Sigues un fan dels jugadors, diu René-Pier Deshaies, creador del joc de rol Breathless (El Refugio de Ryhope). I el meu nano gran va anar corrents al quarto del material, va agafar un parell de bats de beisbol i va tornar al passadís; son germà petit intentava que els zombis no obrissin la porta, que no entressin en aquella zona del pavelló. El gran va dir “li llanço un bat per terra”, i ho va fer, fent-lo lliscar fort i ràpid passadís enllà, i el petit va entomar-lo, ajupint-se, moment que un zombi va aprofitar per obrir la porta i passar el llindar, ranquejant i lent, i alhora afamat, però el petit no va perdre ni un segon: va rebentar-li el crani al zombi amb el bat que li havia passat son germà i, ara sí, va aconseguir tancar la porta del tot, oli en un llum, treball en equip, prova superada, jo vaig aplaudir. “Tu guia la història, presenta reptes al grup”, diu Deshaies. “Sigues un fan dels jugadors. Fes-los preguntes i omple el món [del joc] amb les seves respostes.”
Eren jugadors de beisbol en pretemporada, s’estaven dutxant després d’un entrenament i algú havia entrat al vestidor cridant “Zombis! Ens ataquen uns zombis!”, aquesta era la llavor d’aventura que jo tenia al cap, només això. Però la cosa va fluir.
I va ser una de les hores més intensament divertides que hem passat aquest estiu amb els nanos. Asseguts al voltant d’una taula. Amb una pissarreta blanca i retoladors, amb què els dibuixava per on es movien els seus personatges, paper i llapis i daus de quatre, sis, vuit, deu i dotze cares, imaginant-nos-ho junts: jugant a rol.
Una altra tarda guapa va ser la que vam jugar a World of Fantasy (El Refugio de Ryhope), de Dani Vicente, una aventura senzilleta que m’havia empescat inspirant-me en unes escales de pedra que baixaven fins al mar, a tocar de la platja on érem aquells dies. “Veieu aquelles escales?”, els vaig preguntar mentre nedàvem fins a les boies un matí. “Doncs demà sortiran: s’enfilaran fins a una torre en ruïnes, al capdamunt d’una illa deserta, on hi haurà amagat un tresor, i una maledicció pirata.”
El petit va estar uns quants dies assenyalant les escales reals, cada vegada que nedàvem fins a les boies, mirant-me amb complicitat i dient “aquelles escales, eh, papa”, com qui diu “quina passada, fins on ens van portar, fantasia enllà, aquelles escales...”. I jo deia yeah.
Si la primera va ser contra uns zombis, aquesta era més de l’estil d’espases i màgia. Jo dirigia i els nanos duien un espadatxí i un nan guerrer; i també jugava l’Andrea, vam fer-li el personatge els nanos i jo: “I quina arma li posem, a la vikinga de la mama?” I diu el gran: “Aquell pal amb cadena i bola de ferro amb punxes a l’extrem!” I el petit aplaudeix. I jo, flipant, dic: “Adjudicat.” I vam jugar-la, i van sortir-hi corbs amb els ulls en blanc, i un foc verd, i gòblins, i un esquelet pirata amb cames d’aranya...
“Sigues un fan dels jugadors”, diu Deshaies. “L’objectiu del director de joc és, sobretot, afavorir la immersió en la història”, diu Vicente. “L’important és que sigui divertit”, afegeix. I ho és, creieu-me que ho és. I van ajudar-se, van cobrir-se les espatlles, van tenir bones pensades i van aplaudir les bones pensades dels altres; i les bones tirades de daus: poques coses engresquen més que una tirada alta i interpretar-ne (imaginant-lo) el resultat.
I no tot són flors i violes, a casa. Com a totes les cases. També hi ha tardes aspres. I desesperació. Però al final sempre ens salva la imaginació. De vegades, ni això. Però sovint és tot el que tenim. I no és poc. Jugar junts sempre és bona idea.
"Celebrar el tiberi" és la secció en què Jordi Benavente escriu sobre els llibres que celebra haver llegit.
