A les feines coincidim amb persones que, si no fos pel context laboral, no coneixeríem mai. Tot i que la majoria es limiten a exercir de companys de feina, alguns traspassen aquesta condició accidental i es converteixen en persones essencials. Si reviso els darrers anys de la meva vida, no puc fer altra cosa que sentir-me enormement afortunada: la vida laboral m’ha posat al costat de companys que s’han convertit en persones clau en la meva vida.
Sense cap mena de dubte, l’Àlex ha sigut una d’aquestes persones. La nostra amistat ha sigut intensa i ferma, una mica com ell, i amb cert regust d’antic, possiblement pels anys que ens separaven. I dic amb regust d’antic perquè ha sigut una amistat com les d’abans, sagrada, allunyada de la volatilitat de moltes de les relacions de la meva generació. No hem contemplat l’opció de desaparèixer o ser inconstants en la vida de l’altre en funció de les circumstàncies i, per tant, el vincle no ha deixat de créixer, fins i tot quan les forces han començat a fallar.
Aquests darrers mesos de malaltia, l’Àlex no ha deixat d’apropar-se. Hi ha sigut sempre, generosament i entregada, sobreposant-se al seu patiment per centrar-se en els altres. Tot i l’angoixa pel temps de descompte que li regalava la vida –deia que sentia l’espasa de Dàmocles penjant d’un fil sobre seu–, prioritzava trobar-nos, fins i tot conèixer el meu fill acabat de néixer. M’emocionava que ens volgués dedicar una part d’aquest temps tan preuat. Abans de la malaltia, havíem parlat moltes vegades de l’experiència de la paternitat. Insistia que els fills t’obliguen a tocar de peus a terra i et situen al món amb més consciència. «Sense ells, els fills, corres el risc d’enamorar-te de tu mateix i enfilar-te i enfilar-te, arriscant-te a viure entotsolat en tu mateix. Els fills t’obliguen a no ser el centre de la teva vida.»
Tot el temps que vam compartir –reunions de feina, trajectes amb taxi o dinars al restaurant de la cantonada– van ser d’una gran qualitat. L’Àlex era amant de la bona conversa i tots els temes, tant professionals com personals, mereixien el seu espai, el seu temps i la seva atenció plena. Els temes més diversos –la copa de vi que ens preníem, del taller de l’artista que acabàvem de visitar, de l’arquitectura romànica de Queralbs o el llibre que llegíem en aquell moment– s’enllaçaven entre ells de manera orgànica i natural per arribar, pràcticament sempre, a llocs més rics. El pessimisme mai era benvingut, en alguns moments fins i tot em desesperava el seu optimisme incessant davant de totes les adversitats. Quan, mig enfadada, li manifestava la meva desesperació, ell feia una petita pausa, em mirava fixament i reia fort. Mentre duraven els arguments, durava la fertilitat de la conversa.
Aquest nivell de comunicació, per mundana que sembli, és totalment excepcional. Amb poques persones s’arriba tan lluny amb el simple art de la conversa, amb poques persones s’arriba al moll de l’os tan de pressa i, el més difícil de tot, amb poques persones es materialitzen les idees i es converteixen –aquí la màgia de l’Àlex– en tangibles. Està bé enfilar-se idees amunt, però encara és millor saber com aterrar-les, com convertir-les en alguna cosa real, quelcom transitable. L’Àlex sabia traduir les idees en exposicions i perseverava fins a aconseguir-ho de manera incansable.
Quan, fa uns mesos, la malaltia va sentenciar-lo a mort, l’Àlex va entomar-ho de tal manera que els qui l’hem acompanyat no aconseguim pair-ho de l’admiració que ens ha generat. És com si ell, des del primer moment, hagués entès que l’última conversa important havia de tenir-la amb la mort i amb ningú altre. Sustentat pel seu optimisme incombustible, els visualitzo a tots dos asseguts en una mateixa taula, amb una copa de vi al davant, i l’Àlex desplegant els seus arguments per convèncer la interlocutora terrible que no era el seu moment, que havia de llegir i escriure molt més, encara. La conversa s’ha allargat uns mesos, fins que els arguments i les forces s’han esgotat. L’Àlex ha acabat entregant-se amb gran enteresa i sospito que fins i tot han gaudit de la conversa, s’han respectat i han acabat brindant per tot allò que ha viscut. Només algú que estima tant la vida és capaç de saber estimar, també, la mort.
