Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona.
“M’interessa la gent en els seus actes quotidians, que no per quotidians es repeteixen cada dia. Aparentment són idèntics, però si mires atentament, hi descobreixes la bellesa”, deia Ginés Cuesta (Barcelona, 1945). El que havia de ser una obra de reconeixement de la seva fotografia s’ha convertit en un llibre pòstum: va morir de càncer el 16 de maig de 2023. La Barcelona fotografiada de Ginés Cuesta, editat per l'Ajuntament de Barcelona, és fruit de la selecció de fotografies dipositades a l’Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris i de les converses que va mantenir amb la historiadora Isabel Segura. Hem parlat amb ella i ens n'ha explicat això: "Quan vam començar a preparar el llibre era l'inici del confinament. Les converses es van mantenir telefònicament: van ser tardes i tardes d'enorme plaer. D'en Ginés en destacaria la mirada i el sentit de l'humor, que era delicadíssim. Abans que féssim aquest projecte, jo cercava imatges per documentar un altre llibre sobre dones de Nou Barris i les que vaig trobar eren seves. Hi ha fotografies d'en Ginés sense les quals no es pot explicar la història de Barcelona."
L'observatori del carrer
La fotografia de Ginés Cuesta està íntimament lligada a les seves arrels: a les Vivendes del Governador, al barri del Verdum, a Nou Barris. Hi va arribar el 1953, amb la seva mare vídua, l'àvia, i els tres germans. La casa on vivien fins aleshores, a tocar de la presó Model, la van haver d'enderrocar per a la celebració del Congrés Eucarístic del 1952. Cuesta ho explicava així: "El canvi va ser radical, vam passar de viure en una casa de planta baixa a un pis de vint metres quadrats on s'encabien dues habitacions, una cuina menjador i un bany d'un metre quadrat." Això el va empènyer a estar sempre al carrer: "Era el meu espai vital. De petit, però amb el pas dels anys, també: sempre he necessitat sortir al carrer. Ha estat el meu espai d'aprenentatge." Isabel Segura n'estira aquest fil: "Aquella casa era una limitació, per això la seva part més creativa la trobava al carrer, entre els veïns. Allà es va sentir acollit i reconegut, perquè quan més endavant se'n va de Nova York, torna al barri. Reivindica la gent que hi viu, reconeixent les dificultats que tenen, però mai fent-ne un drama."
El dia a dia a Nou Barris
Isabel Segura ens ho precisa: "La seva obra reivindica aquest barri que ha estat tan estigmatitzat. Ell va mostrar la vida que hi ha i va fer la gran aportació de crear una narrativa en un espai oblidat." I és que, tal com ens explica la historiadora, Ginés Cuesta volia ensenyar-ne el dia a dia: "Caminant pel barri, enquadrava la mirada en la dona que emblanquinava la façana, en les piles de caixes i fruites i hortalisses que hi havia entre el bar Juarez i la botiga de pesca salada, en les geometries i transparències dels edificis, en la gàbia dels ocells penjada en una façana, en els passadissos que connectaven els habitatges i els blocs, en els safarejos com a punt de comunitat per excel·lència per a les dones i criatures, en el bar, totalment masculinitzat, en el carrer, que concentrava jocs i assajos teatrals."
La senyora Gertrudis
Però hi ha una foto que Isabel Segura destaca per sobre de les altres: "Una de les que més em colpeix és la de la senyora Gertrudis, una veïna a qui li va fer la foto a les Vivendes del Governador. Està asseguda en una taula coberta per un hule i un tapet. Hi ha un fruiter, amb peres i dos trossos de pa. Amb els cabells blancs i la cara arrugada, el mira." Ginés Cuesta la recordava així: "La senyora Gertrudis vivia dos blocs més avall del meu. Era vídua. El seu fill era venedor ambulant i passava moltes temporades sola. Érem vells amics, per a mi era com la meva àvia, una persona comunicativa, alegre, simpàtica. Veure-la era com veure la vida. La vaig voler retratar a casa seva perquè la mantenia tal qual."
L'altra Barcelona
Quan només tenia deu anys la mare de Ginés Cuesta li va dir que si no volia estudiar, havia de treballar: i ho va fer en una carboneria. D'aquí va passar a fer de repartidor d'una botiga de queviures de la Gran Via, obrint els ulls a l'altra Barcelona. "En els llargs viatges a la feina vaig aprendre a llegir. Em comprava l'enciclopèdia Pulga, aquells volums de petit format, més o menys com un paquet de cigarretes d'unes seixanta pàgines. M'agradaven, sobretot, els biografies. Quan anava a portar els paquets, per tal de no perdre'm, buscava façanes, elements arquitectònics que em servissin com a referents per fer el camí de tornada. Em vaig perdre moltes vegades. En alguna ocasió em vaig posar a plorar i algú s'apiadà de mi i em va tornar a casa. Ara bé, aquella feina va ser una mena de descoberta del món i una explosió emocional. Cada dia em trobava amb dinàmiques desconegudes i amb una nova llengua, el català, que aprenc." I així va anar desfilant per tot de feines, per exemple, a l'hotel Recasens, on va treballar de grum. Cuesta també va viure a Ciutat Vella, on va trobar un lloc que seria crucial per a ell: “La Rambla ho ha estat tot per a mi, professionalment, sentimentalment. Des que vaig trepitjar-la per primera vegada, sempre l’he sentit com un riu, un riu sec, una riera. Tots aquells rius nascuts a Collserola confluïen a la Rambla. La Rambla és l’únic carrer de Barcelona que no ha estat mai, ni un sol minut, sense gent."
La sordesa i el llenguatge del cos
Des de ben aviat va patir problemes d'oïda. Per això la fotografia es va convertir en la seva manera d'escoltar el món: “Comprenc més mirant que parlant. Interpreto el moviment, la gestualitat, l’expressió, la posició del cos". Isabel ens ho confirma: "Ginés feia exercicis de cerca de bellesa i la trobava en les geometries, en la llum, en els cossos que es deixaven retratar. Entenia molt més l'expressió de la cara que no pas les paraules. Amb la càmera va intentar captar l'expressió dels cossos i va arribar a profunditats extraordinàries."
