«No podia dormir per una cançó que havia sentit aquell matí per casualitat. Pensava: «Per què estic cantant aquesta cançó que no m'agrada gaire?», i la taral·lejava tota la nit. No es podia adormir perquè no recordava el nom del pont més llarg del món. No es podia adormir perquè no recordava el nom de l'autor de La meva planta de taronja llima o el títol d'una pel·lícula que havia vist feia temps. [...] Intentava raonar amb ella mateixa per què s'havia d'adormir ja. Estic molt cansada. Ja és la una. M'he de despertar a les sis. El cap de l'oficina arriba sempre una hora abans que jo. Jo no li agrado gaire. Si no dormo ara tindré son tot el dia, i si m'adormo a la feina cometré algun error. Per culpa d'aquests errors, hi estaré pensant tota la nit i no podré dormir tampoc la nit següent. Llavors faré un error encara més greu l'endemà... Però, aquella persona, per què m'ho ha dit, allò? Tot plegat, no podia agafar el son per culpa de motius insignificants.»
Kim Ae-ran, Corre, pare, corre!
Et passa una cosa greu, greu de veritat, una cosa relacionada amb la mort perquè la mort sempre ronda quan hi ha coses greus de veritat, i et dius que mai més et tornaràs a preocupar per problemes lleus. T'ho dius i t'ho creus. Ja està, he après a prioritzar, tot serà relatiu a partir d'ara en aquest univers de persones vives que no valoren prou el fet d'estar-ho, que donen per descomptat el batec del cor i l'aire dels pulmons i el trànsit de la sang i dels carrers: l'engranatge del cos i del món.
T'ho dius i t'ho creus i no és un consol però una mica, sí: ja no patiré tant pel que no s'ho val. Pobres ignorants afortunats els qui encara ploren pel mòbil perdut o la multa injusta o les paraules que haurien d'haver dit. Tot fos això.
Tot fos això, però avui no estàs podent agafar el son i no és pas la cosa greu la que et volta pel cap. La cosa greu ja et va robar moltes nits, encara et roba dies sencers de tant en tant, però fa temps que et deixa dormir.
Si avui no pots desconnectar el cervell és per una concentració massiva de motius prosaics. Quan s'esvaeix la por pel que opinarà no sé qui sobre no sé què, s'afanya a trucar a la porta de l'insomni aquella feina pendent o la urgència per canviar de cotxe perquè el que tens ja t'ha deixat dos cops tirada en plena autopista i ara no saps si és que el cotxe t'ha sortit dolent o que a tu se t'ha espatllat la capacitat de conduir bé. Si és que mai n'has sabut, de conduir. Però si no t'adorms aviat, demà tindràs mal de cap i encara conduiràs pitjor, i justament demà has d'agafar el cotxe que no va com cal o que no domines prou. I aquí l'angoixa augmenta de mida perquè entren en joc coses greus: ja veus col·lisions frontals, voltes de campana, desgràcies encadenades que no passaran.
Potser hauries d'estar agraïda als déus en què no creus: tampoc has canviat tant, la que es remou entre llençols s'assembla molt –massa– a la persona d'abans.
© Kim Ae-ran
© de la traducció: Mihwa Jo Jeng i Alba Cunill
© d'aquesta edició: Godall edicions
* A la nova secció «De teves a meves», Eva Piquer parteix d’un fragment literari per escriure un text il·lustrat per Eva Armisén. L’escriptora i la il·lustradora han compartit anteriorment a Catorze les cambres pròpies «Evasions» i «Presa de terra» i la secció literària «Contracoberta».
