Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona.
“Hom pensa que a la ciutat només hi viuen els animals que tothom coneix: gossos, gats, coloms, rates i, com a molt, pardals. En certa manera és lògic que es tingui aquest limitat i parcial coneixement, ja que des de sempre les ciutats han estat poc amigables amb la natura”, diu Sergi García Rodríguez, autor de laGuia de fauna urbana de Barcelona (il·lustrada per Martí Franch). Un llibre que recull la descripció, la biologia, l’estatus, el nom científic, i una excel·lent representació gràfica d’una vuitantena d’espècies de la fauna vertebrada i una quarantena de la invertebrada que es poden observar a Barcelona. Ha estat publicat per l'Ajuntament de Barcelona i Cossetània Edicions, a bracet d'una altra guia: la de la flora urbana de Barcelona. Escrita per Pere Barnola i Josep M. Panareda, a la introducció ja ens situen: "Aquest llibre és només una guia que ha de facilitar l’aprenentatge en el coneixement de les plantes. Però les plantes s’aprenen sobretot observant-les una vegada i una altra." S'hi exposa una mostra significativa de les més de mil espècies de plantes que viuen a la metròpoli. A la secció Barcelona Llibres us convidem a passejar entre les bèsties i la vegetació de la ciutat.
La flora urbana de Barcelona
"Hem de tenir ben present que les plantes i la vegetació on ara hi ha la ciutat de Barcelona són molt diferents de les que hi hauria sense la presència humana. A grans trets, dominaria un bosc constituït per alzinars, en què l’alzina seria l’arbre més abundant en molts indrets, juntament amb roures i altres arbres, sobretot caducifolis. En fondals i sectors ombrívols, sobretot damunt de sòls profunds, el domini de caducifolis seria absolut, amb roures, moixeres, aurons, oms i freixes. Actualment hi ha boscos semblants a Collserola, sobretot al sector obac, però a la resta del territori la vegetació és molt diferent", diu a la introducció. "Com que l’espai urbà és el que ocupa més superfície, les plantes de parets, carrers, escocells, camins, solars buits, parcs i jardins i altres espais verds són les més presents. La flora urbana és més rica del que pot semblar, i normalment ens hi fixem poc. Hi ha plantes a les parets, sobretot als murs vells i enrunats, als carrers (sobretot als escocells), racons abandonats (parcel·les sense construir) i, sobretot, en parcs i jardins. Descobrir aquestes plantes és apassionant, ja que les estratègies per arrelar i subsistir són diverses. Sovint són plantes molt petites que aprofiten forats del terra o escletxes de les roques o de l’asfalt, i estan adaptades al trepig i a la manca d’aigua i de terra fèrtil." Aquí en teniu set exemples:
Mimosa
Acacia dealbata
Família: Fabàcies (lleguminoses)
Alçada: 3-15 m
Floració: De gener a març
Tipus biològic: Arbre mitjà o baix
Curiositats: Floreix en ple hivern i destaca pel groc intens que domina tot el brancatge. Planta catalogada com a invasora en l’àmbit estatal; està prohibida la seva comercialització.
És un arbre perennifoli originari d’Austràlia i Tasmània on esdevé alt, fins als 30 m; no obstant això, a la regió mediterrània rarament supera els 15 m d’altura. És molt apreciat en jardineria. S’estén molt ràpidament a causa de la formació de rebrots i de la bona germinació de les llavors, fets que l’han convertit en un arbre invasor en alguns indrets.
Les fulles es presenten molt profundament dividides dues vegades, primer en 8-15 parells de segments i després en 20-50 folíols molt prims i grisencs.
Les flors són molt petites, d’un groc daurat, i contenen nombrosos estams també grocs. Són oloroses i s’agrupen en glomèruls esfèrics d’unes 30-40 flors. La densitat de glomèruls fa que tot el brancatge esdevingui una massa groga espectacular quan floreix.
El fruit és un llegum sec, aplanat i una mica corbat, que passa a tenir un color marró rogenc quan és madur. Conté nombroses llavors arrodonides i aplanades.
Miraguà
Araujia sericifera
Araujia
Família: Apocinàcies.
Alçada: 2-10 m.
Floració: De maig a novembre.
Tipus biològic: Liana perenne.
Curiositats: Desprèn un làtex irritant en contacte amb els ulls i la pell. Planta catalogada com a invasora en l’àmbit estatal; actualment està prohibida la seva comercialització.
És una planta enfiladissa de tiges verdes que, al tallar-les, desprenen un làtex blanc. De joves són cobertes per molts pèls curts. Les fulles són oposades o verticil·lades, amb un pecíol curt i el limbe amb formes molt variades, des d’ovades fins a triangulars, i fins i tot algunes hastades, i amb l’anvers verd i el revers grisenc i pubèrul. Les flors s’agrupen en cimes d’entre una i cinc a l’axil·la de les fulles i són blanques o d’un blanc rosat. El calze porta cinc sèpals ovats i soldats a la base, mentre que la corol·la és formada per un tub ample i cinc segments molt oberts i obtusos. El miraguà es reconeix fàcilment pels fruits verdosos, grans i en forma de pera allargada, penjants de la planta que, quan s’obren, deixen anar nombroses granes proveïdes d’un plomall de pèls llargs que facilita la dispersió. És originària d’Amèrica del Sud i ha estat molt plantada com a ornamental; no obstant això, ha esdevingut invasora en alguns indrets.
Trèbol pudent
Bituminaria bituminosa
Trébol hediondo
Família: Fabàcies (lleguminoses)
Alçada: 20-100 cm
Floració: De març a juny
Tipus biològic: Herba perenne
Curiositats: Les fulles fan una olor que recorda al betum. Han tingut nombrosos usos remeiers.
És una herba erecta, poc ramificada i més o menys pubescent, d’un verd intens i fètida. Té poques fulles, les basals més grosses. Són alternes, amb tres folíols prims i llargs, dos d’oposats amb pecíol curt i un de central de pecíol més llarg. A la base de la fulla duu estípules, unes fulletes petites, primes i lliures.
Les flors són grosses i agrupades en inflorescències en glomèrul amb 15-25 flors al capdamunt d’un peduncle molt llarg, més que la fulla corresponent. A la base de la inflorescència (l’involucre), hi ha dues bràctees de tres peces i una amb dues. El calze és tubulós, amb deu nervis i cinc segments irregulars, un més llarg que els altres quatre, i la corol·la de color blau a vegades blanquinosa. Els fruits són una mica comprimits, ovoides, envellutats i acabats en un bec llarg arcuat.
És originari de la regió mediterrània i es fa en herbassars dels marges de camps i camins.
Margalló
Chamaerops humilis
Palmito
Família: Arecàcies (palmes)
Alçada: 0,5-5 m
Floració: D’abril a juny
Tipus biològic: Palmera baixa
Curiositats: És l’única palmera autòctona de la península Ibèrica, per la qual cosa és una espècie protegida.
És una palmera baixa i sovint presenta un aspecte arbustiu i amb mates amb diversos peus, fets que la diferencien d’altres palmeres més esveltes, amb tronc més gruixut i amb un sol tronc ben alt, com la palmera de dàtils i la palmera canària, introduïdes en jardins, places o passeigs.
Té les fulles grosses i palmades, amb un pecíol llenyós de gairebé mig metre i ple d’agullons forts i punxosos i un limbe en forma de ventall. És dioic, però a vegades pot tenir flors hermafrodites o flors masculines i femenines separades i en un mateix peu. Les flors són groguenques i embolcallades per dues bràctees grosses. Els fruits són dàtils de color rogenc fosc. Es poden menjar, però no se solen consumir perquè són molt aspres i rics en tanins.
És una de les plantes més significatives de les màquies litorals de les comarques marítimes. De les fulles se n’han fet cordes, escombres i objectes de cistelleria.
Corretjola de serp
Convolvulus althaeoides
Campanilla
Família: Convolvulàcies
Alçada: 30-150 cm
Floració: De març a juliol
Tipus biològic: Herba perenne
Curiositats: Convolvulus ve del llatí convolvere que vol dir ‘enrotllar’, ja que moltes plantes d’aquest gènere són enfiladisses, mentre que althaeoides s’explica per la semblança de les seves fulles amb les del malví (Althaea officinalis).
És una planta enfiladissa de base llenyosa, rizomatosa i amb tija pilosa de pèls curts i més o menys patents (formen un angle aproximadament de 90o amb la tija).
Les fulles tenen un pecíol d’1-6 cm, les inferiors amb el pecíol més llarg que el limbe i les superiors igual o més curt. El limbe de les inferiors és crenat o poc dividit, i el de les superiors amb divisions més profundes que poden arribar fins al nervi principal (fulles digitades). Les flors neixen en grups d’una a tres a l’axil·la de les fulles i tenen la longitud del peduncle, normalment més llarg que la fulla corresponent. El calze és més o menys campanulat amb el sèpals de 7-13 mm, obtusos, acabats en un mucró i el marge escariós. La corol·la és llarga, de 3-4 cm, rosada, rarament blanquinosa, i en forma d’embut. El fruit és una càpsula sense pèls i esfèrica que conté quatre granes tuberculades marronoses o negres.
És originària de la regió mediterrània. Creix en pradells secs i vessants rocosos.
Herba de llet
Euphorbia peplus
Tomagallos
Família: Euforbiàcies
Alçada: 5-30 cm
Floració: Tot l’any
Tipus biològic: Herba anual
Curiositats: Com totes les Euphorbia, posseeix un làtex blanc amb aspecte de llet. Per això popularment són conegudes com a lletera, lleterasses, lleteres, lletereses, lleteroles, lletreres o, simplement, herba de llet.
És una herba molt variable de mida, a vegades molt petita, glabra i amb tiges normalment erectes i poc ramificades. Les fulles són tendres, enteres, amples, ob- tuses i amb un pecíol curt, de fins a 10 mm. Les fulles bracteals són semblants a les fulles superiors, però menys peciolades. Les umbel·les tenen entre dos i cinc radis, normalment tres, i estan tres vegades bifurcats. Té les glàndules amb apèndixs molt fins i aguts.
La càpsula és llisa, amb un parell de crestes o ales longitudinals estretes al dors de cada coc (carpel). La presència d’aquestes ales és un tret característic de l’espècie, fet que permet identificar-la quan es disposa del fruit. Les granes són petites, d’1-1,5 mm, de secció transversal hexagonal, amb un solc longitudinal a cada cara ventral i de tres a cinc alvèols a cada cara dorsal; les cares són grisenques i els alvèols, negrosos.
Ha esdevingut cosmopolita i sovint es fa present als prats urbans i escocells.
És una herba erecta, feblement pilosa i amb tiges normalment ramificades des de la meitat inferior. Les fulles gairebé no tenen pèls, les basals més o menys rosetades, dividides en quatre o sis parells de segments laterals dirigits cap a la base de la fulla (runcinades) i amb el lòbul terminal més gran, i peciolades, les superiors menys dividides i a cops enteres.
La inflorescència és en raïm densament corimbós en el període de la floració, amb moltes flors (10-100) sobrepassades netament pels fruits (síliqües) joves i els pedicels de 3 a 15 mm. El calze té els sèpals, de 2-2,5 mm, erectes i normalment glabres, i la corol·la pètals d’un groc pàl·lid.
Els fruits són llargs (d’entre 20 i 60 mm), prims, rectes o lleugerament arquejats; quan s’assequen, s’obren en dues valves i deixen anar un munt de granes (60-70).
És originària de la regió mediterrània i altres països dels continents africà i asiàtic. Viu a les vores de camins, erms, conreus i herbassars nitròfils. Molt present als escocells.
Ricí
Ricinus communis
Ricino
Família: Euphorbiàcies.
Alçada: 1-4 m.
Floració: De maig a octubre.
Tipus biològic: Arbust.
Curiositats: De les granes s’extreu l’oli de ricí, molt conegut com a purgant. En el procés d’extracció, cal eliminar una toxina anomenada ricina.
És un arbust que, a vegades, es comporta com a planta herbàcia anual. És robust, ramificat i amb les tiges gruixudes, nuoses i normalment vermelloses.
Les fulles són alternes, molt grosses, amb la nervació palmada, els segments desiguals, molt aguts i de con- torn irregularment dentat, i amb el pecíol molt llarg. Les flors són unisexuals, distribuïdes al llarg d’una in- florescència dreta i separades; les masculines a la part inferior i les femenines a la superior. Els fruits són glo- bosos, trilobats i coberts de nombroses pues, una mena d’espines llargues i poc punxoses. Cada una de les tres cavitats conté una sola llavor, que és grossa, llisa, lluent i tacada de tons ferruginosos que recorden el jaspi.
Originari d’Eritrea, Etiòpia i Somàlia, ha estat cultivat com a ornamental i com a planta oleífera, per la qual cosa és subespontani en ambients ruderals dels quatre continents. No resisteix gaire el fred de l’hivern.
Guia de fauna urbana de Barcelona
"La guia que teniu a les mans recull espècies de vertebrats i invertebrats representatives dels tres ambients més fàcilment identificables d’una ciutat: els configurats pels edificis, homologables als penya-segats; els jardins i, finalment, els espais aquàtics, que en el cas de Barcelona se cenyeixen a estanys i basses ornamentals, ja que no disposa de rius i la guia no ha tractat les espècies marines. L’ambient més extensament representat, òbviament, és el dels edificis, on es trobaran tant les espècies vinculades, gairebé en tots els aspectes, amb l’ésser humà, com poden ser les rates, els ratolins o les paneroles, entre d’altres, com aquelles que depenen només de l’ésser humà pels edificis que aquest construeix, com a estructures de refugi o nidificació, entre les quals n’hi ha algunes que en depenen moltíssim, com ara falciots, orenetes i ratpenats, i altres que ho fan de forma facultativa, com falcons, merles blaves o xoriguers, les quals es poden trobar més habitualment a penya-segats del medi natural o, sense anar més lluny, als de la mateixa ciutat, com els que hi ha a Montjuïc o als Tres Turons." Aquí teniu set animals que trobareu en aquesta guia:
Panerola comuna
Cucaracha
Periplaneta americana
Ordre: Blattodea.
Família: Blattidae.
Descripció: Cos allargat de color marró ferruginós, amb llargues antenes. Les ales dels mascles sobrepassen l’abdomen; les de les femelles són més curtes.
Longitud: 4-5 cm.
Abundància: Comuna.
Presència: Tot l’any.
Reproducció: Tot l’any.
Panerola cosmopolita, originària de l’Àfrica tropical, que es troba en habitatges humans ocupant racons humits i foscos que disposin d’una temperatura superior als 20o C, encara que pot tolerar temperatures més baixes. Té capacitat de vol, a diferència de la panerola negra (Blatta orientalis), més petita i actualment molt més escassa. No té problemes amb el menjar: qualsevol cosa li està bé. És nocturna. Les femelles fan postes en ooteques, entre sis i una trentena, que fixen a llocs resguardats. Si la temperatura i la humitat són les adequades, al cap de cinquanta dies neixen de cadascuna unes quinze larves que després de successives mudes esdevenen adults, els quals acompleixen el seu cicle vital en un mínim de sis mesos i un màxim de dos anys, tot depenent de les condicions ambientals. Els requeriments de temperatura i humitat els solen trobar, per exemple, als claveguerons, on poden adquirir i després transmetre molts patògens. Aquest fet, i tal vegada l’aspecte, que encarna per a moltes persones l’essència de la repugnància, fan que sigui un dels animals més detestats i depreciats.
Cleòpatra
Conepteryx cleopatra
Ordre: Lepidoptera.
Família: Pieridae.
Estatus de conservació: Preocupació menor.
Descripció: Els mascles, grocs amb una taca taronja a l’anvers de les ales anteriors i el revers verd. La femella és d’un color blanc groguenc.
Envergadura alar: 45-68 mm.
Abundància: Localment comuna.
Presència: Des de finals de l’hivern fins a la tardor.
Reproducció: Entre maig i agost.
Present a la península Ibèrica, el nord-oest d’Àfrica, Itàlia, Grècia i l’Orient Mitjà, és una papallona de mida mitjana a gran, pròpia d’ambients forestals mediterranis i zones rocalloses amb matolls. Té una única generació anual. Hiberna com a adult i no resulta estrany, doncs, veure-la volar en dies d’hivern suaus i assolellats. La seva planta nutrícia és l’aladern. Els mascles voletegen al voltant de la femella, tot perseverant fins a aconseguir l’emparellament. Fan llargs desplaçaments, principalment en altitud, per buscar el nèctar de les flors encara fresques, ja seques a les cotes baixes. És una papallona que ha mostrat un increment poblacional durant els darrers anys a Catalunya, per l’abandonament dels conreus en favor dels boscos. A Barcelona es pot considerar més o menys comuna a Montjuïc, als Tres Turons i al vessant de Collserola.
Serp verda
Culebra bastarda
Malpolon monspessulanus
Ordre: Squamata.
Família: Lamprophiidae.
Estatus de conservació: Preocupació menor.
Protecció legal: Decret legislatiu 2/2008, Llei de protecció dels animals.
Descripció: Cap estret i angulós. Al damunt de l’ull té una protuberància en forma de visera. Femelles i juvenils combinen els colors marrons, negres, blancs i grisos. El mascle és de color verd, amb una taca negra per darrere del cap.
Longitud: 200 cm.
Abundància: Localment comuna.
Presència: Tot l’any.
Reproducció: Primavera.
Espècie típicament mediterrània, distribuïda pel nord d’Àfrica, la península Ibèrica, el sud de França i el nord-oest d’Itàlia. És la serp més gran d’Europa, i pot assolir longituds de més de dos metres, però no és habitual que els sobrepassi, ja que abans acaba atropellada o amb el cap aixafat per la incomprensió i la irracionalitat, que s’acarnissen especialment amb aquesta espècie. Li agraden els espais oberts assolellats amb roquissars, matolls, arbustos, alzinars oberts, conreus i horts. S’alimenta de rates, ratolins, sargantanes, ocells i altres serps. Els juvenils, en un principi, d’artròpodes, de petites sargantanes i dragons. És una serp opistòglifa (amb dents verinoses situades a la part posterior de la mandíbula) que mossega i inocula verí per paralitzar les preses. No és pas perillosa per a les persones, atès que el seu verí és poc potent, però sobretot perquè és gairebé impossible que mosseguin si no s’intenten capturar o manipular, cosa que no està permesa ja que, com la resta de serps, és una espècie protegida. El zel comença entre maig i juny. La posta consta de quatre a onze ous. Cap a finals d’agost neixen les petites serps. Al vessant marítim de Montjuïc se n’han vist de molt grans; també als Tres Turons i als parcs del vessant de Collserola.
Mussol comú
Mochuelo europeo
Athene noctua
Ordre: Strigiformes.
Família: Strigidae.
Estatus de conservació: Preocupació menor.
Protecció legal: “Vulnerable” segons Decret 172/2022, Catàleg de fauna salvatge autòctona amenaçada.
Descripció: Ocell rabassut, de cap gran i ulls grocs. Coloració entre gris i marró, pigallat de marques clares.
Longitud: 21-23 cm.
Abundància: Molt escàs.
Presència: Tot l’any.
Reproducció: Primavera i estiu.
És un ocell inconfusible, distribuït per Europa, Àsia i el nord d’Àfrica, amb una llarga tradició cultural. Era l’ocell atribuït a la deessa grega de la intel·ligència i civilització Atenea, ja que se li suposava capacitat reflexiva i profunda saviesa. D’hàbits nocturns, crepusculars i, fins i tot, diürns, certament sembla mostrar un capteniment assenyat quan, des de dalt d’un pal de la llum, espera per abraonar-se damunt d’una rata petita, un ratolí o una musaranya. Si no són petits mamífers, poden ser ocells, rèptils o saltamartins. Cria a forats de penya-segats o a edificacions humanes abandonades o poc utilitzades, habitualment en ambients més aviat oberts. No construeix niu, sinó que aprofita la concavitat del terreny. Pon entre dos i cinc ous, que incuba la femella durant 25-30 dies. Abans dels primers vols, solen sortir del niu caminant. Els pares els alimenten fins que aprenen a caçar. Amb un mes de vida, comencen els primers vols. El reclam recorda el miol d’un gat, però més incisiu i agut. A Montjuïc hi ha de quatre a sis parelles, però també cria als Tres Turons i a algun parc proper a Collserola.
Blauet
Martín pescador
Alcedo atthis
Ordre: Coraciiformes.
Família: Alcedinidae.
Estatus de conservació: Preocupació menor.
Protecció legal: Decret legislatiu 2/2008, Llei de protecció dels animals
Descripció: Plomatge que combina el blau i verd metàl·lics al dors amb l’ataronjat al pit. Gola de color blanc. Bec relativament llarg i robust: el del mascle negre; l’inferior de la femella, taronja. Potes molt curtes i vermelles.
Longitud: 16-17 cm.
Abundància: Escàs.
Presència: De juliol a març.
Reproducció: No reproductor a Barcelona.
És un ocell inconfusible com a conseqüència dels seus atractius colors, que nidifica als trams mitjans i baixos dels rius. Està distribuït per Europa, el nord d’Àfrica i Àsia. Per Barcelona passa un flux migratori que comença tímidament durant el mes de juliol i que té un pic entre els mesos de setembre i octubre. A la ciutat cada any es queden alguns individus, que utilitzen principalment els parcs amb llacs grans amb presència de peixos per alimentar-se. A mitjan març tornen a les seves àrees de cria. Durant aquests mesos, per exemple, es veuen individus al parc de Diagonal Mar, on s’alimenten de gambúsies i de larves de cranc americà, que pesquen tot capbussant-se des de dalt d’una branca o de la tija del canyís. També poden alimentar-se d’altres invertebrats o de capgrossos, com fan els individus que s’observen a Montjuïc.
Guineu
Zorro
Vulpes vulpes
Ordre: Carnivora.
Família: Canidae.
Estatus de conservació: Preocupació menor
Protecció legal: Espècie cinegètica segons Ordre de 17 de juny de 1999, per la qual s’estableixen les espècies que poden ser objecte de caça a Catalunya.
Descripció: Coloració vermellosa, amb individus més grisos o marrons, i ventre blanc. Cua molt poblada, amb la punta blanca. Orelles grosses.
Longitud: cap-cos: 60-70 cm.
Abundància: Mot escassa.
Presència: Tot l’any.
Reproducció: Zel a l’hivern; naixements a la primavera.
Carnívor distribuït per la major part de l’hemisferi nord i introduït a Austràlia. És una espècie generalista. Pel que fa a l’hàbitat, necessita indrets que li ofereixin refugi i, quant a l’alimentació, menja pràcticament de tot. S’ha vist una guineu caçant un garrí de senglar al barri de la Font del Gos. En la seva dieta també inclou petits mamífers, ocells, invertebrats i matèria vegetal, sobretot durant la tardor, quan s’atipa de baies i fruits. Defensen territoris que ocupen un mascle i diverses femelles. En general, només es reprodueix la femella dominant; les altres ajuden a l’alimentació dels cadells i hi juguen. El mascle col·labora ocasionalment. El cau és una excavació més o menys gran practicada en un tal·lus i dissimulada entre la vegetació o entre agrupacions de pedres; també pot utilitzar caus d’altres animals, forats grans d’arbres i construccions humanes. Les ventrades solen ser de quatre cadells. Amb certa freqüència es mouen guineus pel Laberint d’Horta i per altres parcs limítrofs amb Collserola. S’han vist guineus al límit de la Zona Franca amb el Prat de Llobregat; no seria estrany, doncs, que arribessin a Montjuïc.
Jabalí
Jabalí
Sus scrofa
Ordre: Cetartiodactyla.
Família: Suidae.
Estatus de conservació: Preocupació menor.
Protecció legal: Espècie cinegètica segons Ordre de 17 de juny de 1999, per la qual s’estableixen les espècies que poden ser objecte de caça a Catalunya.
Descripció: Coloració fosca, amb pelatge molt dur. Cap gros i allargat, amb musell xato. Ulls petits. Extremitats posteriors més curtes. Mascles amb grans ullals.
Longitud cap-cos: 118-148 cm.
Abundància: Localment comú.
Presència: Tot l’any.
Reproducció: Zel a la tardor; naixements hivern i primavera.
El senglar està distribuït per Europa, Àsia i el nord d’Àfrica, i ha estat introduït a Amèrica, Austràlia i Nova Zelanda. És una espècie que es podria considerar forestal, però pot viure en qualsevol tipus d’ambient que li garanteixi refugi, tranquil·litat i recursos tròfics. És una espècie nocturna. Es desembosca per anar a menjar a plantacions de tot tipus; a remoure les gespes i prats per capturar cucs de terra i desenterrar tubercles i arrels; a posar cap per avall papereres i contenidors, o a acceptar menjar d’oferents, quan perd la por, fins al punt d’esdevenir incòmodament exigents. Del bosc aprofita fruits, bolets i, principalment, glans. Pot menjar petits vertebrats i carronya. En definitiva, és un perfecte omnívor. Forma grups matriarcals, formats per una o diverses femelles, acompanyades per la seva prole. També poden formar grups els joves mascles, els quals, a mesura que van madurant, es van fent més solitaris i esquerps. Durant el zel, els mascles lluiten per emparellar-se, tot bramant grunys ferotges. La gestació dura 120 dies i els parts solen ser de tres a cinc porcells. Des dels boscos de Collserola, els senglars fan incursions als parcs i barris limítrofs, però en ocasions creuen la Ronda de Dalt.
