendre a estimar-me molt. Va ser un viatge total d'acceptació. El meu increïble cos no m'ha fallat encara, així que, qui soc jo per no estimar-lo si m'ha mantingut viva? El missatge és senzill: tenim un bonic vaixell per dur-hi la nostra ànima, que treballa amb molta dificultat per donar-nos suport cada dia. L'amor que tinc pel meu cos és insuperable. Soc una noia molt afortunada. 

13. M'he convertit en una dona forta i independent per la meva mare i pel que va passar. Ha estat tot un viatge. Tenia 5 mesos, estava dormint la migdiada. Hi va haver un foc i vaig perdre dos dits. Vaig trigar un any a recuperar-me i vint-i-cinc anys a acceptar-ho. Sé què són aquelles mirades, aquells xiuxiueigs o allò d'haver de donar l'altra mà. Però la meva mare va empènyer una lluitadora que ara no té por de qui és. Encara que a vegades em fa mal quan la moc, i que la lluita mental per acceptar-ho del tot no ha acabat, ja no l'amago.

14. El meu cos està ple de cicatrius. Durant molt temps ha estat un camp de batalla. La meva relació amb ell i amb les cicatrius no ha estat fàcil. Des que he anat creixent m'importa menys el que la gent pensi de mi. He aconseguit veure el meu cos com un regal preciós: és només meu, m'ha ensenyat coses que ningú m'ha ensenyat mail, és resilient i bonic. El meu cos i jo ara som un exèrcit i les meves cicatrius, un record de la meva fortalesa.