"Al final del que es tracta és d'això: si no entens els teus sentiments, estaràs tota la vida a mercè seva. Si els entens però ets incapaç d'integrar-los, t'esperen anys de dolor. Si negues i menystens el seu poder, estàs perdut".
Ho escriu Vivian Gornick a La fi de la novel·la d'amor (L'Altra Editorial, traducció de Martí Sales), en un capítol dedicat a Hannah Arendt i Martin Heidegger. Jo a la Gornick li tinc un respecte immens perquè va parir un llibre que recordaré mentre tingui memòria: Vincles ferotges, també publicat per L'Altra en un volum doble que incloïa un llibre de memòries posterior, La dona singular i la ciutat.
Hannah Arendt tenia divuit anys quan va ser alumna de Martin Heidegger a la Universitat de Marburg el 1924. Ell ja en tenia trenta-cinc i estava casat. Es van fer amants. La història va durar quatre anys, però la connexió es va allargar tres dècades, fins que van morir amb sis mesos de diferència. I entremig, l'horror nazi. Ella era jueva i ell, antisemita. Però ai, l'amor. L'atracció. Els sentiments, que van a la seva.
Contra tot pronòstic i sentit comú, va persistir entre ells dos un vincle ferotge, un lligam irracional. Gornick es pregunta com pot ser que ella –tan antifeixista, tan íntegra, tan preocupada per la vida ètica– continués estimant un home que havia estat un nazi, fins al punt de disculpar-lo, de defensar-lo, de blanquejar-lo, d'argumentar que, pobret, no sabia el que es feia, que era un innocent en termes polítics.
Arendt havia admirat Heidegger de cap a peus, se n'havia anat al llit amb ell, s'hi havia fusionat. "La veneració de la ment transcendent –escriu Gornick–, un cop erotitzada, pot (i pel que fa a ella, crec que va ser així) tornar-se una cosa que se't fica al moll de l'os".
La pensadora necessitava convèncer el propi cervell que les simpaties nazis de Heidegger eren inofensives. I la força del cervell per autoenganyar-nos és enorme, quan volem ser enganyats. "Per saber que els nazis eren els nostres enemics, Déu meu, per això no necessitàvem que Hitler aconseguís el poder, per favor! –deia Arendt el 1964–. Des de feia almenys quatre anys, era completament evident per a tots els qui no fossin estúpids". Però no cal ser estúpid per deixar de veure l'evidència: n'hi ha prou amb no voler-la veure.
Gornick compara els sentiments intensíssims que unien Arendt i Heidegger amb l'herba que s'obre camí per l'asfalt. "Després de l'huracà, amb el món cobert de desferres, l'herba encara es gronxa amb el vent". Aliena a la banalitat del mal i a l'esdevenir de la història mundial.
© Vivian Gornick, 1997
© d'aquesta edició: L'Altra Editorial
© de la traducció: Martí Sales Sariola
Pots comprar La fi de la novel·la d'amor a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
