“Mil nou-cents seixanta-dos” és el primer vers d’un poema de Gabriel Ferrater, i és també l’any en què Anna Dodas naixia a Folgueroles; i en algun indret del país, aquell dia, les lletres catalanes s’empolainaven per celebrar-ho. L’Anna, des de petita, escriu i col·lecciona retalls d’anuncis de premis literaris. Amb el do de la paraula, el de la vitalitat, el de la constància i el del pragmatisme, estudia Filologia catalana a la Universitat de Barcelona, la ciutat dels “munts de llibres vells i grogosos”. Mentre escriu poemes, contes i narracions, guanya, l’any 1986 el premi Amadeu Oller amb el poemari Paisatge amb Hivern. Maria-Mercè Marçal, membre del jurat, afirma que en llegir els seus versos es va sentir “disposada a defensar-los aferrissadament”. “Era un llibre prometedor”, deia Jordi Sarsanedas. I és així com el seu nom comença a pampalluguejar en el mapa literari català gairebé, jo diria, sota el rumor de gran promesa. L’agost del mateix any, l’Anna i una amiga viatgen fent autoestop cap a l’Alguer i són assassinades en un bosc als afores de Montpeller. No arribarà a l’illa ni tampoc no podrà veure a les llibreries la seva obra poètica, que es publicarà pòstumament l’any 1991 sota el títol El Volcà (Ed. 62). I que serà, també, com una illa menuda flotant enmig de l’enigma d’allò que l’Anna guardava dintre seu, o en esborranys manuscrits inacabats, per donar a la literatura. Pensar en l’Anna, avui, és pensar en la poetessa, però pensar en l’Anna, avui, hauria de ser pensar en la poetessa que feia contes i que volia escriure novel·les.
Capvespres de foc i de grana, escrit a 19 anys si no abans, és només un dels exemples de com l'agudesa literària de l’autora va més enllà dels seus poemes i omple, alhora, la seva desconegudíssima obra narrativa. El conte neix aparentment d’un record innocu d’infantesa: la contemplació de tres pomes vermelles davant de la llar de foc, vehiculat a través d’una protagonista i d’un llenguatge amb un deix molt rodoredià. Aquesta aura inofensiva anirà esfilagarsant-se per esdevenir un rotund homenatge al poema Cambra de tardor de Ferrater, i una declaració d’amor al poeta desaparegut quan l’Anna tenia 10 anys. “Era per mi que el poeta va escriure un dia que «sense enyor se'ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d'olor de poma»”. És a partir d’aquesta afirmació que Capvespres de foc i de grana davalla cap a la profunditat del símbol i s’erotitza. La protagonista, el poeta que es dirà “Ell”, la lectora que el poeta podia haver imaginat, les pomes vermelles, la mel, la boira, el foc, els clarobscurs, la mort, el record, el pare... esdevenen durs, totèmics, i se subjuguen, s'acaricien, es penetren, es criden i es neguen enmig d’una narració que toca llavors, de ple, un món poètic terriblement inflamable.
