Les porteres contra certs «intel·lectuals»

Vint-i-cinc anys després de la mort de Montserrat Roig, com a homenatge i reivindicació d'una autora necessària, recuperem cada setmana un article de l'escriptora, il·lustrat per Cristina Losantos.
 
Un bon dia van arribar a Catalunya dos mil tres-cents intel·lectuals. Eren gent culta i preparada, cosmopolita, coneixi­en diverses llengües i sentien una gran curiositat pel món on vivien.
 
Però aquests intel·lectuals pertanyien a una cultura en vies d’extinció. No tenien premsa, ni ràdio, ni televisió. Parlaven una llengua, la castellana, que s’estava morint, si deixem de banda alguns indígenes dispersos en unes ter­res àrides i on no hi plou mai. Aquests dos mil tres-cents intel·lectuals, doncs, van anar a raure a Catalunya, un país clos en ell mateix però superpoderós, on només ensenya­ven en català a les escoles, on tota la premsa i els mitjans de comunicació eren en aquesta llengua. Els intel·lectuals es van trobar amb la primera sorpresa: en travessar el riu Ebre, els esperaven els Mossos d’Esquadra, els quals els obligaren, si volien entrar a Catalunya, a pronunciar sen­se error ni entrebancs allò de “setze jutges d’un jutjat...”. Els dos mil tres-cents intel·lectuals superaren la prova, però notaren una petita escletxa dins el seu cervell: els científics ho diagnosticaren com diglòssia. Els digueren, també, que a Catalunya això de parlar en català era sinò­nim de parlar en cristià.
 
Desesperats, aquests dos mil tres-cents intel·lectuals, de reconeguda anomenada arreu del món, van començar a formar petits grups clandestins per a defensar la seva mal­tractada llengua. Esparverats, van adonar-se que cap peri­òdic de Catalunya no els donava cabuda, que cap ràdio no els cridava per entrevistar-los, que cap director d’escola o d’institut no els volia donar feina. Van començar a morir-se de gana mentre els col·legues que ensenyaven en català vi­vien com uns déus, voltats de pells i tot fent olor de Chanel.
 
Amb aquestes, van escriure un patètic manifest on mos­traven una gran preocupació davant de la liquidació de la seva llengua. I era un manifest escrit amb l’altruisme i la generositat de tot intel·lectual que té una ètica. És clar que no se’ls va ocórrer d’escriure un manifest en defensa de la Constitució, de la democràcia i de la llibertat, perquè eren uns moments en què aquestes tres coses no perillaven, sinó que eren ben sòlides, tothom hi creia, eren cosa feta.
 
I així fou com Catalunya es convertí en el país occiden­tal amb més intel·lectuals per metre quadrat i, alhora, un exemple de repressió i persecució. La llengua catalana va fer desaparèixer la castellana i s’inventà unes noves cambres de gas. Aquests intel·lectuals hi entraven tot cantant El vi­rolai i amb un sabó de la casa Puig a la mà.
 
Aquest manifest ha estat trobat per uns historiadors que avui habiten al planeta Mart i, gràcies a la informació que aporten aquests intel·lectuals, els nous científics han pogut fer-se una idea ben justa i versemblant de com era la Catalunya de 1981.
 
La veritat sempre torna a resplendir, com deia aquell. La llàstima és que els amos de les paraules sempre són els mateixos. I també, com deia Espriu, “Talli qui talli el baca­llà, una sempre es queda de portera”.
 
Que cadascú en tregui la lliçó que vulgui. Així sia.
 

   

Article inclòs en el llibre
Montserrat Roig
Diari d'uns anys (1975-1981)