Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona.
"Hola, soc la Dolors Aleu. Avui, 20 d'abril de 1882, m'he llicenciat en Medicina. Soc la primera dona llicenciada en Medicina a Espanya. Les meves companyes Maria Elena Maseras i Martina Castells s'han llicenciat pràcticament alhora. L'Elena al final no farà el doctorat i exercirà de mestra i la Martina sí que és doctora, però morirà aviat, d'un embaràs. Per tant, de les tres, per casualitats de la vida, del temps i de l'espai, al final soc jo la primera dona llicenciada i doctorada en Medicina i la primera que exerceix com a metgessa a Espanya, concretament, com a ginecòloga i pediatra.
Mai he pensat que ser la primera o el primer tingui cap valor en si mateix. Els bessons i les bessones es passen la vida parlant d'això, de qui va respirar primer l'aire a l'exterior de la mare, de quants minuts i segons es porten. Com si importés. Però en l'àmbit professional sembla que ser la primera és important i per a una dona encara ho és més. Fa tants anys que som fora de la història i la vida pública que ser la primera en el que sigui importa."
La història de Dolors Aleu (Barcelona, 1857 - 1913), com la de tantes dones, ha passat a l'oblit. És per això que Barcelona Llibres ha publicat Soc la Dolors Aleu, un diari pòstum inventat, però no del tot. Ana Montserrat s'ha encarregat de posar-se a la seva pell a partir del poc material que n'ha quedat, i Marta Barceló ho ha il·lustrat. Així doncs, en aquesta recreació, Dolors Aleu ens explica les seves experiències com a ginecòloga i metgessa de família, i també com a amiga, mare, filla, esposa i, en definitiva, com a dona.
"Mentre els rectors discuteixen si puc o no puc ser cirurgiana o llicenciar-me amb faldilles o presentar una tesi doctoral amb monyo, jo començo a escriure-la. La meva tesi ha de ser, per força, una defensa de la intel·ligència de la dona, del dret de la dona a rebre una educació; és més, del dret de la dona a participar en aspectes importants de la societat, més enllà de la casa, els nens i semblar atractiva."
A partir dels pocs escrits que van sobreviure i de les sis fotos que se’n conserven, Anna Montserrat ha elaborat aquest diari: "El personatge em va fascinar. Quan vaig llegir la seva tesi doctoral, em va sobtar com d'actual segueix sent. Vaig aconseguir una beca per dedicar-li un compte d'Instagram, DolorsAleuOficial, on compartia vídeos que resumien la seva vida en pocs minuts. Finalment, vaig proposar a l'Ajuntament publicar aquest diari per aprofundir més en la seva figura." És així com es va capbussar en la seva biografia: "El que més em va impactar és que va morir als 55 anys, i que abans va fer un munt de coses, moltes, com si ho sabés. La seva mort està relacionada amb el fet de ser mare, i no amb la seva professió ni amb les seves reivindicacions. I no segueixo per no fer espòiler. Pel que fa a la medicina, destacaria que abans d'ella no hi havia ginecòlogues, només hi havia homes metges. Per tant, fins fa quatre dies, les dones estàvem obligades a exposar la vagina i compartir intimitats amb senyors metges sí o sí." I sobre la seva vigència ens en diu això: "És un personatge molt complet i important dins la història de la dona, però el seu entorn la va intentar esborrar. Només per això ja val la pena parlar-ne. El seu discurs feminista és brillant, té sentit de l'humor i és integrador. D'altra banda, també ens calen referents científics femenins positius, parlar més del que van fer les pioneres i menys del que van patir, perquè només un 30% de la investigació científica mundial està en mans de les dones, i un dels problemes que tenim és la falta de referents per a les nenes i noies. I sobretot m'interessa la comparativa amb l'actualitat: les malalties venèries són un problema que no hem resolt i l'acceptació del cos de la dona, tampoc. El dret de la dona a estudiar l'hem aconseguit, però encara no cobrem el mateix que els homes. Les lluites de la Dolors són les nostres."
El dietari és ple de fragments, com aquest, que ens mostren com era el món que va veure i viure Dolors Aleu:
"Estem al segle XIX, no hi ha preservatius, el làtex no existeix, el sexe és un tabú i la higiene és un concepte que tot just neix.
El 1864, per fi, el metge hongarès Ignaz Semmelweis convenç el món que els metges s'han de rentar les mans abans d'assistir els parts. La corba de mortalitat infantil i femenina baixa notablement a partir d'aquest moment. Les comadrones ja ho sabien això, els metges es negaven a fer-ho. Per tant, al segle XIX estem als inicis de la higiene. S'instal·la un nou paradigma mèdic a Europa: l'higienisme. Comencem a saber coses dels bacteris i els contagis, a entendre que la salut és un tema col·lectiu, una qüestió política, i la malaltia passa a ser una qüestió social. Mantenir unes condicions de salubritat a la ciutat (aigua corrent, Ilum, clavegueres...) és rentable perquè ajuda, entre altres coses, a controlar les epidèmies.
Tornant a la consulta, és molt més fàcil que una dona parli amb mi de les seves picors i els seus mals íntims que amb un home.
Com deia, aquí ningú parla de sexe. Ni a casa, ni a les escoles, ni al llit, ni enlloc. Tinc pacients aristòcrates, burgeses i prostitutes. Algunes ja fa anys que pateixen malalties que no s'atreveixen ni a anomenar a les consultes dels metges homes. Totes m'ho comenten, totes. N'hi ha que confessen que fa sis anys o més que pateixen un mal i que mai ho haguessin parlat amb un metge home. Mai."
Quan preguntem a Ana Montserrat quin capítol destacaria, ens diu: "El que parla de la cotilla. La Dolors no en duia però més d'un cop a les fotos li van pintar pel damunt. A la seva tesi ja parla de l'obsessió perquè les dones estiguin primes." Us n'oferim un tast:
"El cordó que divideix les botifarres fa exactament la mateixa funció. De mirar-ho fa mal. Ens posem cotilles per aconseguir una cintura ínfima (visualment). Se'n diu cintura d'abella. Com hem de pensar res les dones, si no podem respirar? Respirar Iliurement és fonamental, tant per viure com per sentir-se viva. I com ens hem de creure capaces de res, si no acceptem el nostre propi cos? A banda d'això, la cotilla és un atac a la salut i ho argumento a la meva tesi.
De la mateixa manera que es mesura el nostre cervell, podem analitzar la cotilla des d'una perspectiva anatòmica. I no cal prendre mides. La cotilla comprimeix la base del tòrax i fa que la caixa pulmonar perdi la seva elasticitat.
Els pulmons han de fer de pulmons. Necessiten espai per manxar i el roben com poden a l'abdomen. L'aire és essencial per a la vida i la cotilla fa d'embut, en redueix l'entrada. Al cor li passa el mateix: se li redueix l'espai vital i bombeja en una Iluita constant. El fetge i la melsa estan dislocats, l'estómac aixafat, els intestins sepultats per la pelvis i l'úter enterrat al fons de tot aquest despropòsit. Els efectes possibles de tal embolic anatòmic són fàcils de preveure. Tuberculosi, cardiopaties, desnutrició, dificultat d'irrigació del cervell, infeccions d'ulls, angines, problemes gàstrics i intestinals de tota mena, desplaçament de la matriu... No acabaria mai. A la pressió amb què es lliguen les cotilles, no es pot respirar ni menjar ni viure pràcticament. Per això les dones es desmaien. Per tenir la cintura prima. Penso que en el futur veuran aquesta moda com una barbàrie. Que ja no hi hauran corrides de toros, ni foie-gras d'ànec, ni princeses roses, ni prínceps blaus, ni cotilles. Però, m'equivoco."
Aquest llibre està acompanyat d’unes il·lustracions de Marta Barceló. Ella mateixa ens explica com ha estat el procés de creació: "Un dels requisits de l'Ana era que hi hagués collage: volia que fos alegre, pop i una mica cursi. Lo de cursi ha caigut pel camí, però la resta crec que ho hem aconseguit. Quan vaig veure les sis úniques fotografies que se'n conserven, tenint present que hi havia sis capítols, vaig veure que seria rodó dedicar-ne una per capítol. Hem treballat amb quatre tintes directes perquè tant l'Ana com jo volíem que hi hagués com a mínim un color ben potent i, a ser possible, fosforescent. Aquest tipus de tinta s'ha de fer per separat i afegir-la a la quadricomia. Com que això no permet fer proves de color reals, vaig haver de pensar en una manera de treballar més experimental i a l'antiga. Tot i la bona qualitat de les còpies digitalitzades que em van fer arribar, les fotografies originals estaven una mica deteriorades. Una manera de tractar-les era fer-ho per capes monocromes tramades i així agafaven una pàtina vintage que feia que les imperfeccions quedessin gràficament positives. Però en posar-me a treballar per capes, pel magenta i per les fotos vaig veure que seria més interessant treballar tot el llibre amb tintes directes. Així aconseguiria colors més vius que amb CMYK i així donaria un aspecte encara més vintage al llibre. Podríem dir que hem fet un fals CMYK amb quatre tintes directes, substituint els quatre colors primaris pels que ens va semblar que donarien més potència a l'obra."
Us animem a capbussar-vos a la història de Dolors Aleu perquè no oblidem el lloc d'on venim:
"Avui obro la meva consulta. Al número 14 de les Rambles de Barcelona. Soc la primera metgessa d'Espanya i aquesta és la primera consulta mèdica atesa per una dona doctorada en Medicina. Totes hi sou benvingudes. Per cert, el 2023 a Espanya set de cada deu estudiants de medicina són dones. I vull pensar que jo hi he tingut alguna cosa a veure. Tot i que al número 14 de les Rambles de Barcelona el meu nom no hi és."
Soc la Dolors Aleu
Barcelona, 2024
© de l'edició: Ajuntament de Barcelona
© dels textos: Ana Montserrat Rosell
