«Vaig dur-me als llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena [...] I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray […], m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la.»
Marcel Proust.
L’olor de puro del meu avi quan miràvem el Barça al Camp Nou. La farigola fumejant en una cassola que la meva besàvia deixava, embolicada amb un drap, sobre el radiador. El taronja mandarina de les lantanes que hi havia a la casa de l’hort. Quan per la finestra del menjador vaig veure el rei negre i em va mirar somrient. El bastonet de pa que ratava molta estona. Quan vaig guanyar un premi del circ i un home va obrir una furgoneta i em va dir: Tria el joguet que més t’agradi. Els grumolls del Cola-cao a la llet. Les abelles que es van quedar atrapades dins del pal de l'estenedor que el meu pare va tapar amb ciment.
Al fons de mi, tinc un sac de records soterrats. Ves a saber quants n’hi ha, que dormen allà. Tot d’una, amb una olor, amb una cançó, mirant una porta, un tros d’herba, m’apareixen: no són pas escenes llargues, sinó una imatge quieta. Gairebé és com si algú m'ensenyés una foto de quan era petita que no sabia que existia. Per tant, és com si en mi dugués un misteri que, quan vol, m'obre la cortina del passat. I és ara, mentre passejo per l’exposició A la recerca del temps perdut, de la Fundació Vila Casas, que la memòria de Proust i Marsans remouen la meva.
Hi ha un rerefons interessantíssim: la memòria involuntària. Al narrador de La recerca el gust de la magdalena li fa revifar la tieta Leónie. I Marsans per dibuixar aquesta obra va fer el mateix: se'n va omplir i, sense encotillaments, va deixar que sortís el que hagués de sortir, com si així ell mateix s'entregués a la sorpresa. O, encara més: com si aquest deixar-se anar fos la condició per donar veu al seu jo ocult. En un plafó hi llegeixo: «La memòria involuntària testimonia la superioritat de l’instint sobre la intel·ligència i ens dona accés al món de l’inconscient perquè ressuscita el paradís perdut de la infantesa i adolescència.»
Podem fer trenta, cinquanta, vuitanta anys, però hi ha records que estan ben quiets. És fascinant: per què recordo com el meu avi tallava el pa amb el ganivet llarg de serres? Per què l'altre dia quan vaig veure una porta de roure em va aparèixer la imatge vivíssima de la meva besàvia? És com si els meus records no els triés jo, com si dins meu hi hagués algú que, assenyalant amb un dit, digués: aquest detall quedarà et fixat i el tornaràs a viure d'aquí molts anys. És a dir, no sabem si el que ara vivim ho oblidarem o no. Què sobreviu, entre la fullaraca dels dies? I alhora és bonic: la memòria és la caixa on es manté viu el que ja no hi és. I d'una forma física, perquè es grava pels ulls, pel tacte, pel nas, pel cos. Proust ho escrivia així: «Després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l’olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.»
Al CCCB fan una exposició del cervell on hi ha una cita de Proust que diu que el passat no és immòbil. És a dir, que té cames i ve i se'n va quan vol. L'altre dia hi vaig anar i en una sala preguntaven quin és el nostre primer record: la meva mà agafant una pedra per trencar un pinyó. Gairebé que us podria dir la llum que hi havia: clara, venia de la dreta. Però: un moment, va passar de veritat o m'ho inventat? Perquè prou que conec la distància que hi ha entre el que visc i el que recordo: jo mateixa he transformat un moment dolorós en un engany bonic, com si maquillar-ho fos una forma de fer-hi les paus. Truco al Ricard Solé, comissari de Cervell(s): Com funciona la memòria? «No està a les neurones sinó que s'escampa per diferents zones del cervell, per això un record pot venir acompanyat d’imatges, de paraules, d’escenes, d’emocions. Hi ha centres, com l’hipocamp, que són crucials per emmagatzemar records de forma permanent.» Hi ha diversos tipus de memòria? Perquè a la nit gairebé que he oblidat les que coses que he fet al dia. «Sí, hi ha la memòria a llarg i a curt termini, i també hi ha la que té a veure en anar en bicicleta, que no requereix que el globul frontal, que és on es prenen decisions, faci res important; o la de treball: quan algú imparteix una classe, ha d'anar recordant una part del discurs, arribar a una conclusió, tot això demana que diverses parts del cervell es coordinin.»
I també hi ha una limitació, oi? Perquè no ho podem recordar tot. «Sí, i per això hi ha mecanismes com els somnis, que serveixen per fer neteja: reforcen vivències importants i eliminen estímuls diaris. Ho hem heretat de l’evolució: és important que no hi hagi informació confusa. I que els somnis siguin històries connectades té a veure amb què el mecanisme de neteja està en una ment narradora.» I què me’n dius, del primer record? «Moltes vegades el primer record va lligat a una emoció que sovint té a veure amb objectes. És impossible que algú recordi res del que li va passar abans dels tres anys. Estan esborrats, i això passa perquè al cervell als tres anys hi ha moltes revolucions: es completa l’hipocamp, que és on s'emmagatzemen els records, i hi ha un augment de circuits que esborren els altres circuits que mantenien els records anteriors. Desgraciadament, no podem recordar la primera vegada que ens vam posar drets.»
I la memòria falsa? «El neuròleg Oliver Sacks explicava que, durant la segona Guerra Mundial, hi va haver una nit en què bombardejaven Londres i va sortir a caminar pel carrer. Ho va publicar en un llibre, li va ensenyar al seu germà gran, i li va dir: "Tu mai vas estar allà, vaig ser jo qui hi va estar, t’ho vaig explicar en unes cartes". La memòria és plàstica i pot passar que, per haver vist una foto o perquè t'ho hagin explicat, estiguis convençut que has viscut el que no t'ha passat mai.» I què me’n diries, del gust de la magdalena de Proust? «Els records de la infantesa queden sepultats, però no oblidats, perquè l'emoció ha deixat una empremta molt gran. Hi ha records que, depenent de les etapes de la vida, tornen més freqüentment. I les olors tenen una capacitat evocadora important perquè és un instint molt primitiu: bona part del que va donar pas al còrtex del cervell va començar quan oloràvem per percebre l'ambient i sobreviure.» A vegades penso que el futur està fet de passat, perquè per imaginar què ens passarà partim del que hem viscut: «Sí, les mateixes àrees del cervell que construeixen memòries es fan servir per imaginar futurs.» I, per últim, què li va bé, al cervell? «Els llibres de paper, la neurociència ho ha demostrat: hi ha un abans i un després en el contacte amb les pàgines.»
Penjo, i penso en la idea Proust: «Si se’m donés prou temps com per dur a terme la meva obra, el primer que faria seria descriure-hi els homes com a ocupants d’un lloc enorme (encara que acabessin semblant uns éssers monstruosos), comparat amb el lloc tan restringit que se’ls reserva en l’espai, un lloc, al contrari, prolongat sense mesura [...] en el Temps.» Perquè el lloc més gran que ocupem és el temps, i per molt que ara estigui en aquesta exposició, ningú ho sap, però fa estona que remeno les golfes buscant una pista d'aquella nena que vaig ser.
Podeu visitar l'exposició A la recerca del temps perdut, comissariada per Glòria Farrés i Àlex Susanna, a la Fundació Vila Casas, fins al 15 de gener. I l'exposició Cervell(s), fins a l'11 de desembre, al CCCB.
Viena Edicions, en la traducció de Josep Maria Pinto, ha publicat A la recerca del temps perdut, l'obra que Proust va escriure entre 1908 i 1922 (any en què va morir). Cada volum traduït correspon a una meitat del volum original, de manera que els set francesos passen a ser-ne catorze en català.
