Marina Massaguer
Amb el fruiter de sota casa parlem sempre en català. Quan va arribar del Pakistan no en sabia gens, però a còpia de converses amb algunes clientes de seguida el va començar a entendre i ara, quan ja fa més d’una dècada que viu a Tarragona, parla de bajoques, de fesols i de tomaques, com molts altres tarragonins. Un dia, damunt del taulell, tenia exposada una caixa de fruites exòtiques (a un preu considerable) i una nena que rondava per la botiga no va dubtar a preguntar-li “¿Qué es esto?”. La mare, que ens havia sentit parlant en català, va dir a la filla “¿Per què no li parles en català? ¿Que no veus que el parla?”. No recordo si vam aclarir el nom i la procedència d’aquelles fruites, però un cop va tenir el cistell ple, la mare es va adreçar al fruiter amb un “¿Cuánto te debo?” i se’n va acomiadar amistosament amb un “Venga, gracias”.
Deia Pierre Bourdieu que en cada interacció entre parlants hi és present tota l’estructura social. Una estructura social que està marcada per desigualtats de tota mena, també lingüístiques. Mirem-nos l’anècdota de la fruiteria des d’aquesta òptica: els parlants de la llengua minoritzada —en aquest cas, el català— tenen tan interioritzada la subordinació que des de ben petits ja aprenen que, socialment, el que és normal és parlar la llengua dominant amb tothom que podria no tenir la llengua minoritzada com a primera llengua. Així, els infants adquireixen aquest hàbit pràcticament al mateix temps que aprenen a parlar i a relacionar-se. Alguns d’aquests parlants, com la mare de la nena, estan sensibilitzats sobre la conveniència d’utilitzar la seva llengua, que està en desavantatge respecte a la llengua dominant, però els seus pensaments i paraules no concorden amb les seves accions. A la pràctica, continuen renunciant al català de manera automàtica i gairebé inconscient i aquest és l’exemple que transmeten als petits.
L’amo de la fruiteria, per la seva banda, ha tingut un accés molt limitat al català, però tot i així en té un coneixement bàsic. La poca gent que li parla a la botiga són la seva principal font per aprendre'n perquè, quan tanca, a quarts de deu del vespre, es relaciona principalment en urdú amb família i amics. No cal dir que si els mateixos catalanoparlants li bloquegen l’entrada al català, el més probable és que perdi la motivació per continuar-lo aprenent. ¿Quin sentit té aprendre una llengua en la qual no se t'adreça ningú? Després alguns li retrauran que no s’ha volgut integrar, mentre que uns altres li diran que el català, a ell, no li cal, que ja ho té tot prou difícil. D’aquesta manera, amb condescendència i paternalisme, posaran en dubte la seva capacitat d’aprendre llengües i d’adaptar-se a nous entorns. Una capacitat que, de fet, havia quedat clara des del principi: bé que havia començat a aprendre català i castellà alhora i, a més, feia rutllar el negoci.
Allò que va portar els tres protagonistes de l’anècdota a no parlar català, podent-ho fer sense cap problema, no és la voluntat de contribuir a la minorització d’aquesta llengua, ni res que tingui a veure amb conviccions polítiques, ni les preferències personals, ni tan sols —en el cas de la mare— la manca de sensibilització. Allò que els va empènyer a comunicar-se en castellà, sense que aquesta fos la primera llengua de cap dels tres, són unes inèrcies, fruit d’unes dinàmiques socials amb arrels polítiques i econòmiques que, entre altres conseqüències, afavoreixen l’ús de les llengües dominants i aprofundeixen en la subordinació de les llengües minoritzades. Difícilment podrem solucionar uns problemes que són conseqüència d’aquestes dinàmiques col·lectives si actuem només a escala individual. Així doncs, en comptes de culpabilitzar el minoritzat perquè actua com a tal, o d’estigmatitzar qui ve de fora per no parlar una llengua que la majoria dels nascuts aquí no li parlen, probablement tindria més bon resultat dedicar els esforços a revertir col·lectivament la minorització lingüística i, ja que hi som, la segregació social que sovint hi va de bracet.
De tot això vam parlar a l’XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana, organitzada per la Secretaria de Política Lingüística, on es va aplegar una pila de gent d’arreu dels Països Catalans que treballa des de la base per fomentar l’ús del català. La jornada va tractar del pas de la sensibilització lingüística —que, per si sola, no serveix de gran cosa— al canvi d’hàbits dels parlants —que sí que té
conseqüències pràctiques en les dinàmiques sociolingüístiques. Sense aquest canvi d’hàbits, els efectes de qualsevol política de normalització lingüística seran inevitablement limitats. Perquè si bé bona part de la població dels territoris de llengua catalana estaria d’acord que el català s’ha de protegir i ha de ser una llengua viva, a l’hora de la veritat les pràctiques lingüístiques del gruix d’aquesta mateixa població van en sentit contrari. I és precisament en els usos lingüístics del dia a dia on es juga la partida més important per a la llengua. De fet, són aquests mateixos usos populars i quotidians allò que l’ha mantinguda viva fins i tot en etapes de repressió i prohibicions.
Augmentar l’ús social del català passa necessàriament perquè diferents perfils de parlants l'utilitzin més en el dia a dia, en funció de quin sigui el seu punt de partida. És a dir, que qui no el parla gens el comenci a parlar una mica, que qui el parla una mica esdevingui bilingüe, que qui és bilingüe l'utilitzi més habitualment (per exemple, que comenci les converses en aquesta llengua, si no ho fa) i que qui l’utilitza habitualment el mantingui en les converses sempre que l’entenguin, que serà aproximadament nou de cada deu vegades si ens guiem per l’última Enquesta d’usos lingüístics de la població.
El català es parla molt menys del que es podria parlar tenint en compte que les dades de coneixement són molt altes —vuit de cada deu habitants de Catalunya afirmen que en saben. ¿A què es deu aquest desajust entre les dades de coneixement i les d’ús? Aquí se solapen diverses causes. Hi ha gent que viu als territoris de llengua catalana des de fa temps però no es llença a parlar-lo perquè, en realitat, se sent insegura a l’hora de xerrar. És a dir, en sap, però no prou. Això, sumat a la tendència de la majoria de catalanoparlants a convergir al castellà quan en realitat no seria necessari ja decanta moltes converses cap a la llengua dominant. Un altre cas és el de les persones que han arribat fa poc i voldrien parlar-lo —algunes, fins i tot han seguit cursos— però ho tenen difícil per la manca d’espais i de xarxes de socialització on poder millorar-lo i, sobretot, practicar-lo. Quan arribes com a adult a un lloc nou et trobes que la majoria de gent ja té la vida muntada i tendeixes a ajuntar-te amb els que estan com tu. Llavors s’activa una roda en què no saps (gaire) català i la gent amb qui et relaciones no te’l parla, amb la qual cosa evidentment no l’aprens. Entrar en una nova xarxa de socialització no és fàcil, especialment quan les teves prioritats són aconseguir un habitatge, uns ingressos i una estabilitat que ja sabem que no són fàcils de trobar en els temps que corren.
Tenint en compte tot això, els esforços col·lectius s’han de centrar a trencar aquest cercle en què qui arriba no té xarxa de socialització en català —bé perquè no coneix catalanoparlants, bé perquè els que coneix no li parlen en català— i això li limita l’accés a la llengua i la necessitat de fer-la servir… fins al dia que sí que la necessita. Per exemple, per aspirar a una feina, per atendre un client o per llegir una carta de l’ajuntament. Perquè no parlar-lo comporta inevitablement algunes limitacions a l’hora de fer vida als territoris en què es parla. I perquè l’aprenentatge de la llengua hauria d’avançar en paral·lel amb les oportunitats de practicar-la en el dia a dia i d’establir vincles amb les persones que la parlen habitualment.
Perquè tothom que ho vulgui pugui parlar més català, tant si és la seva primera llengua com si l’ha après o l’està aprenent, cal multiplicar els espais i les xarxes de socialització en què això es pugui fer de manera “segura”. Segura per al parlant. Entorns on qui l’està aprenent, o qui simplement vol practicar-lo, sàpiga que allà ho pot fer i que un accent no nadiu, amanit amb algun petit error gramatical, no comportarà
que automàticament deixin de parlar-li en català. Entorns on qui vol aprendre a mantenir-se en català en les converses sàpiga que allà no tan sols ho pot fer, sinó que hauria de fer-ho perquè és el que s’espera d’ell o ella en aquell espai.
Aquests entorns han existit durant dècades i s’han generat de manera natural perquè el català hi era la llengua predominant. L’existència d’aquests espais és el que ha permès que moltes persones arribades de diverses zones d’Espanya durant el segle XX, i sobretot els seus fills i nets, s’hagin sumat al català, sense que això els hagi comportat renunciar la seva llengua d’origen, el castellà. La recerca sociolingüística mostra que, sense aquests espais en què un se senti ben acollit i sense els vincles personals que s’hi generen, difícilment hi pot haver adopció del català entre qui no el té com a primera llengua. En altres paraules, qui ha adoptat la llengua és perquè ha tingut accés a entorns i a gent que la parlava.
En el context social i lingüístic actual és necessari un projecte a gran escala orientat a multiplicar aquests espais i xarxes en què catalanoparlants de sempre, catalanoparlants d’adopció i nous parlants comparteixin aficions i interessos comuns. Aquest projecte ha de tenir com a objectius explícits revertir, alhora, minorització lingüística i segregació social, totes dues conseqüències d’unes relacions de poder desiguals i injustes. I requereix la implicació d’administracions, entitats, empreses, sindicats i associacions com més variades millor. Perquè revertir les desigualtats —totes— hauria de comptar amb el compromís de tothom, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli.
