La Remei té més de quaranta anys, està casada i té un fill, treballa moltes hores a l’hospital i està absorbida per la vida domèstica i professional. La seva germana Marga, una mica més jove, és tot el contrari: soltera i sense cap projecte vital ni professional que la lligui, té la sensació que li ha passat la joventut sense adonar-se’n i encara busca el seu lloc al món. I la mare de totes dues, l’Erne, ja fa més de quinze anys que va instal·lar-se a Itàlia i ha construït una vida nova allà, deixant enrere la vida al poble i les seves dues filles, que no l’hi perdonen. Però quan la Remei arrossega la Marga fins al cor de la Toscana perquè necessita un refugi, i unes quantes solucions, aquestes tres dones distanciades i diferents, amb aspiracions i experiències tan dispars, hauran d’aprendre a entendre’s i a comunicar-se, i lluitaran per retrobar-se després que es desveli un secret familiar que va marcar definitivament la vida de totes tres. Maria Climent, autora de les basorèxies de Catorze, publica la seva segona novel·la, A casa teníem un himne (L'Altra Editorial), on explora els secrets familiars, les tries vitals i les oportunitats perdudes.
Us n'oferim l'inici i en sortegem quatre exemplars. Per participar-hi teniu diverses opcions. La primera, per les xarxes socials: a través d'aquest post d'Instagram, Facebook o Twitter, on caldrà que etiquetis l'amic, el familiar, la persona a qui trobes que li agradaria aquest llibre (i si guanyes, els dos el rebreu a casa); i la segona, apuntant el vostre mail a l'opció que us oferim al final de la peça. Com més mètodes de participació utilitzeu, més possiblitats tindreu de guanyar. Anunciarem els afortunats el dimarts 12 de setembre.
Quan jo vaig nàixer, ma mare no parlava. No va començar a parlar fins que vaig tenir set anys. Me’n recordo. Suposo que vaig aprendre a parlar gràcies a tota l’altra gent que em torcava els mocs: mon pare, ma germana gran, ma iaia, les veïnes i les mestres de l’escola. Me feia besets (no gaires, tampoc és que fora la més amorosa del poble) i me cuidava igual, l’únic que dir, no deia res.
La història és una mica enrevessada però l’explicaré igualment. Ma mare tenia singlot crònic. No d’una manera agressiva (suposo que si hagués estat així, s’hauria acabat tirant daltabaix del terrat) sinó que anava fent un singlot cada vint, trenta minuts. Una cosa molesta però suportable, tenint en compte que no es va arribar a suïcidar mai mentre li va durar, cosa de vint anys. La qüestió és que a l’hospital on treballava (ves per on era metge internista) tots els seus companys volien estudiar-la perquè, pel que es veu, tenir singlot crònic és una cosa molt poc freqüent.
–Me volen posar una càmera gola avall a vore si es troben lo singlot amb una pancarta que digue estic aquí, traieu-me. La porten clara.
Total, que mentre no es deixava estudiar això del singlot, els companys van provar maneres i maneres de treure-l’hi pels mètodes pagans, consistents a beure un got d’aigua cap per avall, beure un got d’aigua del dret però fent glopets molt menudets, fer pressió a l’artèria a l’altura del canell durant uns minuts, preguntar què has sopat i què has dinat i què has esmorzat ¿i ahir per sopar? ¿I per dinar? Fins a la histèria sideral.
Però el seu mètode preferit per intentar fer marxar el singlot de ma mare era espantar-la. Era una xalera, es veu. Primer usaven el típic «uh» sobtat pel darrere. Després la cosa va acabar degenerant a amagar-se sota la taula o dins l’armari de la seva consulta i aparèixer quan menys s’ho esperava.
Es veu que un dia, expliquen que de tardor, després d’un d’aquests esglais que li fotien els pocavergonyes de l’hospital per mirar de fer-li passar el singlot, es va quedar muda. Es va girar cap a ells de molt mala folla, va obrir la boca una mica com si anés a dir alguna cosa, però no ho va acabar de fer. La va tancar sense dir ni piu i va continuar així, sense parlar, durant nou anys i dos mesos. Ma germana tenia cinc anys, quan ma mare va callar. Dos anys després d’aquell dia vaig nàixer jo.
El cas és que li va passar el singlot, segurament de no parlar, per una qüestió de respiració i de fer anar el diafragma diferent com a conseqüència, però evidentment que la versió populista es vanagloriava d’haver-li tret el singlot d’un ensurt, i considerava que haver-se quedat muda era només un dany col·lateral.
Tenia vint-i-vuit anys, llavors, ma mare. Havia tingut ma germana mentre estudiava per al MIR. Havia de fer la residència a Barcelona, així ho volien mons iaios, que eren de Tortosa i de bona família, i de fet va traure prou nota per entrar al Clínic a fer cirurgia (que en realitat era la vocació de mon iaio, que també era metge, tot i que metge generalista). Però es va quedar embarassada l’estiu després d’acabar sisè de Medicina «del desgraciat de ton pare», que és com s’hi referia mon iaio matern, que a part de ser de bona família també era classista i de missa. I s’hi va haver de casar i quedar-se prop de casa, i així és com es van acabar les ínfules urbanites de ma mare i qui sap si no també l’alegria sencera, perquè jo contenta contenta no l’he vista mai. Ningú entenia, de fet, per l’explosió de quina estrella una parella com la que constituïen ma mare i mon pare s’havia començat a formar. Si pertanyien a dos sistemes solars diferents.
A ma mare li va agafar el singlot arran d’una operació que li van fer de menudeta perquè tenia el septe nasal desviat. Tenia vuit anys i roncava més que son iaio Cosme, que vivia amb ells, cosa que son pare no va dubtar a fer erradicar. Quan va recuperar-se de la intervenció va començar a respirar pel nas i, amb aquella mena de borratxera d’oxigen, li venia un singlot cada vint, trenta minuts, ja us dic. I li va durar fins al dia que va deixar de parlar, vint anys després.
No us penseu que es van separar, a casa, mons pares, quan ma mare va deixar de parlar, no. Mon pare treballava al camp, i el fet que un dia al tardet, en arribar a casa es trobés ma mare a la taula de la cuina amb un cartell que li anunciava «he perdut lo parlar» no el va acabar de pertorbar. «De més grosses n’hai vist», replicava ell quan ho comentava amb algú del poble, això que li havia passat a la seua dona. Que, francament, no sé quines de més grosses en devia haver vist, mon pare; no és que en posés mai cap exemple, d’una de més grossa que ma mare hagués perdut la parla. Ja m’explicaràs. Es veu que van estar un any sencer que a Arnes no es va parlar de res més. Segons mon pare, si hagués baixat un extraterrestre i s’hagués demanat un Soberano al bar del casal no se n’hauria parlat més. I quan se la va veure embarassada (de mi, en aquest cas) pels carrers del poble, deixa’t estar, també. «Pos si no parla! Ara, que per nyigo-nyigo no cal parlar!».
M’explica ma germana que, a casa, la nova situació es va agafar com si ma mare s’hagués fet un canvi de look, o com si s’hagués quedat coixeta o com si de sobte s’hagués passat a votar les dretes. Es va tractar com un canvi d’estat, en certa manera: ara porta els cabells curts, ara coixeja, o s’ha tornat del PP, una cosa així. Ara l’Erne no parla. Què hi farem.
¿Com mos hem de separar, per això?, deia mon pare quan algú l’hi insinuava. Com si el tema de la comunicació fos una qüestió totalment secundària en una relació, o tot al contrari. Tot i que jo, aquestes coses, les vaig pensar més de gran. Llavors tot em semblava normal, com a mon pare. ¿No parla? Doncs que no parli.
Mudeses a banda, a casa teníem un himne. Se’m va acudir a mi. Teníem un himne i el cantàvem si el moment ho requeria.
© Maria Climent Huguet, 2023
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
