"A la generació de ma mare li van fer veure que era capaç de tocar la Lluna. La meva ha comprovat més d'una vegada com els somnis s'estavellen en directe". Ho escriu Llucia Ramis en un llibre que vaig llegir en el moment oportú i que no he parat de recomanar des de llavors: Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013; Anagrama, 2022).
Deu ser que m'atreuen les novel·les que juguen amb la biografia familiar, perquè m'ha produït un efecte semblant —un efecte molt bo— la lectura de Los astronautas, de Laura Ferrero (Alfaguara, 2023). L'estiu del 1969, mentre Neil Armstrong feia petits passos de gegant damunt la Lluna, la mare de la narradora es va enamorar per primer cop. Anys després, va tenir una filla fascinada pels tripulants d'astronaus. La nena intuïa que, a vista de coet, la realitat que tenim a tocar fa de més bon veure.
Els llibres de Llucia Ramis (Palma, 1977) i de Laura Ferrero (Barcelona, 1984) són investigacions literàries al voltant dels respectius arbres genealògics. En tots dos casos hi apareixen astronautes, l'arribada a la Lluna i la catàstrofe del Challenger (amb set cossos que acaben al fons de l'oceà, inclòs el de la mestra pèl-roja Christa McAuliffe, la primera civil que formava part d'una missió espacial)
La narradora de Tot allò que una tarda... recorda que un dia va arribar a casa cridant "han violat n'Apol·lònia, han violat n'Apol·lònia!", com si fos una gran notícia. Sa mare li va dir que es tractava d'un drama i ella va replicar que ja ho sabia, però que almenys a l'Apol·lònia li havia passat una cosa important, més important fins i tot que el que passava a les dues úniques nenes de la classe que eren filles de divorciats. "Ser fill de divorciat era collonut perquè celebraves el teu aniversari dues vegades, et feien regals millors i els teus pares et deixaven veure la tele fins tard". Tots els nens de l'època, afirma Ramis, volien que els seus pares es divorciessin.
Laura Ferrero no té cap record dels seus pares junts. "Yo tenía una familia, pero nadie me lo contó", explica al principi de Los astronautas. Gràcies a una fotografia que veu per primer cop als 35 anys, entén que va haver-hi un temps en què ella, el seu pare i la seva mare formaven part d'una mateixa constel·lació (Em ressonen les paraules de Linn Ullmann en un altre llibre per emmarcar, Inquiets, publicat per Les Hores amb traducció al català de Meritxell Salvany: "Jo era la nena d'ell i la d'ella, però no vaig ser mai la nena de tots dos. No hi va haver mai un nosaltres tres. Aquesta constel·lació no existeix".) A partir de la foto on surt amb el pare i la mare, Ferrero emprèn una recerca familiar en què tothom té una versió pròpia i diferent de la història. Als anys vuitanta, les parelles ja es podien divorciar però encara no sabien com fer-ho.
Ara fa deu anys, quan vaig haver llegit Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, em vaig dir en veu baixa que m'agradaria arribar a escriure un llibre com aquell. Molt em sembla —i me n'alegro— que el meu desig l'ha acomplert Laura Ferrero.
