L'escriptor i periodista Amos Oz va néixer a Jerusalem el 4 de maig de 1939 i va morir el 28 de desembre de 2018. Era un militant del pacifisme. Llegim 14 fragments d'una conferència seva publicada en el llibre Contra el fanatismo (Siruela).
Foto: Facebook Amos Oz
1. Com podem curar un fanàtic? Perseguir-ne un grapat per les muntanyes d'Afganistan és una cosa. Lluitar contra el fanatisme, una altra molt diferent.
2. El fanatisme és més vell que l'islam, que el cristianisme, que el judaisme. És més vell que qualsevol estat, govern o sistema polític. És més vell que qualsevol ideologia o credo del món. Desgraciadament, el fanatisme és un component sempre present a la naturalesa humana, un gen del mal, per anomenar-lo d'alguna manera. La gent que ha fet volar clíniques on es practicaven avortaments als Estats Units, els que cremaven sinagogues i mesquites a Alemanya només es diferencien de Bin Laden en la magnitud però no en la naturalesa dels seus crims.
3. La llavor del fanatisme sempre brota en adoptar una actitud de superioritat moral que impedeix arribar a un acord.
4. El novel·lista israelià Sammy Michael una vegada va tenir una experiència, que de tant en tant la tenim tots, d'anar en taxi durant força estona per la ciutat amb un conductor que li anava fent la típica conferència sobre com d'important és per nosaltres, els jueus, matar els àrabs. Sammy l'escoltava i, en comptes de cridar-li: «Quin home més terrible que és, vostè! És nazi o feixista?», va decidir prendre-s'ho d'una altra manera i li va preguntar: «I qui creu vostè que hauria de matar tots els àrabs?»
5. El taxista va dir: «Què vol dir? Nosaltres! Els jueus israelians! Hem de fer-ho! No hi ha una altra opció. I si no, miri el que ens estan fent cada dia!». «Però qui pensa exactament que hauria de fer aquesta feina? La policia? O potser l'exèrcit? El cos de bombers o els equips mèdics? Qui ho hauria de fer?» El taxista es va rascar el cap i va dir: «Penso que ens ho hauríem de dividir a parts iguals entre cadascú de nosaltres, cadascú n'hauria de matar alguns». I Sammy Michael, encara amb el mateix joc, va dir: «D'acord, suposi que a vostè li toca un barri residencial a la seva ciutat natal de Haifa i truca a cada porta o timbre i diu: "Disculpi, senyor, o disculpi, senyora. No serà vostè àrab per casualitat?" I si la resposta és afirmativa, dispara. Quan acaba i es disposa a anar-se'n a casa, sent en alguna part del quart pis del bloc com plora un nadó que acaba de néixer. Tornaria per disparar el nadó? Sí o no?» Es va produir un moment de silenci i el taxista va dir a Sammy: «Sap, vostè és molt cruel».
6. És una història molt significativa, perquè hi ha alguna cosa en la naturalesa del fanàtic que és essencialment sentimental i al mateix temps mancada d'imaginació. I, a vegades, mantinc l'esperança –per descomptat, molt limitada– que injectant una mica d'imaginació en alguns potser els ajudem a reduir el fanàtic que porten a dins i a sentir-se incòmodes.
7. La urgència de «pertànyer a» i el desig de fer que tots els altres «pertanyin a» pot constituir perfectament les formes del fanatisme més àmpliament difoses. [...] L'essència del fanatisme està en el desig d'obligar els altres a canviar.
8. El fanatisme –crec– comença a casa. Precisament per la urgència tan comuna de canviar un ésser estimat pel seu propi bé. [...] Comença per la urgència de dir a un fill: «Has de ser com jo, no com la teva mare» o «Has de ser com jo, no com el teu pare» o «Per favor, sigues molt diferent dels dos». O quan els cònjuges es diuen entre ells: «Has de canviar, has de fer-te com jo o, en cas contrari, aquest matrimoni no funcionarà». Amb freqüència, comença per la urgència de viure la vida a través de la vida de l'altre.
10. El poeta israelià Yehuda Amijau expressa tot això millor del que jo podria fer-ho quan diu: «On tenim raó no hi poden créixer flors».
11. El sentit de l'humor és un gran remei. Mai a la vida he vist un fanàtic amb sentit de l'humor. Ni he vist que una persona amb sentit de l'humor es convertís en un fanàtic, a no ser que ell o ella hagués perdut el sentit de l'humor. Amb freqüència, els fanàtics són molt sarcàstics i alguns tenen un sarcasme molt sagaç, però gens d'humor. Tenir sentit de l'humor implica tenir habilitat per riure's d'un mateix. El relativisme és l'habilitat de veure't tal com els altres et veuen, d'adonar-te que, per molta raó que un senti que té i per molt terriblement equivocats que estiguin els altres, en l'assumpte hi ha cert aspecte que sempre té el seu toc de gràcia. Com més raó té un més graciós es torna.
12. L'habilitat d'existir en situacions amb final obert, fins i tot d'aprendre a gaudir d'aquestes situacions, i a gaudir de la diversitat, també pot ajudar.
13. Si pogués comprimir el sentit de l’humor en càpsules i després persuadir poblacions senceres perquè se les empassessin, immunitzant així el món contra el fanatisme, potser accediria al Nobel de medicina abans que al de literatura. Però, compte. La mateixa idea de fer que els altres s’empassin les meves píndoles pel seu bé està lleugerament contaminada de fanatisme. El fanatisme és més contagiós que qualsevol virus. Es pot contraure el fanatisme fins i tot en intentar vèncer-lo o combatre’l.
14. No puc deixar de pensar tot sovint que, amb una lleu modificació dels meus gens o de les circumstàncies dels meus pares, podria ser ell o ella, podria ser un habitant de la riba occidental, podria ser un extremista ultraortodox, podria ser un jueu oriental d'un país del tercer món, podria ser algú diferent. Podria ser un dels meus enemics.
Una de les xerrades d'Amos Oz:
