L'àvia sempre deia que la guerra havia estat una època ben feliç de la seva vida, i jo pensava que confonia les bombes amb la joventut i la feina. Durant la guerra l'àvia feia d'infermera i, sobretot, durant la guerra no era cap àvia: tenia vint i pocs anys. (I aleshores, esclar, encara no havia patit la foscor i la repressió posterior; encara no havia perdut.) Però avui he llegit la Doris Lessing i m'ha semblat que potser les bombes també jugaven un paper en aquella equació de la felicitat.
En temps de guerra, explica Lessing, retrocedim com a espècie al passat primitiu, i se'ns deixa ser brutals i cruels. Ens permetem tornar a la barbàrie. I això ens agrada. Ens agrada però no se'n parla, perquè no queda bé dir que tenim un instint agressiu. Que la lluita ens atreu perquè ens fa sentir vius.
"Al llarg dels anys m'he passat un munt d'hores escoltant com es parlava de la guerra, de com prevenir-la i de fins a quin punt és horripilant, sense que s'esmentés en cap moment que un gran nombre de persones troben emocionant la idea de la guerra, i que, quan se n'acaba una, és possible que diguin que ha estat la millor època de la seva vida. Això pot ser així fins i tot per a gent que ha tingut experiències espantoses, que ha quedat amb la vida arruïnada". Són paraules de Doris Lessing pronunciades el 1985, en una sèrie de conferències recopilades ara en català amb el títol Les presons on triem viure (Edicions 62, traducció d'Alba Dedeu).
Les guerres, relata l'escriptora, van acompanyades d'una sensació d'eufòria, que al principi és secreta i callada, després es torna massa intensa per ignorar-la i al final s'apodera de tothom. És una eufòria verinosa i fascinant, que prové d'una part del cervell i de l'experiència humana més antiga que la part compassiva i racional que ens empeny a condemnar la violència.
Doris Lessing va estar a Zimbàbue el 1982, dos anys després que s'acabés una guerra monstruosa, molt més salvatge del que es va dir de cara enfora. I allà va conèixer soldats que havien sobreviscut. Es trobaven en estat de xoc, però ja llavors es feia palès que els combatents d'un i altre bàndol s'ho havien passat la mar de bé mentre lluitaven. "L'horror els quedava massa a prop perquè diguessin que havia estat «la millor època de la seva vida», però estic segura que començaven a pensar-ho".
Quan les emocions primitives ens segresten, fins i tot la raó agafa les armes. I jo des d'avui entenc millor l'àvia.
© Doris Lessing, 1986
© de la traducció: Alba Dedeu, 2023
