“Un bon dia de 1947 em vaig trobar escrivint. Naturalment ja feia molts anys que havia après de lletra, pels camins traçats per Maria Montessori, si cal la precisió. Però aquell dia que dic, jo, amb més alegre naturalitat i engrescament que no ambició declarada, entrava al joc de la vida literària, tanmateix sentit com a radicalment seriós.”
Aquest fragment publicat el 1994 és l’inici de l’article que Jordi Sarsanedas (Barcelona, 3 de setembre de 1924 -16 de novembre de 2006) va escriure al suplement Crònica d’Ensenyament, responent a “Qui sóc i per què escric”, de la campanya “L’escriptor del mes”, que la Institució de les Lletres Catalanes havia posat en marxa l’any 1988 per promoure la literatura catalana i els seus autors arreu del país; una iniciativa que va durar nou anys. Al text, l’autor apunta amb claredat i una certa contundència aquell sentit “radicalment seriós” amb què emprenia l’acte d’escriure, encara a l’inici de la seva aventura literària; una seriositat, a més de respecte i de rigor, que va marcar la seva manera de fer i d’entendre la literatura, i que s’estenia, també, a totes les activitats culturals a què es va dedicar al llarg dels anys: des de la docència a la vinculació a la Institució de les Lletres Catalanes com a degà, passant per la fundació i direcció de l’ADB, per EDIGSA, per la revista Serra d’Or com a cap de redacció, la presidència del PEN Català o la de l’Ateneu Barcelonès, entre molts altres àmbits en què va desplegar el seu activisme cultural, sempre exercit des d’un absolut compromís i amb la voluntat de contribuir “al tan necessari esforç d’afirmació cultural del nostre poble”.
De Sarsanedas sempre n'he admirat l'actitud com a escriptor, gens superficial, tot al contrari. Transcendent, més aviat. Per a ell, escriure reclamava una gran dosi d’autoexigència, de rigor, i també d’humilitat i de modèstia, davant el llarg camí transitat per tants d’altres escriptors abans que ell, i autèntics referents. La seva mirada oberta a l’altre i a tot allò que es presentava com una novetat va ser un altre dels aspectes determinants de la seva personalitat, que molt probablement es va anar forjant en aquells anys de la Guerra Civil, quan el 1937 els seus pares van decidir exiliar-se a França, un exili que va durar quatre anys, durant el qual ràpidament el jove Sarsanedas va prendre consciència de què comportava ser fill d’exiliats: esdevenir un alumne excel·lent i conèixer en profunditat la nova llengua; això sí, sense oblidar mai d’on venia, quin era el seu lloc i quina la seva tradició.
La formació francesa, l’estada a Escòcia (1948-1950) i posteriorment a Itàlia li van permetre esdevenir ja a principis de la dècada dels cinquanta del segle XX un intel·lectual d’una gran cultura cosmopolita, no només literària, sinó també artística; ja el 1945, uns anys abans de la seva estada a la universitat de Glasgow, va participar en la fundació del “Grup dels Vuit”, amb Albert Ràfols, Maria Girona i Joan Comella, entre d’altres. El grup es va presentar públicament amb una exposició, que també va ser la primera manifestació pública de Sarsanedas com a poeta: “Els poemes que aleshores vaig escriure i que més endavant publicaria al meu primer llibre, A trenc de sorra, foren exposats, manuscrits amb tinta xinesa en fulls de paper de dibuix, a la galeria Pictòria, juntament amb obres –pintures, escultures– dels companys amb els quals fèiem així la presentació d’un Grup dels Vuit –i a la policia no li va pas agradar, perquè en aquell temps no els agradava que la gent fes grups–. Trobo oportú d’esmentar-ho aquí: sempre m’he sentit a frec de les arts plàstiques, i no únicament perquè m’hi hagués avesat el meu pare, que fou un dels introductors a Catalunya de l’art de l’urushi, la laca japonesa, ni perquè la meva dona, Núria Picas, sigui pintora”. El seu llibre Paraules per a unes imatges, que recull uns bellíssims assajos breus que acompanyaven les imatges de portades de Serra d’Or, és una mostra de l’estreta vinculació que Jordi Sarsanedas va tenir sempre amb les diferents disciplines artístiques, amb la pintura especialment; fins al punt que a la seva obra de creació hi podem trobar sovint el traç pictòric.
El conjunt de la seva obra, poètica i narrativa, parteix d’unes imatges extretes en general de la realitat quotidiana, que fan un salt per anar més enllà, per cobrar una nova dimensió. Potser és això que la converteix en una obra del tot personal, de vegades desconcertant i críptica. Joan Triadú, arran de l’aparició de Mites, va manifestar: «No hi ha precedents d’una obra semblant en la nostra literatura». Tot plegat, amb una acurada eina de precisió: una llengua clara, gens afectada, amb elements populars, gairebé casolans, nascuda sempre des d’una consciència exacta del llenguatge.
El centenari de Jordi Sarsanedas s’hauria hagut de celebrar com calia, institucionalment, amb els actes de reconeixement cap a una figura que ha de ser considerada un referent per a la nostra cultura i la nostra literatura. Hauria estat de justícia fer-ho per a una personalitat que, a més de treballar –ho remarco– com a degà de la Institució de les Lletres Catalanes, va ser un home que creia en la seva llengua i en la capacitat de la seva literatura com a eina per enfortir la nostra cultura, que posava en diàleg amb qualsevol altra cultura del món.
A nivell particular, si més no, recordem-lo des d’aquí tot llegint aquest tast de la seva obra com un homenatge a l’escriptor, a l’home senzill i humil, prudent, rigorós i discret. A l’home de la gavardina i el barret.
Mite dels americans
Quan morí la tia Gabriela, vam despenjar les cortines, vam vendre la pianola, vam enviar a Begur quasi tots els mobles i regalàrem els dos pequinesos malcarats. En Joan es quedà el pis, per casar-se, i l’omplí de mobles anglesos i de gravats de caceres.
La dentadura de la tia, però, restà en un bol d’aigua damunt el tocador, i quan, obrint el darrer calaix de la darrera calaixera, vaig trobar-hi aquell munt de dentadures barrejades, les magnífiques dentadures amb les quals els odontòlegs ianquis havien remeiat la mala qualitat de les dents dels vigatans, vaig tirar-hi la darrera.
Ningú no ha gosat llençar les dentadures.
Els oncles, llurs casaments, llurs cançons, llurs destins nuats, han fugit lluny de nosaltres, de nosaltres que els hem oblidats. ¿Quina vida, però, encara ronda, quina vida lleugera, menuda, inquietadora, rondina encara entre les dents de pasta, sota els paladars nerviosos de les dentadures, al calaix clos de la calaixera, als esquelets de paraules o de mentides avançant per un cel de sorra estirat com la vida, als crancs alliberats cap a misteris silenciosos, fantasmes d’accident, al carrer calaix de la calaixera?
It’s America to me.
Mites (1954)
Blow up
La virtut justificativa de l’artista és sempre, de la manera més constant, l’obstinació de la mirada amb què interroga tot allò que troba cara a cara amb el nucli més intern de la seva intimitat: els homes o la natura, el palet de riera o l’horitzó. I ho interroga per dur-ho, percebut, al pla d’allò que la intel·ligència i també la sensibilitat han convertit en eminentment comunicable: esperit soluble dins l’esperit. Cada obra d’art té un aire d’objet trouvé -sempre hi ha, acceptada, una dada, simple, o complexa- i l’objet trouvé existeix simultàniament en el tauler vertiginós de l’atzar i en el si d’un esperit regit per les regles inexorables de la sinceritat. [...]
Paraules per a unes imatges (2004)
Jam session
Per al llibre de narracions que potser tiro endavant, de Jam session com a títol, me n’atreu que suggereix la manca de determinació prèvia, la confiança feta a l’atzar, a la sort i fins i tot, si voleu, a la inspiració. Segurament per això el retindré.
Al magí m’hi juga la imatge, quasi la icona, d’un xicot esprimatxat, amb la trompeta, el clarinet o el saxo, sota l’aixella, que baixa l’escala fins al soterrani, on els músics del local comencen a tocar, encara sense escalf, i ell, amb la timidesa només mig vençuda, pregunta: May I join in? Que m’hi puc afegir? Els qui escrivim, els qui tenim la gosadia de publicar o de pretendre publicar allò que escrivim, som sempre, oi?, algú que pregunta: May I join in? Que m’hi puc afegir? I ho pregunto a Pere Calders, a Salvador Espriu, a Txekhov, a Salinger, a Guy de Maupassant, a Kafka… O sigui que s’entén que puguem sentir la temptació d’assimilar-nos al noi amb l’instrument sota el braç i que llança la pregunta ritual. El que és jo, he de confessar que me’l miro -és a dir que l’imagino- amb una mica de tendresa...
Una discreta venjança (2005)
Gairebé jo
Temps és temps al present de la faula.
Un cor precís de bombonera
llegit en la penombra d’un capçal,
i quelcom més sens massa creure-hi.
Pel vol més alt de l’oreneta,
pel pardal que s’esfulla pels carrers,
pels dofins en què crec,
gairebé jo
sense cridar-ho
massa.
Gairebé jo,
en aventura innecessària
reticulada de vidres i miralls.
L’alegria, d’on ve?
I, tanmateix, m’encerta.
El sofriment, d’on ve?
I, tanmateix, m’encalça.
A trenc de sorra (1948)
Amb mans de bons amics escric això
Jo sóc amb tu, i amb tu, i amb tu.
Junts hem alçat la gran ciutat de fusta
per al foc més clar d’aquest amor
on llegeixen la història.
I parlo de demà com d’un passat
tot sec, tot esmollat, tot cendres.
Amb mans de bons amics escric això,
amb ulls de bons amics he mirat les muntanyes
i la ciutat que em pobla.
I manllevo el captaire i manllevo la porta.
Et deixo (això, si vols,
si et fa servei)
restes de joventut mal esmerçada
i un gust per al vent clar i el vi vermell.
La Rambla de les flors (1955)
Personal, a Joan Salvat-Papasseit
Des de la tarda d’un balcó ple de vent
m’encomanes paraules.
Ara no puc.
Em fan mal les sabates
damunt l’anar i venir d’asfalt i fang,
i visc dins el fatic de la tasca contínua
d’un Déu-n’hi-do tronat.
Ara no tinc
ni veu ni pit
per a res.
I no sé res de res.
Passen, molt alts, els àngels bergantins;
el teu somni a la proa.
Postals d’Itàlia (1965)
Sense títol
Per a una amiga pintora
Entre les coses encara possibles:
acaronar la galta de les hores
–totes fereixen, totes somriuen–,
recollir el pol·len del temps amb la punta del dit,
escampar cel amunt les escates del mar,
acotxar-se amb el vellut de l’ombra.
O sigui
posar, entre tantes llums o tanta
necessitat de llum,
un ferment d’atenció i de consciència.
Cor meu, el món (1999)
Pedra
Pacífic heretatge,
terra cremada, cendra de llum, i, al fons,
rere el guaret, la vinya amb fil·loxera,
tendals de vent, graons per on t’enfilaries
incerteses amunt,
amb quina inflor de peus i turmells dolorosos.
Més que un convenciment,
el marge on s’estavella el bat de tot el cel
i es fan pols i perfum herbetes de flor blava.
Amiga, germana pedra,
pedra damunt pedra, irrebatibles, irrepetibles,
quin lloc tinc, si tinc lloc, dins la història mateixa
del dia de cada dia?
Convenç-me de l’evidència:
mai res no és si no és humil també.
L'enlluernament, al cap del carrer (2001)
Si mai...
Si mai,
quan, una rere l’altra, les paraules
se’t transcriuen en, només,
empremtes a la veu
o en buf que les esborra,
quan se t’encara l’escarit
desert sense fitons,
i al buirac no t’hi queda cap vent,
de què serveix que diguis jo?
Ni jo ni mi.
Parla del temps que fa,
del temps que passa,
de la negror que dura i dura.
Com una tornada, sí (2003)
Ningú no viu de franc
Papers
arrugats al fons de la butxaca,
on són? Estripats, perduts, cendra.
T’hi encaparraries?
No eren ben bé papers.
Segells i timbres més aviat,
paraules i silencis
estesos damunt la tarda,
la nostra tarda d’iràs i no tornaràs.
Sorra d’estacions i d’anys,
l’instant inexhaurible.
I la son, quina falda
de mai acabar, desbordada.
Teneduria de pagarés.
Garba de penyores
dins el puny d’ara endavant,
ara per sempre
albarans, factures, rebuts...
Viure, ningú no viu de franc.
Arrugues de paper, manyoc,
tu mateix dins el morter de bronze,
cendra.
Silenci, respostes, variacions (2005)
