Redacció
La Setmana del Llibre en Català celebra, fins al 19 de setembre, la seva quarantena edició al Moll de la Fusta. Reproduïm el pregó amb què Antònia Vicens (a qui vam entrevistar a casa seva) l'ha inaugurat.
Autoritats, amigues i amics, bon vespre!,
Abans de res, vull agrair a l'equip organitzador de la 40a Setmana de la Festa del Llibre en Català que m'hagi convidat a ser-hi, amb les meves paraules, humils, però sentides i estimades.
Com bé va dir en una entrevista Joan Carles Girbés, el seu director, aquest any La Setmana agafa més empenta i té una magnitud que no havia tengut mai.
Malament, per tant, per aquells a qui agradaria que les persones que estimam i vivim la llengua catalana en totes les seves dimensions i varietats, conscients que la llengua és la nostra ànima, el nostre país, anàssim sempre cop-piu. Perquè saben que passar-se la vida lamentant-se debilita el caràcter, la identitat de la gent i dels pobles.
Record que a la dècada dels anys 40, del segle passat –perdonau que retrocedeixi cap al territori de la meva infància– dir "llengua catalana" estava mal vist, fregava la blasfèmia i el menyspreu.
Per a les nines, als pobles –petits pobles d'una Mallorca anorreada culturalment i econòmicament–, Catalunya no existia, ja que no constava als llibres escolars que ens feien aprendre de memòria –en castellà obligatòriament–. Arribàvem a recitar els noms de quasi totes les muntanyes i rius d'Europa, però res sobre el nostre entorn, perquè les Illes Balears tampoc no tenien cap importància, només eren unes taques blaves insignificants en una vorera de l'atles de geografia.
Això sí, amb èxtasi infantil, cada dia resàvem, al Bon-Jesús de Praga, un parenostre per la salut de Franco i per Amèrica, ja que des de l'Ajuda Social Americana ens enviaven llet en pols.
Però els llibres de contes, fins i tot les rondalles d'en Jordi de's Recó, o després, ja més grandetes, el cinema, eren esplais que, d'una manera gens dissimulada, ens vedaven ja que el Nacionalcatolicisme que aleshores imperava no podria controlar-ne els estralls alliberadors que de segur tendrien sobre les nostres ments; així, tret d'algunes filigranes místiques, encaminades cap a la submissió total de la dona, els camins que duien a la curiositat i al desvari creatiu estaven tancats.
Tot i això, les persones que em coneixien mil vegades m'hauran sentit dir que em record escrivint sempre, que quan encara era una nina pucera i no sabia llegir escrivia damunt les plantes i la verdura de l'hortet, damunt l'aigua de les piques d'abeurar, on projectava les meves fantasies amb les paraules que, cada dia, anava arreplegant del carrer.
I és que, d'una manera instintiva, sabia que aquelles paraules, considerades les dels rebels, les dels ignorants, les dels pobres, i per tant silenciades a l'escola, eren béns i drets que em pertanyien, que conformaven les meves arrels i la meva manera de relacionar-me amb el meu redol, però també eren una escletxa per on evadir-me, més enllà de la mar que encercla l'illa. Perquè amb les paraules jugava a fixar els somnis, per poder-los estrènyer damunt el pit, i esbrossar-los. Com també volia agafar les espurnes d'odis i d'amor continguts que creuaven l'aire de postguerra, que l'encenien i el feien tan irrespirable.
Tanmateix, us he de confessar que no tenc facilitat de paraula. Que quan vull explicar alguna cosa que em colpeix de bon de veres, les paraules, talment un esbart de colomes fitant-me des del caire d'una frase o d'un vers, de cop agafen el vol. Desapareixen.
I no estic segura de si sabré fer-vos avinent l'emoció que vaig sentir la primera vegada que uns llibres, que no fossin una cartilla escolar o el catecisme, varen arribar a ca nostra. Com, enmig d'aquell ambient enrarit, d'alguna manera empesos per Bernat Vidal i Tomàs i Josep Maria Llompart, una Caterina Albert i una Carson McCullers, seguides de William Faulkner, de Salvador Galmés... –llibres escrits en català o traduïts al català!–, varen obrir la porta vidriera, varen entrar i varen instal·lar-se a la meva primera Ilibreria. Llavors, de seguida, els personatges de les seves novel·les, com si anassin sortint de les pàgines, així que les anava girant, es barrejaren amb la gent del meu carrer des Rafalet; ben mirat, tenien els mateixos trets i traumes. Les històries cruents del món rural a l'Escala, per exemple, aquelles lluites de les persones contra els elements hostils, no eren gaire diferents de les penes a les que s'enfrontaven les dones i els homes que jo coneixia, en uns paisatges inclements de terra agra i mar irada. Com tampoc no ho era l'ambient convuls de silencis, soledats i racismes a El cor és un caçador solitari, o a les narracions de La balada del cafè trist, gent esguerrada, sotmesa a passions i servituds destructives. En una d'elles onze presos arreglen els clots de la carretera de Fork Falls, a 5 milles d'un llogarret dels Estats Units, i la seva mirada, a través de la literatura, es fon amb la mirada vençuda, que encara guard a la memòria, dels presos polítics que construïen les cunetes de la carretera que va de Santanyí al santuari de Consolació, i jo els vaig veure, tantíssimes vegades, allà, picant pedra. Igual que la sordidesa de la família de Mentre agonitzo, que a un mateix temps la mare agonitza, els fills preparen el taüt i després, quan emprenen el seu pelegrinatge cap a la tomba, els surt la rancúnia i la bogeria que havien anat acumulant i reprimint, al llarg de la seva vida.
Eren visions, experiències comunes referents a la vida i a la mort que m'eren properes, que les vivia amb naturalitat; perquè a aquella gent, jo la coneixia, havia presenciat la vetlla dels seus difunts, no sempre plàcida, i havia anat al seu costat, fins a la Creu de Terme, camí del cementeri. Amb les estrelles i la lluna que centellejaven sobre el Mississipí, i es confonien amb les estrelles i la lluna del cel de Santanyí, igualment planant ran de totes les humiliacions.
I em deia que a les persones del meu carrer, fins i tot les de la meva família, que jo observava amb un cert recel i precaució, els havia de rebregar, fer-ne material literari, i llençar-les als lectors àvids d'humanitat estrafeta. Com és ara l'home del capell panamà, que el dia que es va descobrir un pou a son Danús ple de cadàvers i va córrer la veu que ell era l'assassí, va escapar-se, com un animal, camps a través; o la dona jove d'enfront, que cada nit pujava al cotxe d'un contrabandista diferent, i la rivalitat entre ells brunzia dins la fosca; també una guarda de botxins anònims, que cada nit tapiaven la porta de la casa d'una parella de jueus fins a aconseguir que se n'anassin; i na Joanaina, que el dia que es va morir Pius XII, anava dient que s'estimava més que s'hagués mort el Papa que que es morís el seu gall, i l'endemà a primera hora, va trobar el gall mort al corral.
Aquest enigma, força tel·lúrica de les paraules que, com marees invisibles fan cruixir les consciències, torcen les casualitats i arrosseguen i estavellen persones d'orígens tan diversos, de llocs tan llunyans, contra una mateixa sentència de càrregues i d'infortunis.
Mentre escrivia i llegia, sentia l'eufòria, la grandesa de gomboldar l'univers sencer a les meves mans.
Però també sabia que pus mai no tornaria a ser innocent. Sempre ja participaria de l'esplendor i l'opacitat de l'ésser humà.
Escriure, llegir, pensava, és convocar els misteris insondables de l'esperit i de la ventura. Així, quan les editorials, i les llibreries i les biblioteques juntament amb els lectors i lectores es conjuminen, es fa possible la comunió. L'expansió.
I d'aquesta manera, experimentar el tacte de la nostra història.
Perquè escriure i llegir, en català sobretot, és també caminar sense sabates i sentir a la planta dels peus els grops de les paraules que els nostres avantpassats i avantpassades varen anar escampant per viaranys i carreteres. Volent deixar-nos constància del seu llegat: pedres per poder tornar si ens perdem al bosc del nostre, a vegades, desconcert, com passa a tants contes infantils.
L'altre dia, llegia En Polzet –un conte que havia estat del meu fill– amb el meu net de tres anys. I plegats, ens vàrem convertir en set germanets abandonats a un bosc. Per no desorientar-nos, anàvem deixant un regueró de macolins quan, de cop i volta, ens vàrem trobar devora d'un casal i la seva majordoma ens va amagar dins gerres perquè l'ogre, que va sentir olor de carn fresca, no ens menjàs; més tard, amb l'ajuda de la dona, ens vàrem ficar dins les botes màgiques de l'ogre, i vàrem fugir, traspassant niguls. Conquistant paradisos.
Aquesta vareta encantada, la literatura, que permet superar els propis límits, vèncer les aprensions, les convencions i viure a lloure, d'acord amb la fe i la passió de cadascú, en un espai de llibertat. I de fraternitat.
De tot cor voldria que la 40a Setmana del Llibre en Català, que avui inauguram, a més d'entusiasme de festa gran de la literatura catalana, sigui també deure i compromís. I no una celebració extraordinària pel fet de ser en català, sinó que amb normalitat, en un país que volem normalitat ja, celebrem simplement: La Setmana del Llibre.
Al Moll de la Fusta que tan bé ens acull. Aquesta sortida a la mar gran de les paraules. Culte a la imaginació.
