Fins al 25 de maig, l’Espai Isern Dalmau de la Fundació Lluís Coromina obre les portes a la instal·lació artística La Cronometradora, de Stella Rahola Matutes. Aquesta exposició, molt conceptual, explora la relació entre els éssers humans i un recurs que, si bé ens és fonamental, també és escàs: l’aigua.
Rahola va guanyar la primera edició de la Biennal d’Arts Visuals Ricard Camí, coorganitzada per la Fundació Antigues Caixes Catalanes, la Fundació Lluís Coromina i Bonart Cultural, amb Ufana (II), projecte que derivaria en La Cronometradora. L’objectiu d’aquesta biennal és promoure l’art de temàtica social i fet per artistes catalans o bé residents a Catalunya. En el cas d’aquesta primera edició, el tema proposat era el canvi climàtic.
L’escassetat de l’aigua, una necessitat real, ens implica perquè no només en som dependents, sinó també responsables; les accions humanes han tingut i tenen efectes irreversibles sobre aquest recurs. Per tot això, Rahola s’anima a crear imaginaris, ecoficcions, que permetin pensar maneres de tenir aigua en situacions d’emergència.
L’exposició s’ordena en tres parts: primerament, trobem l’artefacte que agafa aigua d’una aixeta i la passa, a través d’un tub de làtex, pel terra de l’Espai Isern Dalmau. L’aigua corre per una sèrie de compartiments de vidre de borosilicat rebutjat –un element molt present a les obres de Rahola– i, finalment, es torna potable. Els visitants poden prendre’n un glop, tot passant a formar part de La Cronometradora, i també tenen un formulari obert on poden anotar el que han sentit en beure’n.
Mentre que les respostes d’aquest formulari mostren el coneixement dels visitants, basat en l’experiència quotidiana, també hi ha una part de coneixement científic: l’aigua que ha passat per tot el recorregut es porta a un laboratori i s’analitza periòdicament per esbrinar quin és el grau d’èxit o fracàs d’aquest sistema de potabilització. L’exposició culmina amb un vídeo en dos canals, titulat 300 segons –el temps que triga el cos en processar l’aigua–, en què unes imatges de pel·lícula analògica han sigut destruïdes i reconstruïdes utilitzant els mateixos materials –sorres, àrids i aigua– que a la part inicial de l’exposició.
Stella Rahola compta amb una trajectòria llarga que l’ha dut a exposar a llocs com el Pavelló Mies Van Der Rohe, amb Beautiful Failures (2021), o el Museu Can Framis, amb L’Habitació de les Desateses (2021), després d’estudiar a l’ETSAB (UPC) Barcelona i la Goldsmiths University of London. Actualment imparteix classe a Elisava i és artista resident a Hangar.
