Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona.
"Amb Barcelona no t’hi pots enfadar gaire estona perquè, bo o dolent, tot ho fa sense intenció ni voluntat". Ho diu l'escriptor Carlos Zanón a Barcelona. Llibre de viatge. Editat per Tintablanca i l'Ajuntament de Barcelona, il·lustrat per Lara Costafreda i traduït al català per Nadal Suau, és una petita obra d'art adreçada als amants dels viatges, la literatura, les il·lustracions i la papereria de luxe.
"No és una guia sinó una aproximació a la meva ciutat, que també va ser la ciutat dels meus pares i avis." Zanón, doncs, ens ofereix un doble viatge: per Barcelona i per la seva memòria. Però també per la nostra, perquè al llibre hi ha tot de pàgines en blanc per escriure i per dibuixar: el paper és de tanta qualitat que permet fins i tot pintar amb aquarel·la. Els llocs que ha triat són els que per a ell són més importants: "És com si vas a una ciutat i et rep un amic que t'ensenya els seus llocs més especials. I alguns són típics i d'altres no tant, però tenen un significat personal". En aquestes pàgines també hi passeja la memòria d'altres escriptors: "Cito des de Juan Marsé i Váquez Montalbán fins a Ada Castells i Lluís Llort, que em va fer una ruta pel Poble-sec". I a l'hora de parlar de l'encarregada d'il·lustrar tots aquests paisatges, diu: "La Lara Costafreda és una creadora fantàstica i de prestigi, li enviava els capítols i, com que ha viscut molts anys a Barcelona, il·lustrava els records que tenia de cada lloc".
L'esperit del llibre, però, no és enyoradís: "No gens nostàlgic de la Barcelona d'abans. Això sí, totes les ciutats parlen amb els morts: els carrers que avui trepitgem els van trepitjar fa segles altres barcelonins. I Barcelona, com totes les ciutats del món, ha de moure's, ha de canviar, no sempre serà igual." Però quan li preguntem pel rumb que està agafant, ens en subratlla les amenaces: "El turisme massiu ens expulsa de la ciutat. No podem renunciar a Barcelona: també és nostra, però els espais emblemàtics s'estan cedint a l'allau de turistes i arriba un moment que no hi vas ni t'ho sents teu. Hi ha el perill de convertir-nos en un parc temàtic sense contingut. Seria bo protegir-ho, que als barris encara hi puguin viure avis i nens. I mantenir els comerços, perquè tots veiem com la típica botiga de sempre ha acabat tancat."
Us oferim un tast d'aquest llibre: un fragment del primer capítol, dedicat a les Rambles. "El vaig triar perquè la primera vegada que hi vas ho fas de la mà d'algú que et protegeix i alhora et fa de guia. I també perquè era el lloc on anaves perquè et passessin coses. Jo hi comprava llibres i discos de segona mà, i hi vaig fer descobertes impressionants: vaig comprar el meu primer llibre de poesia, Les flors del mal, quan ni sabia qui era Baudelaire. A més a més, quan hi anaves veies persones estrafolàries, era una experiència. I és força comú: el Dani Nel·lo em deia que va llogar el seu primer saxo a les Rambles."
Si ets de Barcelona, el primer cop que baixes a les Rambles t’hi porten agafat de la mà. Ho fa el pare o la mare. L’àvia o l’oncle, els cosins o els germans grans. A mesura que creixis aniràs moltes més vegades a les Rambles, enganxat als amics, als amors, a cossos que desitges, a gent nouvinguda, o del braç d’algun policia. I és clar, també hi aniràs sol. Cercant-hi alguna cosa, a la recerca d’alguna cosa, perquè sempre hi ha alguna cosa per descobrir, a les Rambles, allà sempre t’ofereixen alguna cosa que no vols i, a vegades, alguna cosa que, sense saber-ho, necessites. Però aquella primera vegada sempre serà agafat de la mà. És una passejada iniciàtica, tutelada, que recordaràs sempre perquè un acaba, d’alguna manera, sent part del lloc on hi hagué la gent que li donà la mà perquè no es perdés.
Aclarim el següent. N’hi ha que es refereixen a les Rambles com la Rambla. Segons l’escriptor Carandell, tot depèn de si creus en el monoteisme o el politeisme.
Las Ramblas. Les Rambles. A casa, sembla, érem politeistes.
Amb un traçat irregular que ressegueix una antiga muralla, el passeig el formen cinc rambles –Santa Mònica, Caputxins, Sant Josep, Estudis i Canaletes– i dues places –Reial i del Teatre–. Les Rambles eren el darrer tram de la riera d’en Malla (que quedava per sota del carrer Balmes). En els temps de la dominació romana se situava fora de la ciutat, i crec que aquell estat mental encara hi sobreviu d’alguna manera. L’expansió demogràfica medieval les convertí en passeig de ronda, amb els anys acabaren fent de frontera entre la vella i la nova Barcelona, i des del segle xv esdevingueren lloc ideal per mercadejar i passejar. Als barcelonins ens agrada passejar, sí, però en línia recta: passen els segles i seguim sense entendre gaire per a què serveixen les places. Moltes de les que trobem a un costat i a l’altre de les Rambles –plaça Reial, plaça del Duc de Medinaceli–, igual que d’altres espais –mercat de la Boqueria o el Liceu–, són el resultat de la desamortització de béns eclesiàstics del segle xix imposada per Mendizábal i Madoz. Els noms que encara es conserven de les diferents rambles remeten a aquells antics convents i esglésies.
Anaves agafat de la mà aquella primera vegada, o aquelles primeres vegades, perquè no et perdessis entre la multitud que trepitja les ones dibuixades al terratzo gris, tan semblant a una riada que baixa pel gep capriciós que connecta plaça Catalunya amb la mar. En sentit contrari pugen els qui arriben des de la mar, amb el monument a Colom a l’esquena i les muntanyes a l’horitzó. Són els de ja som aquí, els que arriben, els que hi són però no consten, els que es fan veure menys perquè les Rambles, després de la guerra, ja no comptaren amb la burgesia i la noblesa sinó amb les restes de la por i la supervivència, treballadors, delinqüents, buscavides i restes d’allò que foren l’Ateneu, el Palau de la Virreina, el Liceu, el Cafè de l’Òpera, al costat d’on hi havia la llibreria Verdaguer, per on diuen que s’introduí el romanticisme a la ciutat.
Les Rambles que jo vaig conèixer eren la part canalla de Barcelona, que variava per trams i mutava depenent de les hores del dia. Bastava amb deixar-te veure per alguna de les artèries que hi entren i surten per comprar discs de primera o segona mà, llibres, roba, partitures, cordes de guitarra, droga o sexe. Tot depenia de la necessitat i l’oportunitat. Les Rambles pujades o baixades, acabades de regar a la matinada, cremant, amb perseguits o perseguidors corrent o trotant, diletants o resolts creuant-les. No cal fer tot el recorregut seguit: el primer bocí, des de dalt, es pot estendre fins al carrer del Carme; el següent, deixant a un costat el mercat de la Boqueria fins al Liceu; i des d’allà fins al final, Colom. Són tres o quatre trams, cadascun amb el seu nom, però acaben tombant cap a Portaferrissa o Tallers, Nou de la Rambla o plaça Reial. Tant hi fa. Des de sempre, les Rambles eren territori de frontera, d’espavilats i petits delinqüents, comerciants i passejants. Les Rambles d’entre finals del XIX i la guerra civil les descriu millor que ningú Xavier Theros en un dels seus llibres: «Hi passejaven juntes les famílies de l’alta burgesia i els obrers de les categories més baixes, s’hi tocava el món de la prostitució i el crim amb l’univers de les nissagues adinerades, hi caminaven de la mà catòlics, espiritistes, carlistes, esperantistes, ateus, racionalistes, protestants, anarquistes, conservadors o catalanistes (…) La Rambla els atreu a tots, els mescla, els confon, els realça, i es pot dir que La Rambla és de tots i de cada un (…) perquè mai se li fa estranya a ningú.»
Les Rambles són l’excusa de la serendipitat. No saps què hi cerques fins que ho trobes i el que hi trobes és justament allò que necessitaves: un paraigua, una polsera, un familiar que no hauria de ser per aquells voltants o una dosi en mal estat. I d’adolescent baixaves a la recerca del vici de Barcelona tal com l’havia dibuixat el poeta Gil de Biedma, amb els ulls oberts com a plats i les orelles fent de radars perquè hi sonava un renou de fons persistent i a estones tumultuós, un caramull de vaixells foradats a la mar dels Sargassos, restes de sèrie, rialles i ganes de viure sense sordina ni xarxa de seguretat, amb presses i ansietat i glòria a la derrota i glòria a la glòria.
Anaves a les Rambles perquè des del teu barri volies anar a Barcelona, a aclarir-te, a distreure’t, a confondre’t entre els altres.
