Carles Hac Mor
El llibre "Fanals nihilistes en la foscor del seny: Ant(i)logia paraparèmica", fet a cura d’Ester Xargay i editat per l'Ajuntament de Barcelona, és un recull de textos de Carles Hac Mor (Lleida, 1940 - Sant Feliu de Guíxols, 2016) escrits des dels anys setanta fins a començaments dels noranta. Hi trobem textos publicats en catàlegs d’exposicions, premsa i revistes, ponències, un poema i un text no localitzat en cap publicació. Tot un conjunt brillant, radical i prolífic, com tota la obra d’Hac Mor, que ens aporta reflexions sobre aquestes primeres dècades del seu treball literari i el seu context. Us n'oferim un tast: l'article "¿Contra la crítica d'art?" que va publicar el 1988 a la revista Làtex, i us animem a anar a la presentació que es farà el divendres 12 de maig a les 19:00 als jardins del Museu Marès. A manera de happening obert a la participació multidisciplinària, es donarà veu i cos a una selecció de textos i poemes recollits en aquest llibre que ens endinsa en les gestes culturals dels anys setanta, vuitanta i noranta a Catalunya. Una deriva hacmoriana, esperonada per Ester Xargay i conduïda per David Castillo, que comptarà amb la participació de Ramon Guimarães, Carles Agustí (fill de Carles Hac Mor), Àngels Ribé, Joana Sardà, i Miquel Àngel Marín, Jordi Marrugat, Vicenç Altaió, Imma Pla, Jordi Cadena, Manuel Guerrero, Marta Darder i Dídac P. Lagarriga.
¿Contra la crítica d'art?
Criticar el crític és fer de metacrític més que no pas ésser metacrític, perquè també n’hi ha, d’aquets. En efecte, la crítica meta no és pas aquella que té com a objectiu la crítica mateixa. És la mateixa cara d’una moneda, però. Tots els crítics meta hi juguen, a cara o creu. I, tanmateix, com que ho fan amb monedes d’una sola cara, no saben mai qui guanya ni qui perd. I som tots plegats els qui en sortim perdent. Com s’explica, si no, la criticofòbia de tants de criticats i la criticofília dels metacrítics, que tothora empaiten els crítics meta, la meta dels quals és la hipercrítica que deixa desorientats els criticats i les criticaires. Aquestes, enamorades de llurs nebots, ja no reconeixen els topants de l’art, han perdut el nord i només el sud les reclama per telèfon. I fan veure que no hi són perquè saben que si despengessin de l’auricular serien insultades sibil·linament i metacríticament.
I és que la crítica és un perill horrorós per a la crítica, és com un metacrilart sense meta ni cril: simplement art. I això, ho saben tant els criticats com els criticaires. Amb tot, aquests són més espavilats que no pas aquells, els quals, en indignar-se per qualsevol crítica, fan el joc de la moneda i no paren de repetir els noms dels nebots que ja no tenen tieta. També les tietes són un perill esgarrifós per a l’art. I com que l’art és l’enemic de l’art, segons els artistes lúcids, les tietes se n’escapoleixen, de la crítica, i fan subcrítica d’art. Els subcrítics són aquells qui teoritzen sobre la pinzellada, posem per cas, posant-hi a sobre pinzellades pseudo-literàries inspirades en els sanglots dels infracrítics, que ni tan sols tenen monedes d’una sola cara. Aquesta cara reprodueix les cares de dos supercrítics locals, J. E. Cirlot i Alexandre Cirici, que estimaren l’art, una afecció força estranya entre els crítics i, també, paradoxalment, entre els artistes lúcids que, intel·ligentment, més aviat l’odien, l’art, la qual cosa no és pas entesa pels infracrítics, els quals van contínuament obnubilats pel metacrilart. Amb tot això, les patums de la crítica van tirant al dret, sense amoïnar-s’hi pas gaire. «Au vinga! —sembla que es diguin les unes a les altres—. Vejam qui la diu més grossa.» I com que tenen el broc gros, doncs es refreden i s’atipen d’aspirines. Llur addicció a l’aspirina és patètica: els quadres, les escultures, les instal·lacions, qualsevol obra és com una aspirina, per a les patums i patumetes de l’art de la crítica. Perquè la crítica d’art és l’art de la crítica i, en aquest sentit, un crític és un artista que és criticat pels altres artistes. Així doncs, els crítics són artistes i aquests són crítics. Aquesta és la cara inexistent, per bé que possible, de la moneda esmentada. N’és ple, d’aquestes monedes, el terra de les galeries i la calçada de l’autòdrom de Terramar. D’allà estant, tot aquest panorama que hem descrit fa feredat: només els cargols hi fan curses, ara, a l’autòdrom. I les tietes han sortit de mare, és a dir, de la pista i potser ja no reben trucades ni des del sud. Xafat i resumit: els maldecaps que fan mal de cap no són pas guarits amb aspirines. «Feu fora de les farmàcies l’art!», cridarien els cargols, si poguessin. Deixeu que els farmacèutics i les farmacèutiques rumiïn la història de l’art, car la història de la crítica no és pas la crítica de les històries de la crítica. Que els cargols i els llimacs deixin anar llur bava entre els medicaments de les farmàcies! Prou de fàrmacs i de farmacèutics! I mentrestant, crítics i crítiques conreen més i més, a inquietantment, llurs vicis grafòmans per tal de fer una crítica creativa, i no pas per força positiva.
Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona
"Barcelona Llibres" és una secció que fem en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.
