A la història de la moda, associem la desconstrucció a noms com el de Martin Margiela o Rei Kawakubo. Què passaria si n’expandíssim el relat per incloure-hi el de Rosa Fabre (1886-1971), una hortolana del Rosselló que es va fer un vestit a partir de retalls de roba que altres havien desestimat? El vestit de Fabre es troba a la nova exposició del Museu de la Vida Rural, Tros de dona, que expandeix el relat històric per expandir el present.
Probablement, Rosa Fabre, que provenia d’una família pagesa pobra, mai hauria imaginat que el seu vestit acabaria en un museu. La peça prové d’una associació de patrimoni agrícola que hi ha a Elna. “La pobresa no treu la dignitat de les persones”, reflexiona la comissària de l’exposició, Anna Maria Andevert. El vestit és representatiu del que trobem a la mostra: l’exercici de fer visible el que, per raons polítiques, ha estat invisible; l’exercici de posar al centre les tasques reproductives a les quals les dones han sigut relegades tradicionalment i encara avui. Perquè tot i que és una exposició que parla sobre història, també parla del nostre temps.
El vestit de Fabre és representatiu dels dos vessants de l’exposició: l’històric i l’artístic. Hi trobem objectes que ens expliquen les vides de les dones de la Conca de Barberà, però també obres d’artistes com María Ruido o de la fotoperiodista Joana Biarnés, que no només va retratar les dones de la ciutat. Objectes i obres d’art s’entreteixeixen en un recorregut que va des de començaments del segle XX fins a l’actualitat i que avança a través de quatre àmbits: la casa, el carrer, el cos i la terra.
Quan entrem a la primera sala de l’exposició, els ulls ràpidament se’ns en van cap a dos gravats que pengen de la paret. Mostren flors, plantes, pètals i fulles dibuixats detalladament, amalgamant-se, brotant... El floriment d’aquests motius vegetals contrasta amb el moble que es troba a sota: una calaixera, la pura domesticitat. Passem de l’obertura de la naturalesa al confinament dins de casa. Parlem d’art, però també del que ha estat la història de les dones fins fa ben poc. L’autora d’aquests gravats és Teresa Bauzá Navarro, de qui la comissària comenta que “tothom coneixia el seu marit, però no tothom la coneixia a ella.”
Una cosa similar li va passar a una altra de les protagonistes de l’exposició, Katia Acín: “Va quedar eclipsada per la figura del seu pare.” S’hi presenten cinc gravats de la seva sèrie Gran mujer. Són retrats de dones en edats no productives; cossos que han estat invisibles fins que artistes com Acín han decidit comprometre’s amb la seva representació. Són gravats de traç molt simple, directe; el negre del fons contrasta fortament amb el blanc de les línies que ressegueixen cames, ventres, pits... La senzillesa dels gravats d’Acín està als antípodes del recargolament de les flors de Bauzá. “Volíem recuperar aquestes dues artistes. Els fills i nets de Bauzá estan pletòrics que l’obra de l’àvia estigui aquí.”
Retrobem el cos femení en una escultura de Beatrice Bizot, Femme-clés. Un tors cobert de claus, per indicar que el que fins ara ens ha faltat per obrir noves portes és la veu de la meitat de la humanitat. Al voltant d’aquesta escultura s'hi han disposat unes cadires en què el visitant pot seure. “Parlar és transformador, catàrtic”, diu Andevert.
Per confegir aquesta exposició, no tan sols s’ha acudit al fons del Museu, sinó que també s’ha conversat amb una quarantena de dones del territori; han explicat les seves històries, tot desmentint el mite que deia que les dones que van créixer amb el franquisme preferirien romandre en el silenci.
A més del gravat i de l’escultura, hi ha videoart. L’artista Mercedes Pimiento ens proposa la visió del Monte Athos, una muntanya habitada per monjos al nord de Grècia que encara a dia d’avui té vetada l’entrada a les dones –i, de fet, a tot animal femella. María Ruido, al videoart Mater Amatísima, recupera el mediàtic cas d’Asunta Basterra, la nena assassinada pels seus propis pares. Tot i que els dos van ser responsables del crim, l’opinió pública s’acarnissà amb la mare. "Quan vam contactar amb María Ruido, es va mostrar satisfeta perquè amb aquesta exposició la féssim sortir dels circuits artístics habituals", comenta la comissària, i aquesta és una de les virtuts principals de l'exposició: situar les obres d'art en un discurs que en reveli l'efecte polític, més enllà de l'estètic.
Les sales de l’exposició estan separades per una sèrie de murs en què la tradició i la modernitat es conjuguen. En aquests murs hi ha, d’una banda, figures femenines del pessebrista Josep Traité i Compte, una presència indiscutible de la col·lecció permanent del Museu. D’altra banda, hi ha una sèrie de fotografies de l’arxiu històric del Museu que han sigut intervingudes per l’artista Mònica Galera; els ha brodat en punt de nus al damunt, amb un vermell furient que destaca sobre el blanc i negre de les imatges.
Sovint, fem elogis de la quotidianitat tot oblidant que l’esfera domèstica és en la que històricament les dones han sigut tancades. La llar no només és un refugi, també pot ser una presó. Potser no es tractaria tant de reivindicar les tasques reproductives en abstracte com de reconèixer qui i per què les ha fet; veure d’on venim per comprendre amb més claredat on volem anar.
En aquest sentit, Tros de dona és una exposició exitosa, perquè il·lumina el paper de les dones al llarg del segle XX fins a l'actualitat de maneres molt diverses: ens descobreix els gravats de Bauzá Navarro i de Katia Acín, però també posa en valor una peça com la de l'hortolana Rosa Fabre, desdibuixant els límits entre el que considerem art i el que no. Tanmateix, relaciona obres d'artistes contemporànies com les peces audiovisuals de Mercedes Pimiento i María Ruido o les intervencions de Mònica Galera. De fet, entre unes obres i les altres no s'hi nota tant una ruptura generacional com una voluntat de diàleg. Si les obres d'art escoltessin i parlessin, seurien al voltant de l'escultura de Bizot i, tot compartint experiències sobre el passat i sobre ara, descobririen la multiplicitat del que vol dir ser dona.
Tros de dona
Fins al 4 de febrer de 2024, al Museu de la Vida Rural.
Comissariada per Anna M. Andevert, posa en diàleg obres d'art contemporani i obres del fons del Museu i pregunta on són les dones en el relat del món rural.
