La novel·la Aterratge, publicada per Club Editor, és la història d’un aterratge literal i d’un aterratge emocional. És un llibre sobre supervivència que ens parla del renaixement després de la catàstrofe. "Soc desig i dubte –apunta la narradora–. Desig, ara ja molt intens, de continuar vivint; i dubte de si en sabré". Us oferim l'arrencada de la novel·la.
Ara fa quatre mesos me’n vaig anar a Islàndia amb tres desconeguts. Rectifico: dos desconeguts i un fotògraf de qui només sabia el nom francès i que es pren el cafè amb un sobret i mig de sucre. Ell, de mi, confio que ho ignorés tot, tret que em prenc el cafè sense ensucrar. La tarda que vam coincidir al Salambó en Pierre em va explicar que al novembre agafaria un avió per anar a fer fotos d’un altre avió, caigut al mig del no-res. Quaranta-sis anys després de l’accident, el fuselatge de la nau encara era al mateix lloc. Sense ales, ple de forats, però al mateix lloc. No sé què em va passar pel cap, o sí: va ser la dèria de les metàfores.
*
21 de novembre del1973. Guerra Freda. Un avió militar nord-americà sobrevola Islàndia en una missió de rutina i el temps fa de les seves. És propi de l’illa: ara diries que fa bo i al cap de mig minut t’han d’amputar els dits. Vinga neu i gel i vent a l’engròs. El segon de bord, que condueix l’avió durant el trajecte de tornada a Keflavík, és Gregory Fletcher, un pilot de vint-i-sis anys amb més intuïció que experiència.
Neva molt i tant i pertot. El cel dispara bales de gel, el vent escampa la ràbia de la natura revoltada. Els dos motors es donen per vençuts. Un sotrac arrenca crits instintius dels passatgers i estén l’estat d’alarma dins de set cervells sense que calgui proclamar-lo per cap altaveu. O actuen de pressa o s’estimbaran contra una glacera. Han de virar cap al sud.
L’estadística no preveu que hagis de fer un aterratge forçós quan només sumes vint-i-una hores de vol en un C-117, però l’estadística menteix als ulls dels qui els toca el rebre. El copilot de la nau, Gregory Fletcher, agafa el timó del destí. I sí, caure al mar sembla millor que xocar contra una muntanya de glaç. No està escrit enlloc que agonitzar d’hipotèrmia a l’Atlàntic durant uns segons eterns sigui preferible a un impacte letal, però potser. Sempre hi ha un potser que alimenta l’esperança.
*
Ens vam encaminar alhora cap a l’única taula lliure i vam decidir compartir-la, perquè ell no esperava ningú i a mi tot m’estava bé o tot se me’n fotia. No recordo com va ser que vam començar a parlar dels seus viatges fotogràfics. La càmera que duia penjada devia servir per trencar el gel. Mentre remenava el cafè amb una calma de les que abans m’exasperaven, en Pierre va comentar que Islàndia era una altra galàxia a quatre hores de distància. L’eslògan va fer el fet: em vaig dir que Islàndia era la resposta encertada. Plantar-me a una altra galàxia, per què no. Fugir de la Via Làctia.
Ni que el miratge només durés quatre dies.
*
20 de març del 2020. Ja he viscut una primavera feta de boira i d’ofec i de ves a saber si el futur existeix. Fa tres anys els udols de l’horror em perforaven els timpans i m’envaïa en silenci una urgència de mal confessar: com més aviat toquis fons, més aviat remuntaràs. Avui pels carrers buits de Barcelona passegen senglars, són lletjos com un pecat, podrien mossegar o envestir algú. Els desconcerta l’absència de vianants i vehicles. Trobo entranyable aquest seu què-està-passant, no gaire diferent del nostre.
Estic segrestada en un pis sense balcó ni plantes, però ja han florit els geranis a la terrassa dels meus pares; me n’han enviat una foto i gairebé n’he sentit l’olor.
Mira que acabar-se el món quan començava a refer-me.
© 2023, Eva Piquer.
© 2023, Club Editor 1959, S.L.U., per l'edició.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
