La Fundació Vila Casas repassa la trajectòria d’Antoni Llena, des de 1964 fins a l’actualitat, en unaexposició on l’artista presenta 500 dibuixos fets durant el confinament. Comissariada a quatre mans amb el director artístic de la fundació, Àlex Susanna, porta per títol En veu baixa i la fragilitat fa de fil conductor. Hi trobem obres poc vistes, maquetes per a escultures mai realitzades i un tòtem de fusta que s’escapça sorollosament cada certa estona. Recorrem la mostra al costat de Llena, que ens parla de les obres en tensió, de la mort, de l’encant dels materials i de la pedagogia.
L’exposició ens trasllada als seus inicis com a artista conceptual, amb una pintura feta amb pols de talc i les Bombolles dissecades dins de paper de cel·lofana. Què ens pot explicar d’aquell Llena?
Vaig pensar que seria ideal que la gent s’endugués pintura no només amb els ulls sinó amb els dits [Tàpies la va descobrir a la cel·la de Llena durant la Caputxinada i la va presentar als Salons de Maig]. La peça de les bombolles d’aire dissecades era per remarcar que l’afany de possessió ens portava al ridícul. Als anys 60, el mercat de l’art va prendre una direcció especulativa que em semblava perniciosa, i vaig decidir fer obres que gairebé no es podien comercialitzar.
Va ser en aquest moment que es va allunyar durant un bon temps de la pràctica de l’art? Per què?
Em vaig retirar de l’art conceptual, creia que l’art ha de néixer del cor, no del cap. Vaig viure moltes coses, entre d’altres l’estada de dos anys a Londres treballant com a rentaplats. Anava als museus gratuïts i això va ser la meva escola.
Ha treballat indistintament en el pla bidimensional i tridimensional, ha fet pintures amb paper, escultura, també fotografia. Diu que li agrada “treballar amb els ulls i les mans”.
El meu mitjà és més íntim, poc tècnic, busco que les coses tinguin ànima. Treballo amb les mans i els ulls, és una qüestió de naturalesa. Sempre he de tocar. El paper per a mi té un atractiu molt gran. Amb el dibuix pots esborrar, però tallar és irreversible, hi ha un abans i un després.
La sensació de fragilitat és una constant en la seva obra.
Recordo la primera vegada que va venir el Tàpies al meu estudi, amb el seu buf queien les meves obres… Tot és delicat, però violent: el maco, el lleig, el sublim, l’horrible, estan sempre en tensió.
El 2006 va engegar un projecte de dibuix diari que encara continua, la sèrie SOS: senyals de fum des d’un subsòl. Durant el confinament va fer els 500 que presenta sota el títol Noli me tangere. Hi percebem la tensió de què parla…
Em llevo d’hora, em poso a treballar aviat, disfruto. Faig un dibuix [a un cantó de full], i com si em traguessin una costella, faig l’altre al costat. Aquest maig he fet 80 dibuixos. Durant el confinament, treballava davant d’una paret cega, volia fer un gran mural com el teatre del món de Brueghel. Estan fets amb colors amables, i hi ha homenatges amagats als pintors que estimo, com Gianni Morandi, Blinky Palermo, Max Beckmann, Goya, Tàpies, Miró… Hi ha ulls que no tenen cara, peus sense cames, ferides amb connotacions sexuals, l’erotisme, que no ens estalvia el dolor. És un espectacle tràgic. Vaig tenir un vessament cerebral quan la Covid estava en el màxim esplendor i, d’alguna manera, hi ha la presència de la mort.
Guarda tots els seus dibuixos?
No, també llenço coses. Un està en evolució constant, potser hi ha coses de l’any passat que no m’agraden.
Viatge d’hivern (2003) és una peça formada per 38 “capses-fotograma” dins les quals construeix escultures amb paper rebregat, trossos de vidre, cinta de màquina d’escriure, malla… Tots aquests materials de rebuig, d’on surten?
Recullo per on sigui. Veig paper de seda i els ulls se me n’hi van. També recuperava la cinta de les màquines d’escriure… Faig un càsting de materials, és un teatret del món.
Creu que és l’obra que millor sintetitza Llena?
Sobre si em defineix o no, jo soc tot el que he vist abans, un conglomerat de tot, cadascú tria el que l’alimenta.
El Macba atresora obra seva i el 2016 el MOMA va adquirir part de la sèrie Escultures dissecades; amb tot, apunta que bona part del seu treball s’ha perdut.
Més del 80% de la meva obra ha desaparegut. Els dibuixos són fàcils de guardar, però els treballs tridimensionals necessiten condicions que permetin la seva conservació. Gràcies als col·leccionistes s’han conservat algunes peces, com les pintures fetes "a la inversa" (anava traient papers fins a deixar les despulles de la pintura). Les coses que s’han perdut, ben perdudes estan.
Ha fet de docent durant molts anys, com a professor de l’escola EINA, entre d’altres. Com treballava?
Treballava amb un procés socràtic, provava de treure de dins dels alumnes allò que potser no sabien valorar: com donar vida als materials, descobrir què tenien [els alumnes] de fantàstic, anar estirant els fils, trobar la gran obra.
Què hem d’entendre per "gran obra"?
Una gran obra no s’acaba mai de definir, hi ha ingredients i contradiccions i totes es necessiten, es reclamen. No té per què estar acadèmicament ben feta. Si veus un Ticià i tapes la cortina que potser consideres defectuosa, potser es perd la gràcia del quadre. Una mica com un nas tort en un rostre: l’inharmònic té raó de ser, malgrat no segueixi el cànon.
Converses acull entrevistes fetes a la nostra manera.
