«L'idil·li retorçat que es viu amb Nova York és difícil d'explicar pel mateix motiu que és gairebé impossible explicar qualsevol relació il·lícita des de fora o des del futur. Les parts nocives s'exposen fàcilment, com un automatisme, però enunciades per si soles sonen a farsa. El repte és transmetre l'entramat d'èxtasis i expectatives que conviuen amb les petites humiliacions i desencants, i el pols turbulent entre els dos desenllaços possibles fins que un s'imposa a l'altre.»
Anna Pazos, Matar el nervi
L'Anna tenia vint-i-sis anys i i la sensació d'haver fet tard a Nova York. Potser ja era massa gran per sortir de l'aeroport JFK i sentir-se predisposada a encetar alguna cosa sublim. Potser ja havia esgotat la capacitat de sorpresa i d'entusiasme en fugides anteriors cap a altres mons.
Jo no havia estat mai abans enlloc. Als vint-i-tres vaig saltar de casa dels pares al carrer Seixanta, després d'un vol amb escala i d'una cerca intensiva de pis amb lloguer assumible. I als vint-i-cinc em va començar a assetjar la sensació d'estar fent tard a la vida. O tancava aquell parèntesi o em quedaria sense trobar una feina potable a l'altra banda de l'oceà. O tornava aviat o em passaria l'edat de tenir fills. O tornava a casa o no tindria mai temps per escriure, perquè mantenir el piset novaiorquès m'obligava a sumar corresponsalies i treballar a preu fet durant vint hores cada dia.
Quan fas de corresponsal a Nova York, el teu valor és Nova York. T'encarreguen cròniques i reportatges i entrevistes perquè ets on ets, no pas perquè sàpigues escriure bones cròniques i bons reportatges i bones entrevistes. D'aquí les ganes creixents de desprendre'm del decorat i demostrar a no sé qui que jo tenia valor per mi mateixa. D'aquí la pressa que em va agafar de cop per comprar un bitllet de tornada i regalar a la Louise la meva taula negra de potes blaves.
Però el segrest ja era un fet. La ciutat m'havia atrapat més del que llavors hauria volgut reconèixer. No he viatjat gaire per no dir gens, però torno sempre que puc a Nova York. Hi vaig per retrobar la noia que vaig ser, l'ambició potser desmesurada, l'anonimat absolut, fins i tot una solitud que no fereix perquè és o sembla compartida. M'aterreix la idea de ser una vella sola, però no em fa res –o em fa menys– la idea de ser una vella sola pels carrers bruts i boteruts de Manhattan.
Hi he tornat aquesta tardor, quan fa trenta-un anys d'aquell primer viatge només d'anada. He entrat a l'escala de l'edifici on vaig viure, he gargotejat quatre ratlles poc explícites en un full de llibreta i l'he fet passar per sota la porta del cinquè pis, a veure si me l'obrien. Hauria d'haver escrit deixeu-me entrar, no soc cap lladre, o no ben bé: vinc a robar un tros de mi.
M'he fet gran, he tingut fills i he escrit llibres, però és trepitjar Nova York i creure'm per uns dies que, ara sí, encetaré de debò alguna cosa sublim.
© Anna Pazos
© de la imatge de la coberta: Olkina_G / Llicència: elgiroscopi
© d'aquesta edició: La Segona Perifèria
* A la nova secció «De teves a meves», Eva Piquer parteix d’un fragment literari per escriure un text il·lustrat per Eva Armisén. L’escriptora i la il·lustradora han compartit anteriorment a Catorze les cambres pròpies «Evasions» i «Presa de terra» i la secció literària «Contracoberta».
