Enrique Tierno Galván (Madrid, 1918-1986) va ser jurista, catedràtic, escriptor i polític. Se’l recorda, sobretot, pel seu pas per l’alcaldia de Madrid, on va aconseguir una popularitat que va traspassar totes les fronteres físiques i ideològiques. Però va ser un home conegut i estimat més enllà de la capital de l’Estat, també a Catalunya. Al llibre Els papers de Tierno Galván, editat per l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació Catalunya Europa, el periodista Àlex Masllorens ens proposa un viatge per la Transició. Constatant com els primers alcaldes democràtics de Madrid i de Barcelona van haver d’unir esforços per afrontar i superar la catastròfica situació econòmica en què van trobar-se les arques municipals quan van prendre possessió dels càrrecs, després de les primeres eleccions municipals. Hem parlat amb Masllorens i ens n'ha explicat això:
«Tierno era un home tradicional en les formes, sempre va lluir vestits grisos d’americana creuada. Com que de jove ja era força calb, els seus alumnes a la universitat li van posar el sobrenom “del viejo professor”. Durant la guerra civil es va sentir proper als anarquistes i, un cop acabada la contesa, ja com a catedràtic a la universitat, es va anar apropant al marxisme teòric. Però era un vers massa lliure, intel·lectualment i política, i no va trobar acomodació en cap dels partits o moviments dels que aleshores, durant la dictadura, intentaven jugar algun paper en la clandestinitat (fins i tot el van expulsar del PSOE, aleshores clandestí). Per això es va moure en diversos cercles antifranquistes i monàrquics (propers a la figura de Don Joan de Borbó, pare de Joan Carles). Algunes persones han volgut veure en els seus moviments una moderació extrema i una acomodació al règim imperant i per això han posat en dubte l’autenticitat de la seva lluita. És cert que, durant uns anys, va creure que el franquisme podia derivar en una monarquia parlamentària; després ja no ho va creure possible i va fundar el Partit Socialista de l’Interior, que uns anys després es transformaria en el Partit Socialista Popular. A les primeres eleccions generals (1977) el PSP només va aconseguir treure sis diputats al Congrés. Tenia molts deutes i la continuïtat es feia insostenible. Es va decidir la fusió amb l’aleshores victoriós PSOE de Felipe González i li van proposar ser el candidat a l’alcaldia de Madrid. “Se obligaron a presentarme como alcalde de Madrid –escriuria Tierno uns anys més tard–, con el convencimiento, por parte del PSOE y por parte nuestra, de que no salía, porque lo de salir fue una sorpresa”. Però va aconseguir l’alcaldia i va deixar tanta empremta a la capital que, sis anys més tard, el seu comiat va omplir de gom a gom els carrers de Madrid com mai més ho han tornat a estar des d’aleshores.»
Cartilla de racionament. Crèdit: Fons Biblioteca Pública Arús.
Quan li preguntem com era vist a Catalunya, ens explica: «Aquí va ser un personatge força popular. Quan venia a Barcelona, tant si ho feia en privat com en visita oficial, la gent el reconeixia pel carrer i el saludava amb una certa efusió. Era curiós que, sent un home d’aparença formal i distant, resultés tan proper a les persones que no el coneixien personalment. De fet, sovint sentia més respecte per a les persones anònimes i senzilles que no pas per aquelles que, d’alguna manera, es podien considerar “importants”. En alguns casos podia arribar a ser fins i tot displicent quan pensava que alguns es donaven importància sense que realment fossin persones cultes o preparades. En aquest aspecte, podia semblar fins i tot que tenia un punt de supèrbia. Però també podia ser molt irònic i amb un sentit de l’humor fi.»
I quan li preguntem per la vigència del seu exemple, ens diu: «El seu moment i l’actual tenen poques similituds. Els primers consistoris democràtics es van trobar les arques municipals en bancarrota. No podien ni pagar les nòmines de cada mes. I el transport públic era una ruïna. Les grans ciutats estaven a mig fer, ja que en els anys seixanta havien crescut de manera desmesurada, però molts barris populars ho havien fet sense una mínima planificació urbanística: mancaven clavegueres, enllumenat, mercats, serveis d’atenció a les persones, equipaments culturals i d’altra mena... Els nous equips de govern, majoritàriament joves i sense experiència prèvia en l’administració, van comptar amb el suport inestimable de les associacions de veïns, que coneixien molt bé els seus barris i tenien molt clares les principals urgències. Però també eren molt exigents, perquè s’havien format en la lluita antifranquista! En el llibre es posa en relleu també que Pasqual Maragall va destacar precisament com a tinent d’alcalde, primer, i com a alcalde després, perquè coneixia molt bé l’administració des de dins. Hi havia treballat des dels temps de Porcioles i havia format part d’una elit de funcionaris i treballadors que van destacar pels coneixements en matèria urbanística i d’organització interna de l’administració. Per a mi, l’exemple dels primers alcaldes de la democràcia segueix sent vàlid, sobretot per l’entusiasme, la vitalitat i l’excel·lència amb què van afrontar les seves responsabilitats. I, encara més, per la capacitat d’establir consensos amb la ciutadania, els moviments veïnals i els altres partits polítics. Això actualment ho trobo a faltar.»
Us oferim un tast d'aquest llibre, triat pel mateix Àlex Masllorens, en què s’explica una altra faceta de Tierno Galván, la d'escriptor de contes en les hores lliures:
Enrique Tierno Galván havia parlat més d’un cop amb José Martí Gómez i Josep Ramoneda sobre la seva afició a escriure contes. N’havia escrit més de mig centenar, a mà, amb una ploma estilogràfica i sobre paper de fil «que acollia molt bé la tinta i feia ressaltar els trets de l’escriptura». Uns contes, segons Martí Gómez:
[S]ense la sorprenent imaginació de les narracions de Borges, però a vegades freds i intel·lectualitzats com els contes de l’autor d’El Aleph. El conte rural no anava amb ell, em va confessar una tarda inoblidable. O ha estat el conte idíl·lic, ègloga tractada amb caràcter fonamentalment bucòlic, o ha estat el conte del subdesenvolupament (amb el que això té de crueltat).
I Martí Gómez desenvolupava dos dels arguments que el viejo profesor li havia explicat aquella tarda. En el primer, un comptable ignorant i de poc talent arriba a la conclusió que la majoria dels mots del diccionari estan de més, per inútils o per immorals, i comença a esborrar totes aquestes paraules per construir-se el seu propi diccionari:
És un missatge que procedeix del subdesenvolupament [escriu Martí Gómez] i l’home acaba matant per poder-se dedicar plenament a la seva gran tasca: construir aquest diccionari en el qual s’ha suprimit el que és superflu, innecessari.
No menys apassionant resulta la sinopsi del conte sobre un nen discapacitat i una pilota vermella, explicada pel mateix autor:
El padre decide deshacerse de su hijo subnormal y, para ello, a lo largo de varios años, va creando en el pequeño la necesidad de posesión de una pelota roja que el padre le va dando y quitando gradualmente. Llegado el día en que la pelota roja es ya un objeto obsesivo para el pequeño subnormal, el padre le saca de casa en el automóvil para dar una vuelta por el campo. Situado en una montaña, el padre hace rodar la pelota roja por la ladera que conducte a un profundo precipicio, en el cual el niño que perseguía la pelota roja se precipita tras ella. Es un crimen perfecto.
Els papers de Tierno Galván
Barcelona, 2024
Edita Ajuntament de Barcelona i Fundació Catalunya Europa
© dels textos: Àlex Masllorens
"Barcelona Llibres" és una secció que fem en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.
